Sergi Perelló, secretari general de La Intersindical

La realitat no sempre ens ofereix les condicions que voldríem per prendre decisions. Sovint ens trobem davant de situacions complexes, amb contradiccions que no podem ignorar i alternatives que no encaixen del tot amb allò que defensem. Fer sindicalisme, que és també fer política, implica afrontar aquestes contradiccions, valorar-les i decidir com actuar. La coherència no consisteix a esperar que la realitat s’adapti als nostres principis, sinó a mantenir-los quan hem d’intervenir en un escenari que no hem escollit.

Per què participem en la vaga general de l’11 de novembre?

La convocatòria de vaga general de l’11 de novembre ens situa davant d’una d’aquestes situacions. Feia mesos que treballàvem per anar a la vaga general per respondre a unes necessitats socials urgents. Ara ens trobem amb una convocatòria que, malgrat néixer de la mobilització social, s’ha acabat articulant des d’una dinàmica estatal imposada, amb el protagonisme d’un sindicalisme de concertació que feia anys que renunciava a convocar una vaga general. Tot plegat, en un context polític que també alimenta la sospita que la mobilització pugui acabar servint per apuntalar el govern de coalició del PSOE i Sumar.

Aquest escenari ha deixat molt poc marge per a la participació i la capacitat de decisió dels sindicats dels pobles sense Estat. Però reconèixer aquesta contradicció no resta legitimitat a les reivindicacions de la vaga. Al contrari, ens obliga a reflexionar sobre quin paper hi hem de tenir i amb quins objectius.

Les necessitats urgents de la classe treballadora

Mentrestant, però, la realitat no espera. L’empobriment de la classe treballadora, la precarietat laboral i una crisi de l’habitatge que expulsa cada vegada més persones de casa seva no desapareixen per les nostres discrepàncies amb la manera com s’ha organitzat la mobilització, ni pel paper que les organitzacions convocants han tingut durant dècades en el sosteniment del marc polític i l’actual model econòmic i social. Les necessitats de la majoria treballadora són massa urgents per quedar atrapades en aquestes contradiccions.

I aquí és on apareix una responsabilitat que no podem defugir. Som un sindicat transformador d’un poble sense Estat, que entén la confrontació com una eina per conquerir drets i que aspira a esdevenir un contrapoder realment útil per a la classe treballadora. Això exigeix construir força i credibilitat, però també assumir la responsabilitat d’intervenir en els conflictes socials, fins i tot quan no compartim totes les condicions en què es produeixen.

I aquesta intervenció només té sentit si la fem amb criteri propi, defensant els interessos de la classe treballadora i sense renunciar a transformar una realitat que considerem injusta. Perquè la independència sindical no consisteix a quedar-nos al marge, esperant a veure-les venir, sinó a actuar sense subordinacions, amb valentia i estratègia.

Independència sindical davant les contradiccions polítiques

Vivim, a més, un moment polític especialment complex. El deteriorament de les condicions de vida de bona part de la població conviu amb el creixement d’una extrema dreta que pretén convertir el malestar social en odi contra les persones més vulnerables. Però aquest malestar no ha aparegut del no-res. També és conseqüència d’anys de polítiques de l’Estat i de la Generalitat que no han garantit drets tan essencials com l’accés a l’habitatge, uns salaris dignes o uns trens que funcionin. I és aquí on cal recordar que el 2017 no reivindicàvem simplement canviar de bandera, sinó la capacitat de decidir sobre el nostre futur per construir una vida millor per a la majoria. Una responsabilitat que no desapareix perquè els governs es presentin com a progressistes o perquè l’alternativa electoral sigui encara pitjor.

És precisament en aquest escenari que la independència sindical esdevé imprescindible. Les necessitats de la classe treballadora no poden quedar subordinades als calendaris electorals, a les estratègies dels partits ni a la supervivència de cap govern. Combatre l’extrema dreta exigeix també confrontar les polítiques que alimenten el malestar del qual es nodreix. No n’hi ha prou de gestionar-ne les conseqüències: cal disputar les decisions que el provoquen. Ho plantegem des de fa temps i és el tema central del VIII Congrés: ens hem d’organitzar si volem disputar el poder.

Sobirania i marc català de relacions laborals

A Catalunya, aquesta reflexió té una dimensió que no podem obviar. Bona part de les decisions que determinen les nostres condicions de treball i de vida es prenen lluny d’on hauríem de poder exercir la nostra sobirania. No poder establir un salari mínim propi ni disposar d’un marc català de relacions laborals no és una qüestió merament competencial. És una limitació política que restringeix la nostra capacitat de donar resposta a les necessitats de la classe treballadora del país. I és també l’expressió d’un model d’Estat que concentra les decisions fonamentals i nega als pobles el dret a decidir sobre el seu futur.

Aquesta mateixa lògica centralitzadora es manifesta en la manera d’entendre i organitzar l’acció sindical i les aliances amb els moviments socials. Les mobilitzacions d’abast general no haurien de construir-se ignorant les diferents realitats socials, polítiques i sindicals dels pobles sense Estat, ni les seves organitzacions nacionals. La unitat d’acció no pot confondre’s amb la subordinació, ni la coordinació amb la imposició. Per això, participar en la vaga de l’11 de novembre també significa fer-ho des de la nostra capacitat de decisió, amb reivindicacions pròpies i amb la voluntat d’enfortir un sindicalisme nacional, de classe i feminista que respongui a les necessitats de la majoria treballadora del país.

Més enllà de la vaga: construir contrapoder sindical

Una vaga general no pot ser una finalitat en si mateixa ni una demostració de força que s’esgoti en una jornada de mobilització. El seu valor polític i sindical també s’ha de mesurar per allò que contribueix a construir: més consciència col·lectiva, més organització als centres de treball i més capacitat de confrontar els interessos econòmics que condicionen les nostres vides. Perquè els drets no es conquereixen ni es defensen amb mobilitzacions aïllades, però tampoc renunciant a intervenir en els conflictes. Es conquereixen i es defensen cada dia, amb una força social organitzada i solvent, capaç de sostenir les lluites i transformar les relacions de poder.

Per això, la nostra participació en la vaga de l’11 de novembre no és un punt de sortida ni d’arribada, sinó una part del camí que fa temps que construïm i volem continuar recorrent. Hi anem amb les nostres propostes i reivindicacions, i amb la voluntat d’enfortir una alternativa sindical de contrapoder al nostre país, capaç de confrontar un marc polític estatal i un model econòmic i social que ens empobreixen. Sabem que no sempre podem escollir les circumstàncies en què hem d’actuar, però sí que podem decidir a quins interessos responem i quin futur volem ajudar a construir. I aquesta és la responsabilitat que assumim.

Fotografia: Quim  P