Sergi Perelló, secretari general de La Intersindical

Quantes vegades hem sentit allò de ‘l’únic que vull és que m’apugin el sou’? O que ‘el sindicat fa massa política’? O aquella altra pregunta de ‘per què ajudeu els palestins en lloc de preocupar-vos pels problemes d’aquí’?

Són expressions que, més enllà de les intencions de qui les pronuncia, ens conviden a reflexionar sobre una qüestió fonamental: què significa formar part de la classe treballadora i quina responsabilitat tenim en la defensa dels drets col·lectius?

Reivindicar millores salarials o exigir que es resolgui un problema laboral forma part de la raó de ser del sindicalisme. Però quan aquestes reivindicacions es desvinculen de les necessitats de la resta de treballadores i treballadors, correm el risc de convertir els drets col·lectius en una simple suma d’interessos individuals.

Les nostres condicions de vida – els salaris, l’habitatge, la mobilitat, els serveis públics, la protecció social o la llengua–  no són fruit de la casualitat ni depenen de la generositat dels governants o empresaris, ni de si els caiem més bé o més malament. Són el resultat d’unes estructures econòmiques, polítiques i socials, i d’unes relacions de poder que determinen com es distribueix la riquesa, qui pren les decisions i a quins interessos responen.

Per això, millorar les nostres condicions de vida no depèn només de resoldre problemes individuals, sinó de transformar les estructures que generen les desigualtats. I per fer possible aquesta transformació cal comprendre que allò que sovint vivim com un problema personal té causes col·lectives i polítiques.

Comprendre aquesta realitat és començar a prendre consciència que formem part d’una classe treballadora que comparteix interessos i que, malgrat ser la majoria de la població, no controlem les principals estructures de poder que determinen les nostres condicions de vida. Aquesta és la base de la consciència de classe.

Però aquesta consciència també implica entendre que els nostres drets estan vinculats als de la resta de treballadores i treballadors, visquin on visquin, siguin d’aquí de tota la vida o hagin arribat fa quatre dies. La solidaritat, per tant, no és només una qüestió de generositat, sinó una necessitat col·lectiva per defensar-nos davant d’un poder que sovint ens vol dividits i enfrontats.

I és aquí on apareix la corresponsabilitat. No podem esperar que els altres defensin sempre els nostres drets si nosaltres ens desentenem sistemàticament dels seus. Una organització sindical que pretén canviar la realitat no es construeix només amb allò que cadascú espera rebre, sinó també amb allò que estem disposats a aportar a la lluita compartida.

El sindicalisme no pot ser una simple gestoria de serveis on les persones treballadores acudeixen per resoldre els seus problemes i se’n desentenen un cop els han estat resolts. Defensar els drets individuals és una part imprescindible de la nostra tasca, però la força del sindicalisme de classe neix de l’organització col·lectiva i de la capacitat de transformar les relacions de poder.

Per això, el sindicalisme transformador no es conforma a gestionar les conseqüències de les desigualtats, sinó que aspira a combatre les causes que les generen. No es tracta només d’aconseguir millores en una empresa o en un sector, sinó de construir un contrapoder capaç de disputar el sistema econòmic, el marc polític i el model productiu. És a dir, qüestionar com es distribueix la riquesa, qui té el poder de decidir i quin model econòmic volem construir.

Aquesta és també la raó per la qual el sindicalisme fa política. Perquè defensar salaris dignes, serveis públics de qualitat, el dret a l’habitatge, la llengua o la solidaritat internacional no són qüestions alienes a la lluita sindical. Formen part d’una mateixa voluntat de transformar una societat marcada per les desigualtats socials i per la manca de sobirania nacional, en què una minoria concentra el poder i la riquesa que genera la majoria.

La consciència de classe, però, no apareix espontàniament pel simple fet de ser treballadores i treballadors. Es construeix a través de la formació, de l’organització, de la participació i de l’experiència compartida de la lluita. I és precisament aquesta consciència la que ens permet passar de la defensa dels interessos individuals a la construcció d’un projecte col·lectiu de transformació social i nacional.

Perquè tenir consciència de classe no significa renunciar als nostres interessos, sinó comprendre que la millor manera de defensar-los és reconèixer-los també en els interessos dels altres. Que la solidaritat no pot ser una exigència que fem a la resta, sinó una responsabilitat que també assumim nosaltres.

Per això serveix la consciència de classe: per entendre que els nostres drets no es defensen només quan ens afecten directament, que les injustícies no deixen de ser-ho quan les pateixen els altres i que la força per transformar la societat no neix de la suma d’individualitats, sinó de la capacitat d’organitzar-nos i lluitar col·lectivament.

La consciència de classe també ens ha de permetre analitzar críticament els diferents models sindicals: els límits del model de concertació i diàleg social, les contradiccions del corporativisme i les conseqüències del centralisme sindical sobre l’organització de la classe treballadora dels Països Catalans. Però aquesta és una reflexió que mereix un article propi. I en parlarem.