Sergi Perelló, Secretari general de La Intersindical
Aquests dies hem sentit que s’ha pactat la creació de l’Autoritat Aeroportuària de Catalunya. Al mateix temps, la plataforma Zeroport —on participa La Intersindical— prepara per al 20 de setembre una gran manifestació contra l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. Dos fets vinculats al model econòmic i social que volem per al país.
Un aeroport no és només on s’enlairen i aterren avions
Aena, la societat estatal que gestiona els aeroports amb un 51% de participació pública i un 49% de privada, vol que el Prat passi de 55 a 80 milions de passatgers. Vol una nova terminal i allargar la pista sobre el delta del Llobregat. Però el nombre de passatgers ens pot fer perdre la perspectiva perquè el que aquí es discuteix és quin país tindrem.
Perquè el Prat ja és, avui, el principal aeroport de baix cost d’Europa. Quatre companyies —Vueling, Ryanair, EasyJet i WizzAir— mouen dos de cada tres passatgers. El 2010, el trànsit de baix cost era el 60%; avui ja frega el 74%. Ampliar el Prat és ampliar aquest model concret. Més turisme barat. Més rendisme. Més salaris baixos.
Per això és important posar sobre la taula el que significa. Fins i tot un informe que no parteix del nostre marc, com l’Informe Fènix, reconeix sense embuts que el model de turisme massiu i salaris baixos ens ha fet més pobres. L’economia ha crescut en quantitat, no en qualitat.
El PIB de Catalunya ha passat dels 157.000 milions d’euros de l’any 2000 als 317.000 el 2024. Mentre que la renda disponible bruta per càpita ha passat de 19.082 euros l’any 2000 a 19.806 euros l’any 2024. Un ridícul creixement del 3,8%.
Els salaris del turisme —26.515 € a Barcelona, 22.896 € a la resta del país— queden molt per sota de la mitjana catalana, que és de 34.897 €. I els municipis amb més places turístiques tenen rendes per sota de la mitjana.
Els beneficis han crescut moltíssim, però no s’han repartit pas.
Qui hi guanya i qui hi perd
Aquest model ha estat una tria a consciència, tant de les patronals com de les institucions que l’han avalat amb les seves decisions. I com tota tria, n’hi ha qui hi guanya —una minoria— i n’hi ha qui hi perd —la majoria—.
Aena obté beneficis enormes del Prat: taxes, pàrquings, botigues, restaurants. Ampliar vol dir més caixa per a una empresa publicoprivada. Però les externalitats, com l’habitatge pels núvols, uns trens que no funcionen o l’aire que respirem, les paguem entre tots. És el mecanisme de sempre basat en els beneficis privats i els costos col·lectius. Perquè més avions no ens fan més rics sinó més pobres.
I encara hi ha una contradicció que crida l’atenció. Les mateixes institucions que declaren l’emergència climàtica i signen uns compromisos de reduir les emissions un 40% el 2030 respecte al 1990 són les que volen ampliar el principal focus emissor del país. El Prat ja emet uns 9 milions de tones de CO₂ l’any, més que tots els cotxes i camions de Catalunya junts. L’ampliació les dispararia gairebé un 45%.
Fer proclames per la sostenibilitat, amb lleis incloses aprovades pel Parlament, mentre s’aboca formigó sobre el delta és la mostra clara de la jerarquia de prioritats que guia les institucions del país.
Qui decideix sobre la principal infraestructura del país?
I arribem al fons de la qüestió. El Prat és la principal infraestructura econòmica de Catalunya, i no en decidim res.
Aena està participada en un 51% per l’Estat, a través d’Enaire; la resta cotitza en borsa. La presideix Maurici Lucena, antic dirigent del PSC, que es nega a cedir ni un bri de poder a la part catalana. Cap gran país europeu gestiona els seus aeroports de manera tan centralitzada.
Disposar d’una Autoritat Aeroportuària pròpia hauria de ser alguna cosa més que una simple cessió sobre el paper, on acabem perdent el bou i les esquelles. Ja hem vist quina ha estat la ‘cessió’ de Rodalies de Catalunya.
La cessió no és sobirania si no podem decidir les rutes, els preus, fins on es vol créixer i amb quin model. Perquè decidir sobre la infraestructura més important del país és també decidir sobre el model productiu. I és obvi que el model del creixement infinit no el volem perquè hipoteca el benestar de la classe treballadora i el futur del país.
Decidir en benefici de la majoria
Arran dels Jocs Olímpics de 1992, tret de sortida del turisme de masses, el país ha basculat cap al model rendista i especulatiu. L’ampliació de l’aeroport és la peça que pot acabar de consolidar aquest model econòmic antidemocràtic i que afecta el benestar de la majoria de la població.
Perquè amb 55 milions de passatgers ja n’hi ha prou per garantir connexions intercontinentals. Ampliar l’aeroport no és una necessitat tècnica sinó una opció de model que va contra els interessos col·lectius.
Per això és necessari un model on diversifiquem el que produïm. Amb polítiques industrials actives reals, promovent la recerca i la innovació i no parcs temàtics, i sobretot amb salaris i condicions de vida dignes.
El sindicalisme hi té un paper. Ha de fer de contrapoder davant les decisions que van contra l’interès general, i és necessari per decantar la balança.
I això només és possible organitzant-nos a la feina i mobilitzant-nos. Estem veient que és possible impugnar l’statu quo. Amb les mobilitzacions dels docents, de les treballadores dels serveis socials, de les escoles bressol, de les biblioteques o de la sanitat pública.
El 20 de setembre sortirem al carrer no només per lluitar contra l’ampliació de l’aeroport. Sortirem al carrer per decidir com a classe i com a país. Perquè ampliar el Prat és triar ser un país més pobre i menys lliure.
Fotografia: Miguel Cuenca




