1.Context històric.

a. Començament de la colonitzció de jueus europeus a Palestina

Abans de la Primera Guerra Mundial, Palestina forma part de l’Imperi Otomà i té una població majoritàriament àrab, amb comunitats musulmanes (majoria), cristianes, druses i jueves  que conviuen des de fa segles. 

A finals del segle XIX i inicis del XX, comencen a arribar les primeres onades d’immigració jueva procedents d’Europa, impulsades pel sionisme, moviment polític i nacional jueu que apareix a finals del segle XIX a Europa, en un context marcat pel creixement del nacionalisme i per l’augment de l’antisemitisme i que defensa la creació d’una “llar nacional jueva”. Estudien diversos destinacions com ara Uganda i Kènia, la Patagònia argentina, la regió siberiana de Birobidzhan, a la frontera amb Xina, Guiana, Austràlia, Alaska, Canadà, entre d’altres,. El sionisme es decideix per Palestina com a destinació d’aquest projecte per raons històriques, religioses i simbòliques, tot i que el territori és habitat majoritàriament per població àrab palestina. Des del seu origen, el sionisme compta amb el suport de potències europees, especialment l’imperi britànic, que veuen el projecte també com una extensió dels seus interessos colonials a la regió. 

b. Origen del sionisme

El 1917, en plena Primera Guerra Mundial, Gran Bretanya firma amb el auspicis de la família de grans banquers jueus sionistes Rothschild la Declaració de Balfour, on expressa el seu suport per a la creació de la llar nacional jueva a Palestina, sense consultar la població autòctona del territori.

Un cop acabada la guerra i amb la derrota i dissolució de l’Imperi Otomà, la Societat de Nacions atorga a Gran Bretanya el Mandat sobre Palestina i la converteix en la potencia colonial que controla el territori.

Durant el Mandat britànic (1920–1948), les autoritats britàniques faciliten la immigració jueva (15 % de la població) i la compra de terres (70 % de la terra fèrtil), fet que provoca un augment de les tensions amb la població palestina, que veu com el seu territori i drets polítics queden progressivament amenaçats. 

El 29 de novembre de 1947 la Assemblea General de l’ONU tot just creada aprovà un pla per a la partició de Palestina, que racomanava la creació d’un Estat àrab independent (48 % de Palestina) i un de jueu (52 %) i un règim especial per a la ciutat de Jerusalem. El pla fou aceptat pels israelians, pero no pels àrabs, que ho veíen com una pèrdua del seu territori. Per això mai s‘implementà.

c. Nakba

El 15 de maig de 1948, els colons jueus declaren la creació d’Israel (sobre el 70 % de la superfície de Palestina) com a estat independent, fet que va suposar l’expulsió de més de 700.000 palestins i la despossessió o destrucció de les seves terres, el que es coneix com la Nakba (“catàstrofe” en àrab). 

Al 1967 l’estat sionista va ocupar el 30 % restant de Palestina, els Alts del Golan (de Síria, amb població majoritàriament drusa) i la península del Sinaí (més endavant retornat a Egipte).

Arran d’aquesta ocupació sionista, actualment hi ha prop de 6 milions de refugiats palestins reconeguts per l’ONU, molts encara en camps de refugiats, que, sumats als 2,9 milions a Cisjordània, 1,9 milions a “Israel” (oficialment “arabs israelians”; amb drets molt reduïts) i 2 milions de supervivents a Gaza sumen 11,8 milions de palestins arreu del món.

2.L’apartheid i com afecta les relacions laborals a Palestina

Tant les Nacions Unides (ONU) com per exemple l’ex fiscal general d’Israel i magistrat del Tribunal Suprem d’Israel, Michael Ben-Yair, defensen que hi ha apartheid a Palestina. El terme “apartheid” es va usar originalment per a referir-se al sistema polític de Sud-àfrica que imposava expressament la segregació racial i la dominació i opressió d’un grup racial per un altre. L’apartheid és una violació del dret internacional públic, una violació greu de drets humans protegits internacionalment i un crim de lesa humanitat en virtut del dret penal internacional.

La millor manera d’entendre l’apartheid a Palestina és veure’l com un sistema de tracte discriminatori prolongat i cruel d’un grup racial (l’Estat d’Israel) als membres d’un altre amb la intenció de controlar al segon (Poble Palestí), amb quatre punts clau:

• Fragmentació per controlar: mantenir a la població palestina separada entre sí en diferents dominis territorials, jurídics i administratius.
• Despossessió de terres i propietats: Dècades de confiscació discriminatòria de terres i propietats, demolicions d’habitatges i desallotjaments forçosos.
• Segregació i control: Un sistema de lleis i polítiques que mantenen a la població palestina en enclavaments, sotmesa a diverses mesures que controlen la seva vida i segregada de la població israeliana jueva.
• Privació de drets econòmics i socials: L’empobriment deliberat de la població palestina que la manté en gran desavantatge respecte de la israeliana jueva.

Pel que fa a l’àmbit laboral en el marc d’aquest sistema d’apartheid, des de 1967, milers de treballadors palestins creuen diàriament els checkpoints de les fronteres per a laborar en condicions inhumanes, sense drets sindicals reals, sense seguretat, sense salari digne, sense protecció legal efectiva. El capital israelià els necessita: són barats, flexibles, i políticament subordinats.

En aquesta estructura, els treballadors palestins no són només víctimes quotidianes de l’ocupació, l’apartheid i el setge bèl·lic: són també una força de treball precarizada, subjecta a les dinàmiques més brutals d’explotació laboral imposades per un règim colonial que no oculta el seu caràcter racista ni classista.

