L’Informe Fènix reobre un debat central sobre el model productiu català, la precarietat laboral, la productivitat i la distribució de la riquesa. Les dades que aporta són rellevants, però també ho són les preguntes que deixa fora del focus.

Sergi Perelló, Secretari general de La Intersindical

Ha aparegut aquesta setmana l’Informe Fènix, un document llarg, dens i amb moltes dades sobre l’economia catalana. Val la pena llegir-lo. L’informe parteix d’un marc ideològic concret: el de l’eficiència econòmica i la competitivitat. No és el nostre marc. Però les dades que aporta, i les preguntes que obre, mereixen atenció. Amb una mirada crítica.

Perquè hi ha coses que diu i coses que no. I d’això cal parlar-ne.

El model productiu català: qui l’ha decidit i per a qui?

La tesi central és clara: l’economia catalana ha crescut en quantitat però no en qualitat. S’han creat molts llocs de treball, però concentrats en sectors de molt baixa productivitat. Turisme de sol i platja. Indústria càrnia. Riders. Sectors on els salaris són tan baixos que el cost social del treball -protecció social, serveis públics- l’assumeix el conjunt de la societat, mentre el benefici se’l queda qui contracta. L’informe els anomena, encertadament, sectors subvencionats.

Posat en xifres: un hotel de tres estrelles rep una subvenció implícita de 6,8 euros per pernoctació, el 80% de la qual finança les vacances de turistes estrangers. Un escorxador porcí, 0,7 cèntims per quilo de carn, el 75% de la qual surt de Catalunya. Un lliurament de rider, 3,5 euros de subvenció social per encàrrec.

Fins aquí, l’informe és útil. Però el que el fa especialment rellevant és que assenyala les administracions catalanes i els empresaris d’aquí. No només l’espoli fiscal de l’Estat, que existeix i és real. Sinó les decisions preses a casa, les apostes fetes conscientment per un model que ha generat molt de negoci cap a dalt i molta precarietat cap avall.

Això no s’acostuma a dir. I cal dir-ho.

Qui hi ha guanyat amb aquest model?

El model no ha caigut del cel. S’ha construït amb decisions. I hi ha actors concrets que l’han impulsat, tolerat i sovint aplaudit.

Els empresaris dels sectors subvencionats han fet negoci durant dècades sobre la base d’una mà d’obra barata i unes condicions laborals que el contribuent ha estat cofinançant sense saber-ho. L’hoteler de costa, l’escorxador porcí, l’empresa de riders: tots han construït el seu model de negoci sobre un preu del treball que no cobreix els costos socials reals. El mecanisme de sempre: beneficis privats, costos col·lectius.

Les administracions catalanes, per la seva banda, han promogut activament aquest model. Promoció turística massiva. Sòl industrial orientat majoritàriament a la logística, la distribució i l’agroalimentació -sectors que no són dolents per definició-, però que ocupen espai i recursos que no s’han destinat a activitats de més valor afegit.

I una absència notable de política industrial activa: Catalunya no ha tingut, en els darrers vint-i-cinc anys, cap estratègia pública consistent per impulsar sectors intensius en coneixement, tecnologia o innovació. El contrast amb el País Basc -que sí ha mantingut una política industrial deliberada i ha preservat una base manufacturera d’alta productivitat- és difícil d’ignorar.

No és que no s’hagi pogut fer res diferent: és que no s’ha volgut fer. Les competències són limitades, sí. Però les decisions de quins sectors promoure, quins facilitar, quins ignorar, són pròpies. I s’han pres.

El resultat és el que tenim: el 35% de l’economia catalana opera en sectors amb salaris extremadament subvencionats. Gairebé la meitat de la població ocupada, si hi sumem la construcció.

La trampa del marc: qui es queda la riquesa

L’informe fa un diagnòstic sòlid del model productiu i proposa mesures per corregir-lo. Però ho fa dins d’un marc que no qüestiona mai una pregunta fonamental: qui s’està quedant la riquesa generada per aquest model?

Perquè la baixa productivitat no genera pobresa per tothom. Genera pobresa salarial per molts i acumulació al capdamunt per uns pocs. Algú hi guanya molt amb el turisme massiu, amb la construcció, amb la indústria càrnia. Molts propietaris, molts accionistes, molts gestors de fons. I tot això, en gran mesura, sense passar per la finestreta dels impostos. Les dades sobre concentració patrimonial a Catalunya -i al món- són inequívoques. L’1% concentra el 28% de la riquesa a Catalunya. I el 10%, el 60%. Una bestiesa.

L’informe no es fa aquesta pregunta. I per tant, quan parla de fiscalitat, ho fa des d’un lloc curiós: proposa reduir el tipus màxim de l’impost de patrimoni i elevar el mínim exempt fins als deu milions d’euros. És a dir, alleugerir la càrrega fiscal sobre les grans fortunes. La lògica és atraure talent i capital. La conseqüència és acceptar que la distribució de la riquesa ja existent és, bàsicament, intocable.

Aquí és on el marc ideològic es fa visible. L’informe diu: ‘tenim el que tenim, repartim-ho millor i siguem més eficients’. Però si el punt de partida és una distribució profundament injusta, el debat sobre eficiència productiva es fa sobre una base tramposa. Acceptes el marc restrictiu sense dir-ho. I quan algú diu que no hi ha prou diners per a l’estat del benestar, cal preguntar sempre: prou diners on? Perquè de diners n’hi ha molts. El que falta és que tributin. Tots sense excepció.

