Sergi Perelló, secretari general de La Intersindical

Les condicions de vida de la majoria han esdevingut una de les principals preocupacions de la població. Sigui pels preus desorbitats de l’habitatge, sigui per uns salaris congelats des de fa dècades, sigui per un transport públic lamentable o pel retrocés del català a l’espai públic.

La ressaca

El 15M de 2011 i el procés d’independència de 2017 són dos fets històrics entrellaçats i vinculats a les condicions de vida. Per millorar-les, òbviament. Tots dos fets impugnaven l’statu quo i feien una proposta de ruptura que superés les nefastes conseqüències polítiques, socials i econòmiques del cop d’Estat franquista de 1936. La proposta era construir un futur més just i democràtic. Així de simple. Però com tots sabem, no va succeir.

Després d’aquelles grans festes on celebràvem unes victòries que encara no havíem assolit, ha vingut la ressaca. Una de les fortes. Perquè ens vam beure la il·lusió a glopades i no vam poder veure les patacades que venien.

Però per molta ressaca que tinguem, la realitat continua sent-hi, i de fet, és encara pitjor. Les condicions de vida han continuat degradant-se d’ençà del 2011 i el 2017 amb l’afegit que l’establishment ha acollit un nou aliat, l’extrema dreta, que li permet desviar l’atenció dels problemes cap als més vulnerables.

Un règim que no ha fet canvis -al contrari s’ha enrocat en ‘no hi ha diners, repartim la pobresa’- després de dues severes esmenes a la totalitat. Ara es troba amb uns serveis públics que tenen pràcticament la mateixa dimensió, un pressupost insuficient a causa d’un espoli perpetu i una diversitat, una demografia i una precarietat molt diferents de fa 15 anys.

Els conflictes

El reguitzell de conflictes laborals és continu. No només als serveis públics, també a empreses privades, principalment les no vinculades a l’eix de la misèria dels serveis – turisme – especulació – porcí, que fan fallida una rere l’altra davant un escenari on actua la geopolítica i l’excusa de la IA, però especialment pel lucre desenfrenat; avui en dia no és rendible produir béns amb sous dignes. Especular amb la vida és l’obsessió d’aquesta era plena de monstres assedegats de diners.

A les empreses públiques ho veiem a l’educació i la sanitat, els dos bastions de l’anomenat Estat del benestar. Però també en espais com els serveis socials municipals, molt relacionats amb aquest nou escenari de precarietat i misèria, però també a les biblioteques públiques o les oficines d’atenció ciutadana.

Tots aquests conflictes tenen un denominador comú. Els treballadors i les treballadores estan cansats i els governs apliquen la màxima que el que cal repartir no és la riquesa, sinó quants policies ben pagats ens toquen per manifestant. L’Estat espanyol i les seves regions autonòmiques mai han brillat per la seva excel·lència democràtica, però ara van més enllà i han instal·lat amb més intensitat el model policial que criminalitza qui reclama drets en lloc de protegir-los.

Gràcies també a la porositat amb què el poder actual, format per la dreta de sempre i un sector de l’anomenada ‘esquerra’, ha anat incorporant les tesis de l’extrema dreta sobre condicions de vida i seguretat. Un moviment de pèndol que ha passat de confondre la seguretat vital basada en la dignitat humana amb la seguretat policial i repressiva. De fet, els interminables anuncis d’alarmes d’empreses de seguretat són el paradigma de la societat de la por que han creat.

La resposta

Però com amb tot, això d’esclafar gent i riure’s de drets tan democràtics com l’accés a l’habitatge o el futur del teu país per viure una mica millor, és com una goma elàstica que acaba rebotant a la cara.

Els de dalt, acostumats a CCOO i UGT per fer veure que signen acords magnífics quan només són engrunes, obliden una cosa: al final la gent se’n farta.

No perquè s’inventi problemes, sinó perquè els viu cada dia. Perquè les aules estan massa plenes i hi fa calor, perquè els serveis socials estan col·lapsats atenent gent desnonada, perquè costa molt pagar el lloguer cada mes, perquè agafar tren és un malson i perquè veure com desapareix la llengua de tons pares als teus nassos no fa gens de gràcia.

Els conflictes a l’educació, a la sanitat, als serveis socials o a les biblioteques van més enllà de les demandes laborals. Són el símptoma d’un ordre establert que ho ha fiat tot a ampliar aeroports per inundar de turistes el país, a l’especulació immobiliària més descarnada i a les granges de porcs amb treballadors mig esclavitzats assenyalats com a culpables de tots els mals.

Semblava que la crisi del 2008 els escarmentaria, però no, han fet un passet més; ‘Deixem que els pobres es barallin entre ells per una habitació a 800 euros, que nosaltres no pagarem ni un ral de tot el que estem acumulant’. Ara, fins i tot, parlen sense embuts que la indústria civil catalana es destini a usos militars.

Cap proposta en ferm per la innovació, cap proposta per la recerca, cap proposta real per acabar amb l’especulació o amb els pelotazos dels macroprojectes. Res d’aconseguir un salari mínim adaptat al nostre país o que les fortunes tributin de veritat d’una vegada. Res de res.

La vaga general

Fa uns dies, la plataforma ‘Ens costa la vida’, de la qual formem part sindicats laborals i de l’habitatge, va publicar una enquesta: el 82% de les 10.000 persones enquestades es mostrava favorable a fer una vaga general per l’habitatge i els salaris.

Les mobilitzacions dels treballadors i treballadores dels serveis públics són una oportunitat que no podem deixar passar. Els de sempre s’aferren a la màxima de Warren Buffett: ‘Això és una guerra de classes i l’estem guanyant nosaltres’. Nosaltres no els ho podem posar fàcil. Gens. Perquè no tenen escrúpols ni límits, i ho saben.

Hem vist que és possible mobilitzar la classe treballadora, desemmascarant acords de fireta que no resolen res i només són un pedaç.

Hem pogut mobilitzar els treballadors i les treballadores perquè hem parlat amb honestedat. Perquè hem estat transparents posant per davant els interessos col·lectius i no els d’uns quants. Perquè hem impugnat de manera clara i senzilla un sistema que ens empobreix i ens fa menys lliures.

El repte és construir les condicions perquè aquesta revolta esdevingui un cicle polític i social realment transformador, en forma de vaga general, en forma de contrapoder que millori les nostres condicions de vida.

Fer-ho depèn de nosaltres. No hi ha ni dreceres ni varetes màgiques. Només organització, militància i compromís.