El sistema ens fa creure que el temps lliure és un premi. Que cal guanyar-se’l. Que si no en tens, és culpa teva. Però el temps lliure és un dret. I decidir com es reparteix és, sempre, una qüestió de poder.

La trampa de la mandra

Cada vegada que es parla de reduir la jornada laboral, apareix el mateix argument: la mandra. Qui vol treballar menys és un aprofitat, algú que no vol contribuir.

És un relat potent perquè activa un judici moral i evita una discussió real. Perquè si el problema és l’actitud individual, no cal que ens preguntem com s’organitza el treball, qui en treu profit ni com es reparteix la riquesa que generem col·lectivament.

No és un argument nou. El 1919, quan la classe treballadora catalana va guanyar la jornada de vuit hores, els discursos catastrofistes de la patronal omplien les tribunes públiques. Deien que l’economia col·lapsaria, la competitivitat s’ensorraria i que no es podria sostenir aquell ‘luxe’.

De fet, van suplir la seva manca d’arguments amb la violència que ja ens tenen acostumats els rics: van organitzar el pistolerisme que acabà amb la vida, entre d’altres, de Francesc Layret i Salvador Seguí.

Cent anys després, ningú no discuteix les vuit hores. Tot i la violència, les conquestes socials sempre semblen impossibles fins que s’assoleixen.

I és que el relat de la mandra no descriu la realitat. El que fa és emmascarar-la de forma deliberada.

La riquesa hi és. La tecnologia, també

La productivitat per treballador a Catalunya se situava el 2024 prop dels 77.000 euros anuals de valor afegit, segons la PIMEC. Els salaris mitjans no arriben ni a la meitat. La diferència no s’evapora: va a parar als marges empresarials, als dividends, a la rendibilitat del capital. Mai a les nòmines.

Ara s’hi afegeix la intel·ligència artificial. Les empreses l’adopten per reduir costos i augmentar la producció. Les primeres onades d’acomiadaments col·lectius vinculades a l’automatització ja arriben a Catalunya: teleoperadors, tasques administratives, fins i tot feines més qualificades. La tecnologia fa la feina que feien persones. La pregunta és: si una màquina treballa per nosaltres, qui en cobra les hores?

Si els guanys de la productivitat tecnològica van al capital, la IA és una eina de concentració de riquesa per uns pocs. Si els guanys es reparteixen en forma de menys hores de treball i millors salaris, la IA pot ser una eina d’alliberament per molts. No es pot respondre de forma tècnica a aquesta pregunta. La resposta és política. Per tant, depèn de la correlació de forces.

Per a què serveix tenir temps?

La reducció de jornada no és només una qüestió laboral. És una qüestió sobre quin tipus de vida és possible i per a qui. Un estudi recent del Parc Sanitari Sant Joan de Déu i de la Universitat Pompeu Fabra conclou que treballar menys hores amb el mateix sou millora la salut mental en el 82% dels casos estudiats: menys estrès, menys burnout, menys ansietat. I millora el benestar general en un 58%.

Però el temps lliure és molt més que salut. És la condició material perquè la participació ciutadana sigui possible. Ningú no s’organitza sindicalment, no assisteix a una assemblea de barri, no s’apunta a la colla castellera ni aprèn català quan arriba a casa esgotat, amb dues hores de transport al damunt i les feines de casa pendents.

El temps lliure és l’espai on es construeix la vida col·lectiva. On es llegeix, s’aprèn, es crea. On es pot ser alguna cosa més que força de treball.

Un país on la majoria de la gent no té temps és un país que es governa de forma acrítica. La manca de temps afavoreix qui ja té poder i deixa sense veu qui hauria de tenir-ne més.

Una qüestió de gènere

El temps lliure no es distribueix igual. Ni entre classes ni entre gèneres. El mateix estudi del Sant Joan de Déu adverteix que quan es redueix la jornada sense perspectiva de gènere, les dones tendeixen a destinar el temps guanyat a les cures i a la llar, mentre els homes l’orienten a l’oci. La reducció de jornada cal fer-la bé.

I fer-la bé vol dir acompanyar-la de polítiques de cures, de corresponsabilitat, de reconeixement del temps dedicat a sostenir la vida com un temps social i col·lectivament valuós. Les cures no són un afer privat. Són el fonament invisible sobre el qual descansa tot allò que el mercat compta com a productiu.

Què proposem

La Intersindical reclama de fa temps avançar cap a les 32 hores setmanals. La reducció a 37,5 hores, tombada el setembre del 2025 al Congrés amb els vots de PP, Vox i Junts, era un pas insuficient però necessari que ni tan sols va arribar a debatre’s en comissió.

Una reducció que hauria d’arribar als sectors que més ho necessiten: els serveis, les cures, la distribució, el turisme. Precisament els sectors amb salaris més baixos i jornades més llargues. I no només per això, sinó per deixar de subsidiar amb diner públic al capital de baixa productivitat i disposar d’un model productiu més equilibrat.

Però la jornada no pot ser l’única eina. Cal que els guanys de productivitat de la tecnologia es distribueixin en forma de menys hores i millors salaris, no de més beneficis privats. Cal una fiscalitat que gravi el capital i el patrimoni, ara pràcticament exempts.

Cal reconèixer les cures com a treball social que mereix temps i recursos públics, i invertir en cultura, lleure i esport accessible per a tothom, independentment de la renda familiar. I cal un marc català de relacions laborals que ens permeti fixar les condicions adequades al nostre context econòmic i social, sense esperar que Madrid decideixi per nosaltres.

Quan diem que volem treballar menys no és mandra. Estem dient que la vida val més que les hores que li dediquem al capital.

El temps és vida

El temps lliure no és el que sobra quan has acabat de treballar. No és un luxe ni un premi per als qui s’ho mereixen. És la condició perquè la vida tingui contingut més enllà de la producció. És el temps per ser pare, mare, fill. Per ser veí, militant, aficionat. Per aprendre, per crear, per descansar. Per ser, en definitiva, persona i no només treballador.

Quan diem que volem treballar menys no és mandra. Estem dient que la vida val més que les hores que li dediquem al capital. I que hi ha prou riquesa per fer-ho possible.

Canviar el nostre present i el nostre futur depèn de nosaltres, organitzant-nos a la feina, creant força sindical, bastint contrapoder. No és una quimera. La majoria de canvis positius en la història de lluita de la classe treballadora s’han produït perquè estàvem ben organitzats i amb força per decantar la balança al nostre favor.

Ens toca fer-ho. Lluitar, crear, construir poder popular.