Àngels Torrents. Secretària General de la Federació de Serveis Públics

El Govern de la Generalitat ha presentat l’Agenda Catalana de Conciliació i Corresponsabilitat, una guia impulsada per les conselleries d’Igualtat i Feminismes i la d’Empresa i Treball, on es demana obertament a les empreses privades que facilitin el teletreball a l’estiu. La justificació oficial és impecable: alleujar la càrrega de les famílies quan les escoles tanquen. Tot i això, aquest discurs xoca de front amb la crua realitat de les oficines públiques. Mentrestant, el Departament de la Presidència, liderat pel conseller Albert Dalmau, negocia amb els sindicats una mesura molt perillosa: pagar un «plus de presencialitat» als funcionaris que renunciïn voluntàriament al teletreball. Aquesta bipolaritat política no és només una contradicció de gestió; és un atac directe a les estructures que sostenen la igualtat de gènere. Si s’aprovés aquest complement provocaria un augment de la bretxa salarial, ja que majoritàriament són les dones les que fan les cures.

El miratge de la corresponsabilitat i la realitat de les cures

Les dades aportades pel Departament d’Igualtat ho constaten amb claredat: les dones dediquen una hora i 17 minuts més al dia a les tasques de cura i tripliquen els homes en la planificació familiar. Quan la conciliació falla o s’endureixen les condicions per aconseguir-la, la corda sempre es trenca pel mateix costat.

En exigir una presencialitat física rígida com a sinònim de productivitat, l’administració obvia de manera flagrant l’arrel del problema. Davant la impossibilitat d’estar en dos llocs alhora durant els mesos d’estiu, són de nou les dones les que es veuen empeses a demanar reduccions de jornada o excedències. Cal recordar que, històricament, nou de cada deu reduccions de jornada per cura de fills són sol·licitades per dones.

El plus de la discòrdia: incentivar econòmicament l’escletxa de gènere

L’estratègia del conseller Dalmau de crear un incentiu econòmic per premiar qui vagi cada dia a l’oficina és, des d’una òptica feminista, profundament perversa:

Penalitza indirectament per cuidar: Qui té la llibertat de renunciar al teletreball per cobrar un plus a final de mes? Majoritàriament, aquells que no tenen persones dependents a càrrec seu (fills o gent gran), és a dir, majoritàriament els homes.

Eixampla la bretxa salarial: Les treballadores públiques que necessiten el teletreball per sobreviure al «tetris» de l’estiu no podran accedir a aquest complement salarial. Per tant, la mesura crearà funcionaris de primera (més ben pagats i presencials) i funcionàries de segona (amb salaris inferiors per exercir el dret a la conciliació).

Provoca pèrdua de talent femení: Desincentivar la flexibilitat horària allunya les dones dels llocs de responsabilitat i comandament, relegant-les a posicions que permetin combinar més fàcilment la vida laboral amb la familiar, cronificant el sostre de vidre.

Fes el que jo dic, però no el que jo faig

La igualtat no es construeix a base de guies de recomanacions cap enfora si portes endins s’apliquen lògiques patriarcals del segle passat que identifiquen «escalfar la cadira» amb eficiència. Si el teletreball és una eina útil per a la transició cap a una societat més justa, corresponsable i eficaç —tal com afirma el mateix executiu quan s’adreça als empresaris—, l’Administració Pública hauria de ser-ne l’avantguarda i l’exemple, no el principal detractor. Si aquestes mesures proposades pels consellers de Treball i d’Igualtat ho veuen com una eina de conciliació d’una mare o pare a l’empresa privada el juliol i l’agost per què no ho és per als fills dels treballadors públics?

Castigar el treball a distància a la funció pública sota el pretext que «genera ineficiències» envia un missatge devastador: que la conciliació és un luxe prescindible que el nostre país no es pot permetre. Mesures com aquest complement que volen aprovar o restriccions a l’aplicació de les mateixes (no permetre fer teletreball en dilluns o divendres per exemple) només demostren la seva incapacitat de gestió i la visió patriarcal que té el govern. Mentre s’aposta per la flexibilitat com treballar per objectius i no per jornada, adaptar els horaris en funció de la persona treballadora, teletreballar etc, a l’administració pública es fa el contrari, s’aplica un model caduc del segle passat. Poder el problema són els gestors de l’administració pública que l’única capacitat que tenen és la de controlar la presenciabilitat i no la eficiència.

Des de la Intersindical seguirem lluitant per aturar la incompetència d’un govern hipòcrita i bipolar que realment no creu en la igualtat ni els Serveis Públics.