Sergi Perelló, Secretari general de La Intersindical

Quanta gent pensa en jubilar-se tant aviat com sigui possible, cobrant menys i tot, malgrat els entrebancs que hi posa l’administració?

Quanta gent juga a loteria esperant que els toqui la grossa per escapar, d’una vegada per totes, del treball assalariat?

Treballem a gust? Té sentit la feina que fem per al conjunt de la societat o només per l’empresa? Ho fem en bones condicions?

És probable que no calgui resposta. Però el que sí és una evidència és que el capitalisme no està concebut per donar seguretat vital. De fet, ha convertit la garantia d’una vida amb dignitat i certeses en una vida on la seguretat és instal·lar una alarma a casa que anuncia un corredor de motos que eludeix impostos. O assenyalar uns altres – que encara són més pobres – dels propis mals d’aquest sistema.

El sistema capitalista no està fet per fer-nos sentir segurs. Està fet perquè en vulguem marxar.

Com ho fan ells, els rics: no en pateixen les conseqüències, les gaudeixen. Per això no tenen una ideologia que els encotilli. El que tenen són diners. La ideologia és el comportament emocional que reserven per als pobres, i per això n’ofereixen de totes les formes segons el moment: austeritat quan se senten forts, per poder retallar drets i condicions de vida; racisme i xenofòbia quan la pobresa s’estén com una taca d’oli, per poder posar ordre a cops de porra al seu propi desordre; i, quan tenen por, una esquerra domesticada que els apedaci el gerro.

I encara hi afegeixen fantasies de diners fàcils amb influenciadors de pa sucat amb oli o l’emprenedoria per reinventar-nos des del garatge que ningú té. I s’acaba lloant com a èxit no treballar com ho fan ells: guanyar diners a costa dels altres, sigui amb el rendisme, eludint impostos o explotant la força de treball.

Les xifres ho confirmen amb una precisió que la retòrica no necessita:

• Les 100 empreses més grans d’Europa van destinar, entre el 2022 i el 2024, el 70% dels seus beneficis a remunerar accionistes. No a qui produeix el valor.
• A les 40 grans empreses de l’Estat espanyol, el sou de la direcció executiva és, de mitjana, 111 vegades el sou mitjà d’un treballador o treballadora. Una persona amb un sou intermedi hauria de treballar més d’un segle per igualar en un any el que cobren els directius.
• La meitat de la població cobra com a màxim 1,5 vegades l’SMI – 24.124 euros l’any -, mentre l’habitatge es pot arribar a menjar una part importantíssima del sou.

Com que el regne del cel a la terra mai arriba, sentim ràbia quan paguem el lloguer o la hipoteca el dia 1 i el compte torna a quedar buit, amb tot un mes per davant per omplir la nevera.

Però la veritable ràbia és adonar-nos que una minoria controla i afecta les vides de la majoria. Anem a votar cada quatre anys, com a bons ciutadans, i pràcticament res no canvia. Ells continuen actuant amb total impunitat, sense retre comptes. És aquella sensació desagradable d’haver perdut el control de les nostres vides.

Per això som davant d’una crisi democràtica. Una crisi de participació i de repartiment de la riquesa. Perquè la democràcia també són les condicions de vida.

Dues seguretats que no es poden confondre

Hi ha dues maneres d’entendre la seguretat. Una ens la prenen i l’altra ens l’apliquen.

La que realment és necessària per garantir una societat més o menys cohesionada, és la seguretat vital. La que et permet saber que tindràs una feina en bones condicions, habitatge assequible, salut pública i de qualitat, una bona educació pública per la canalla i una jubilació digna.

Per això és seguretat vital; perquè et permet no viure amb la por instal·lada al cos.

L’altra és la seguretat que el sistema empra quan no garanteix la seguretat vital, que ha estat gairebé sempre: la seguretat de les porres. Una societat desigual propicia el descontent i la protesta per una banda. Per l’altra, la pobresa genera delinqüència a totes les societats i això acaba afectant la vida quotidiana.

La seva ‘solució’ per no resoldre els problemes de fons que genera la desigualtat és més vigilància, més càstig i més policia. En lloc d’assumir les causes de qui protesta, o de qui acaba robant, ofereixen almoina i una sola opció: la repressió.

Hem interioritzat aquesta distorsió del concepte ‘seguretat’ a la vida quotidiana: l’alarma que instal·lem a casa – la mateixa que anuncia, irònicament, el corredor de motos que eludeix impostos a Andorra – és la versió individual d’un mateix reflex que després reproduïm a escala política. Quan no es garanteix habitatge, sanitat o una feina digna, s’ofereix ‘mà dura’, més policia i ‘tolerància zero’.

Ho vam sentir fa poques setmanes al debat dels pressupostos de la Generalitat, quan ressonava a l’hemicicle que ‘sense seguretat no hi ha llibertat ni prosperitat’.

O quan les nostres companyes docents van descobrir dues policies dels Mossos d’Esquadra infiltrades a una de les assemblees preparatòries de les mobilitzacions per millorar el sistema educació pública.

Exemples clars de com se substitueix la seguretat vital per la seguretat policial per mitjà de la vulneració de drets fonamentals. El més greu és que ho diuen i ho fan amb la col·laboració, sovint, d’una judicatura que té una balança decantada a favor de la impunitat dels poderosos.

Els qui defensen la lògica de seguretat punitiva són els qui tenen resolta la seva seguretat vital. No pateixen pels seus ingressos, tampoc perquè els desnonin. Ni per les llistes d’espera, ni perquè els seus fills passin 30 graus a l’aula. Ni tampoc perquè els estomaquin en una manifestació. Ells, si van a una manifestació, ho fan de bracet amb la policia.

Pateixen per tot el que acumulen, sovint sense tributar, i pateixen per la força que plegats podem tenir. Perquè quan ens retallen drets socials o ens escanyen amb lloguers abusius, el temor a la turba es fa directament proporcional al què exploten.

Per això ens distreuen amb les seves guerres culturals i amb el racisme, per dividir la classe treballadora. Dient que les dones han anat massa lluny i que s’instal·larà un califat a Catalunya. O posant les pantalles gegants per veure els triomfs de la selecció espanyola, per recordar-nos que ells manen de fa segles gràcies a les seves porres.

No n’hi ha prou amb tancar la porta amb pany i forrellat

La seguretat que ens cal no s’instal·la amb una alarma ni es garanteix a cops de porra. Es construeix amb una feina digna, amb habitatge assequible i per tothom, amb una salut que no depengui de la sort ni d’una llista d’espera, amb una educació pública, de qualitat i en català, o amb trens que funcionin i equilibrin el país. Amb moltíssimes coses que aquí no acabaríem d’enumerar però que es resumeixen en bastir una societat on imperi el bé comú de la majoria per sobre de l’interès privat i egoista d’una minoria irresponsable.

Ningú juga a la loteria per escapar d’una vida on ja se sent segur. Ningú necessita una alarma si la societat garanteix drets per tothom i és cohesionada.

Conquerir la seguretat vital, una vida digna, es fa lluitant. Al carrer i als centres de treball. Perquè és l’única manera de desnonar els privilegis i la desigualtat que perpetuen per mitjà de la seguretat policial.

Ells tenen porres. Nosaltres tenim la força de ser molts i de no callar. És aquesta força la que converteix la por, que ens han instal·lat al cap amb alarmes i antiavalots, en confiança. Aquesta és l’única seguretat que volem: viure amb dignitat.

Fotografia: Luis Felipe Perez