Hi ha dies que una notícia ho explica tot sense voler. Aquesta setmana hem vist com el teletreball passava, de cop, de ser una mena de problema administratiu a convertir-se en una recomanació institucional perfectament raonable. El motiu? La visita del Papa Lleó XIV a Barcelona i les afectacions previstes a la mobilitat.

I aquí és on moltes persones treballadores ens hem quedat amb cara de: “Ah! Ara sí?”

Perquè resulta que, quan hi ha talls de carrers, dispositius de seguretat, problemes de mobilitat i risc de col·lapse, l’Administració no té cap gran dilema moral ni jurídic per recomanar el teletreball. Ho presenta com una mesura de sentit comú: evitem desplaçaments, reduïm riscos, protegim la gent i fem que tot funcioni millor.

Perfecte. Hi estem d’acord.

El problema és que aquest mateix sentit comú desapareix massa sovint quan parlem de prevenció de riscos laborals de veritat. Quan una persona treballadora té una situació concreta de salut, una especial sensibilitat, una maternitat, una lactància o una exposició a un risc que no es pot controlar prou bé amb altres mesures, llavors el teletreball deixa de ser “una eina útil” i passa a ser, segons qui mana, una complicació, una excepció incòmoda o directament una cosa que “no toca”.

I això no és rigor preventiu. Això és cultura preventiva de cartró pedra.

La prevenció de riscos laborals no va de tenir carpetes, protocols i informes bonics. Va de protegir persones. Va d’evitar danys abans que passin. Va d’escoltar els serveis de prevenció, mirar el lloc de treball, valorar les condicions reals i aplicar la mesura més eficaç quan el risc no es pot eliminar d’una altra manera.

L’Institut Nacional de Seguretat i Salut en el Treball (INSST) ho diu amb prou claredat: no hi ha una resposta universal, cal mirar cada cas individualment. Però també admet que el teletreball pot ser una mesura adequada d’adaptació del lloc de treball si és compatible amb les funcions, si protegeix específicament la persona i si es controlen els nous riscos que pugui generar aquesta modalitat. És a dir: no és barra lliure, però tampoc és cap tabú.

L’Institut Català de Seguretat i Salut Laboral (ICSSL), per la seva banda, recorda que primer cal identificar i avaluar el risc, intentar eliminar-lo o reduir-lo en origen, i valorar les mesures tècniques, organitzatives o de protecció col·lectiva. Però també deixa una porta oberta clarament: quan s’han esgotat les mesures possibles sobre el lloc i les seves condicions, determinades decisions organitzatives poden reduir l’exposició a un risc concret. I això, en llenguatge planer, vol dir que el teletreball pot tenir encaix quan és la mesura que realment evita l’exposició.

Llavors, per què tanta resistència?

La resposta és incòmoda: perquè massa vegades l’Administració confon autoritat amb prepotència. Perquè encara hi ha qui viu la prevenció com una nosa, com un tràmit, com una casella a marcar. Perquè quan la mesura afecta l’organització interna, apareix aquella frase tan perillosa: “això no es pot fer”. I moltes vegades no vol dir que no es pugui fer; vol dir que no es vol fer.

I aquí La Intersindical som molt clars: no acceptarem que el teletreball sigui útil per evitar embussos però no per evitar exposicions laborals. No acceptarem que la salut de les persones treballadores pesi menys que una agenda institucional. No acceptarem que la prevenció només funcioni quan convé a la imatge pública de l’Administració.

Ningú està dient que el teletreball hagi de ser sempre la resposta. Ningú està dient que s’hagi d’aplicar sense avaluació, sense seguiment o sense garanties. Justament diem el contrari: cal fer-ho bé. Cal motivar la decisió, fer-la temporal si la situació és temporal, revisar-la, garantir la participació de la representació de les persones treballadores i avaluar també els riscos del treball a distància: ergonomia, càrrega de treball, descansos, desconnexió digital i salut psicosocial.

Però quan el teletreball és la mesura més eficaç per protegir una persona, negar-lo per inèrcia, per rigidesa o per orgull jeràrquic és una mala pràctica preventiva.

La visita del Papa passarà. Els talls de trànsit s’acabaran. Els dispositius de seguretat es desmuntaran. Però la pregunta quedarà damunt la taula: si l’Administració pot recomanar teletreball per una afectació puntual de mobilitat, per què li costa tant contemplar-lo quan parlem de salut laboral?

A La Intersindical ho tenim clar: la prevenció no pot dependre de la comoditat de qui gestiona. Ha de dependre del risc, de l’evidència tècnica i de la protecció real de les persones.

Perquè darrere de cada adaptació de treball hi ha una persona. Una persona que pateix, que té por, que vol continuar treballant sense posar en joc la salut. I això hauria de ser suficient perquè l’Administració deixi de mirar cap a una altra banda.

El teletreball no és la solució a tot. Però quan és la millor mesura preventiva disponible, negar-lo no és prudència: és manca de cultura preventiva.

I ja n’hi ha prou. Una altra vegada es torna a mostrar que manca cultura preventiva a l’Administració.