Sergi Perelló, Secretari general de La Intersindical
La por és una eina de poder. Encara que hagi plegat el senyor Trapero, els Mossos d’Esquadra -com molts cossos policials d’arreu del món- exerceixen el monopoli de l’ús de la violència amb dues vares de mesurar: amb una repressió desproporcionada contra qui qüestiona el poder i amb exquisidesa, quan no complicitat, amb qui no el qüestiona.
Només cal veure com de diferent va ser l’actuació policial dels dies 10 i 11 de setembre contra els antifeixistes i contra els feixistes. O com la Policia Nacional va apallissar un menor català per dur una estelada, va trencar el nas a una mestra valenciana o va colpejar amb una porra al cap un fotoperiodista que treballava durant una manifestació a Palma. Costa imaginar actuacions semblants contra algú que dugui una bandera espanyola, fins i tot franquista, o participi en una manifestació ultra.
La repressió policial selectiva envia així un missatge molt concret a qui es mobilitza contra el poder: tingueu por.
Aquests darrers dies veiem també una altra por que s’instal·la a les nostres ments: perdre el control sobre la IA. Una eina que pot ajudar la majoria a viure millor, però que, en mans dels interessos d’una minoria, pot servir per precaritzar la feina, augmentar el control o concentrar encara més poder. La incertesa sobre qui la controla i amb quins interessos genera també por.
Però si el poder necessita generar por és precisament perquè també té alguna cosa a témer. I de què té por? De perdre privilegis. De perdre capacitat de decidir unilateralment. De trobar resistència. D’una vaga que aturi una empresa. D’una mobilització que faci insostenible una retallada social. D’una societat que deixi de creure que no hi ha alternativa.
Per què una demanda democràtica d’autodeterminació com la de Catalunya de 2017, o ara les d’Escòcia, Gal·les i el nord d’Irlanda, preocupa tant els estats? Perquè una comunitat organitzada que reclama decidir el seu futur desafia el poder establert.
També el Govern de la Generalitat ha acabat assumint demandes dels sindicats de l’educació que fins fa poc rebutjava, com avançar cap al 6% del PIB en educació o climatitzar els centres públics. No necessàriament perquè l’hàgim convençut, sinó perquè el poder es mou quan davant seu troba una força organitzada capaç de generar un cost si no ho fa.
Les mobilitzacions antifeixistes dels dies 10 i 11 de setembre també van demostrar que el feixisme no és invencible i que la repressió no sempre aconsegueix desmobilitzar. Quan la por deixa d’aïllar-nos i ens empeny a organitzar-nos, comença a canviar la relació de forces.
Que la por canviï de bàndol no significa reproduir les mateixes eines del poder. No es tracta d’atemorir, reprimir o imposar, sinó de fer que qui pren decisions contra la majoria sàpiga que davant seu no trobarà resignació, sinó una societat organitzada capaç de plantar cara.
La por és molt poderosa mentre és individual; quan es col·lectivitza, pot transformar-se en força. Una treballadora sola pot tenir por de perdre la feina; mil treballadores organitzades poden fer que sigui l’empresa qui temi una vaga. Una persona pot sentir-se impotent davant una decisió política injusta; milers al carrer poden obligar un govern a tombar-la.
Per això el poder necessita que pensem que estem soles, que mobilitzar-nos no serveix, que una vaga no canviarà res, que no hi ha alternativa o que determinades batalles estan perdudes abans de començar. La por ens aïlla; l’organització ens dona força.
No es tracta de viure sense por. Es tracta de decidir què en fem. Si la por ens paralitza, guanya el poder. Si ens organitza, la por canvia de bàndol.
Fotografia: Quim P