El dia a dia del poble de Palestina planteja amb claredat aquest punt: els treballadors, impedits de desenvolupar una economía autònoma per culpa del setge israelià, es veuen forçats a vendre la seva força de treball en les zones industrials il·legals, en assentaments, sota patrons sionistes que els menyspreen, els exploten i els descarten com a mercaderia barata.

A Palestina hi ha diversos sindicats:

• Federació General de Sindicats de Palestina (PGFTU): És el principal sindicat palestí en tots els sectors, vinculat a l’Autoritat Palestina i a l’OAP, manté vincle amb el sindicat Histadraut israelí. Compta amb 300.000 membres a Cisjordània i Gaza. La antiga Unió General de Treballadors Palestins (GUPW), vinculada a Fatah, es va integrar forçosament a la PGFTU, amb el que va perdre la seva condició de membre de la FSM.
• La JNUPW neix fruit de la disconformitat de la integració de la GUPW a la PGFTU i representa el sindicalisme de classe oposat a la col·laboració amb l’Estat d’Israel. 
• Centre per a la Democràcia i els Drets dels Treballadors (DWRC): Té estatus d’observador a la ITUC. Gradualment, s’ha convertit en una ONG.
• Federació General de Sindicats Independents (GFIU): Compta amb 50.000 membres a Cisjordània i Gaza. Forma part de la xarxa internacional de solidaritat i lluita laboral.
• Nova Federació Sindical de Palestina (NFTU o Nous Sindicats)
• En algunes zones i algunes ciutats, hi ha sindicats independents.

3.Situació actual

Segons xifres proporcionades a 18 de gener de 2026 pel Ministeri de Salut de Gaza i avalades pel mateix exèrcit d’Israel, l’atac israelià contra la Franja de Gaza ha provocat la mort d’almenys 71.548 persones, en la seva gran majoria civils (el 83% segons dades d’intel·ligència de les FDI), entre les quals hi ha 21.179 infants (incloent-hi 1.089 nadons menors d’un any), 2.955 persones majors de 60 anys i més de 11.800 dones. A més, ha causat més de 171.353 persones ferides i més de 14.400 desaparegudes, fet que podria elevar encara més la xifra de morts.

A més, amb més de 4.000 casos, l’exèrcit israelià ha provocat el nombre més alt d’amputacions pediàtriques de la història. Entre les víctimes hi ha almenys 1.670 professionals sanitaris, 254 periodistes i 140 membres d’equips de rescat. L’exèrcit israelià ha destruït 38 hospitals, 96 centres de salut, 197 ambulàncies, 835 mesquites i 40 cementiris, així com el 90% dels edificis de la Franja.

A més, els atacs i les ordres d’evacuació israelianes, que s’han estès fins a cobrir el 86% de la superfície de la Franja, han provocat el desplaçament forçat de dos milions de gazatins (incloent-hi 893.000 infants), que s’han vist obligats a romandre en camps de desplaçats com el de Mawasi, en una superfície equiparable a la de l’aeroport internacional de Xangai.

Fins al 26 de novembre de 2025 s’havien registrat 463 morts per inanició, dels quals 157 eren infants, i l’ONU havia declarat oficialment una fam a la ciutat de Gaza causada deliberadament per Israel. Segons dades de l’ONU, el nombre de calories diàries que consumien els gazatins el mes de maig de 2025 era clarament inferior al que rebien les víctimes del camp d’extermini nazi d’Auschwitz entre 1940 i 1945.

Mentrestant a Cisjordània, els assentaments il·legals jueus, la demolició de propietats de palestins i la violència dels colons han anat incrementant. Recentment, Israel ha anunciat 34 nous assentaments il·legals i altres mesures per facilitar el robatori de terres i per tant, indirectament l’annexió il·legal de Cisjordània.

4.Posició de la Intersindical

-La nostra repulsa als diferents atacs contra civils per qualsevol part implicada en els conflictes. Especialment greu amb l’assassinat de menors i periodistes i la sistèmica vulneració dels drets fonamentals de les dones i nenes. Aquests són internacionalment reconeguts com a crims de guerra, pels quals els seus responsables haurien de respondre davant la justícia internacional.

-Constatem la hipocresia flagrant de la Unió Europea i els Estats Units davant d’aquests conflictes. Els interessos geo-estratègics davant d’Israel o l’aliança atlantista, no poden justificar mai cap dels esdeveniments que s’estan produint. Com a ciutadans europeus, ens resulten especialment vergonyants i preocupants les declaracions de la Presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von Der Leyen, legitimant les accions contra civils per part d’Israel.

-Cal garantir el dret a la informació davant d’aquests conflictes. L’atac contra periodistes, amb casos de morts i ferits greus que s’han produït en el conflicte a Palestina recentment, és inacceptable. Alhora, la difusió de notícies falses o sense contrastar constitueix una forma de legitimació de l’escalada militar i de l’assassinat de civils i degrada la credibilitat dels mitjans de comunicació i del sistema democràtic.

-Entenem la necessitat urgent de fer valdre el dret a l’autodeterminació i la sobirania dels pobles com a mecanisme fonamental per a garantir la pau i el respecte als drets humans en el marc del sistema internacional. Tot poble té dret a existir i a desenvolupar-se lliurement i sense coaccions. No acceptarem que s’esborri a Palestina del mapa.

-La necessitat d’afrontar aquests conflictes des de l’arrel, com una conseqüència del colonialisme passat i de les formes de neocolonialisme, especialment presents en el cas del sistema d’apartheid i neteja ètnica que practica l’Estat d’Israel contra els palestins.

-La nostra aposta per la solidaritat internacionalista; convidem la societat catalana a participar en les manifestacions de suport als pobles que pateixen l’ocupació militar de la seva terra, així com amb totes les persones que veuen vulnerats els seus drets civils, socials i polítics.