Perquè quan no tributen el capital ni el patrimoni, la càrrega recau gairebé íntegrament sobre els salaris. És a dir, sobre la classe treballadora. L’especulació, l’acumulació i la concentració de riquesa continuen sense passar per la finestreta.

El que no explica l’informe: els salaris creen productivitat

Hi ha una idea que l’informe intueix però no articula mai del tot: els salaris no esperen la productivitat. Sovint és a la inversa. Els salaris alts forcen la productivitat.

Quan s’imposa un salari mínim ambiciós, els sectors que només eren viables pagant misèria deixen de ser-ho. Desapareixen o es transformen. La productivitat agregada millora, no perquè les empreses de cop s’esforcin més, sinó perquè els sectors menys productius queden fora del mercat. Puja el preu del treball, puja la pressió per innovar.

Això no és una teoria de bar. Als anys 50, Gösta Rehn i Rudolf Meidner, dos economistes del departament de recerca de la Confederació Sindical Sueca, van presentar un model basat en salaris alts, negociats col·lectivament, iguals per cada sector, sense importar la productivitat de cada empresa concreta. Es va poder aplicar a nivell nacional i el resultat va ser que les empreses marginals tancaven i les que podien modernitzar-se, ho feien. I la productivitat del conjunt va pujar.

Més tard, el 2015, Alemanya va introduir per primera vegada un salari mínim estatal. La patronal va pronosticar destrucció d’ocupació. No va passar: els treballadors es van desplaçar de les empreses menys productives cap a les més eficients, i les que no podien pagar el mínim van sortir del mercat. La productivitat agregada va millorar. No perquè ningú s’hagués esforçat més. Sinó perquè el preu del treball havia posat un sòl que expulsava els qui feien negoci pagant malament.

Els empresaris catalans que diuen que la productivitat és un requisit previ per pujar salaris -o que les baixes laborals l’enfonsen- apliquen la lògica a la inversa. I alguns informes, sense voler-ho, els fan el joc quan articulen els arguments a l’inrevés.

La trampa d’assenyalar les persones

I llavors hi ha la immigració.

L’informe diu que la immigració ha ocupat, pràcticament en la seva totalitat, els nous llocs de treball generats des de l’any 2000, i que aquests llocs eren majoritàriament en sectors de baixa productivitat. Fins aquí és una constatació estadística. Però la manera de formular-ho -i algunes de les mesures que proposa, com gestionar els fluxos migratoris per «talent»- pot ser captada fàcilment per discursos que busquen culpables on no n’hi ha.

El problema no és qui treballa en un escorxador o en un hotel de costa. El problema és que aquests llocs existeixen en les condicions en què existeixen, perquè el model econòmic els ha creat i els ha sostingut. Primer es construeix un sector que necessita mà d’obra barata i precària. Després arriben persones en situació de vulnerabilitat a ocupar-lo —perquè és el que hi ha, perquè no els queda cap altra opció. I al final, el debat polític posa el focus en les persones, no en les condicions.

Desplaçar la càrrega cap als de baix té conseqüències polítiques i socials. I en el context polític actual, fomenta els marcs xenòfobs que l’extrema dreta vol normalitzar. Marcs que no assenyalen un sistema injust, sinó les persones que el pateixen.

Aquest model té també un efecte sobre la llengua. Un efecte que sovint s’oblida. D’una banda, el marc polític actual imposa el castellà per imperatiu legal i relega el català a un dret més o menys avançat. Però de l’altra, tampoc podem deixar d’esmentar la deixadesa de les institucions catalanes que ni han aplicat, ni apliquen, en tota la seva extensió les polítiques públiques que ja tenim en matèria lingüística, tant sigui a peu de carrer, a les escoles o als centres de treball on encara, per exemple, no es fan cursos de català durant l’horari laboral.

Sindicalisme i contrapoder davant el model productiu català

Catalunya no té un Estat propi. Ni controla la política fiscal ni la monetària ni la laboral. Les competències que té són limitades. I és cert que sense sobirania fiscal, moltes de les transformacions necessàries tenen un sostre molt baix.

Però d’eines n’hi ha. I no cal esperar a tenir-ho tot per fer-les servir.

La negociació col·lectiva ambiciosa pot fer el que cap llei no ha fet: fixar salaris que fan inviables els sectors més precaris. Un sindicalisme fort, present a les empreses i als sectors, que negociï condicions per sobre del mínim legal i que no accepti la lògica que primer s’ha de créixer per després repartir. La pressió organitzada sobre el model productiu és política econòmica real. No substitueix la sobirania fiscal, però és el contrapoder que pot construir sobirania a través de la millora de les condicions de vida.

L’Informe Fènix posa sobre la taula coses que cal debatre. El model productiu és un problema real, les decisions que l’han construït han estat conscients, i les institucions catalanes en tenen responsabilitat. Però si el debat s’acaba aquí -sense qüestionar qui acumula, sense articular la força dels salaris, sense defensar les persones migrants com a subjectes i no com a variables- el diagnòstic pot ser cert però el tractament va ben coix.

I nosaltres no ens podem permetre conformar-nos amb la meitat de la veritat.