El Quebec és una nació sense estat, sota dominació del Canadà. És l’única província canadenca on el francès és la llengua oficial i majoritària, fet que marca profundament la seva identitat nacional, política i social.

El Quebec comparteix el llegat colonial europeu i, al mateix temps, ha desenvolupat una consciència nacional pròpia, basada en la llengua francesa (i resta de llengües autòctones i al·lòctones), la cultura i unes institucions diferenciades. Des de mitjan segle XX hi ha un moviment sobiranista fort, amb expressions polítiques, sindicals i socials diverses.

El Quebec continua movent-se entre la condició de nació sense estat, la gestió d’un llegat colonial propi i la persistència d’un projecte sobiranista que, tot i no ser majoritari, segueix estructurant el debat polític, social i sindical.

Una pinzellada de dades

Una pinzellada històrica

1608 – Fundació de la ciutat de Quebec
Inici de la colonització francesa de la Nouvelle-France. El territori ja és habitat per diverses nacions originàries.

1763 – Tractat de París
La colònia passa a mans britàniques. Comença una llarga convivència —sovint conflictiva— entre la majoria francòfona i poder polític anglòfon.

1867 – Creació del Canadà
El Quebec esdevé província del nou Estat federal. Manté institucions pròpies, però sense sobirania política plena.

1960–1970 – Révolution tranquille
Modernització accelerada del Quebec: estat del benestar, secularització, emergència del nacionalisme quebequès modern i enfortiment del moviment sindical com a actor polític central.

1977 – Aprovació de la Llei 101
El francès esdevé llengua oficial del Quebec. Punt d’inflexió en la defensa lingüística i identitària, amb fort suport sindical.

1980 – Primer referèndum d’autodeterminació
Proposta de sobirania-associació.
→ No: 59,6 % | Sí: 40,4 %.

1990 – Crisi d’Oka
Conflicte territorial entre la nació mohawk i governs quebequès i canadenc. Marca un abans i un després en la visibilització de les reivindicacions dels pobles originaris i evidencia les contradiccions del Quebec com a nació sense estat però també colonitzadora.

1995 – Segon referèndum d’autodeterminació
Resultat extremadament ajustat.
→ No: 50,58 % | Sí: 49,42 %.
Participació superior al 93 %.

2000 – Llei de la claredat (govern federal)
Ottawa fixa condicions estrictes per reconèixer una eventual secessió del Quebec.

2010–2020 – Reconfiguració política
Erosió del bipartidisme (PQ–PLQ), aparició de Québec solidaire i ascens de la Coalition Avenir Québec, nacionalista però no independentista.

2018–2022 – Governs majoritaris de la CAQ
Nacionalisme autonomista, reforç de competències provincials, discursos identitaris i defensa del francès sense aposta per la independència.

2023–2025 – Repunt sobiranista

• Recuperació del Parti Québécois
• Creixement de Quebec Solidaire
• Augment del suport a la sobirania entre joves
  Tot i això, el “No” continuaria guanyant en un referèndum immediat.

Partits amb representació política al Parlament del Quebec

Escenari polític i social

La política quebequesa està estructurada al voltant de dos grans eixos: L’eix nacional (sobiranisme vs unionisme) i l’eix social (esquerra–dreta), molt semblant a la dels Països Catalans.

Durant dècades, el Parti Québécois ha estat el principal referent del sobiranisme, mentre que el Parti Libéral du Québec ha representat l’unionisme canadenc. Actualment, destaca Québec Solidaire, una força clarament d’esquerres, ecologista, feminista i independentista, amb una relació fluïda amb moviments socials i sindicats combatius.

En l’àmbit social, el Quebec manté un sistema de protecció social i serveis públics similar a l’europeu, força diferent dels EUA. La sanitat és pública, l’educació accessible i el sector públic és fort, tot i les ofensives neoliberals de les darreres dècades.

Enquestes suport a la sobirania i intenció de vot

Situació lingüística: el francès al Quebec

Tot i ser llengua oficial i majoritària, el francès es troba en una situació de pressió, especialment a l’àrea metropolitana de Mont-real, a causa del pes de l’anglès com a llengua econòmica i global.

La Llei 101 (Carta de la llengua francesa) estableix el francès com a llengua de l’administració, l’educació, la feina i el comerç.

Aquesta llei és àmpliament defensada pels sectors sobiranistes i progressistes, i el moviment sindical ha estat històricament un actor clau en la defensa del francès com a llengua de cohesió social i de drets laborals.

Relació del Quebec amb els pobles originaris

El Quebec és un territori on hi ha 11 nacions indígenes (les anomenades 10 First Nations i la nació inuit), que representen poc més de l’1 % de la població i conserven llengües i cultures pròpies. La relació històrica amb els pobles originaris ha estat marcada pel colonialisme, la discriminació i polítiques d’assimilació, tant sota el domini europeu com dins del marc de l’Estat canadenc. Tot i que en les darreres dècades hi ha hagut avenços en el reconeixement de drets i en la cooperació institucional, persisteixen importants dèficits en el reconeixement polític i l’autogovern.

Pel que fa al moviment sobiranista quebequès, la relació amb les nacions originàries ha estat complexa i no homogènia. No hi ha hagut un suport generalitzat al projecte independentista, i algunes comunitats han reivindicat el seu propi dret d’autodeterminació. La qüestió indígena no ha estat central en els referèndums, però continua sent un àmbit de debat i tensió dins del sobiranisme.

El moviment sindical al Quebec

El Quebec presenta un nivell d’afiliació sindical, al voltant del 40%, molt superior al del Canadà anglòfon que no arriba al 29% o a les xifres als EUA. El sindicalisme quebequès té una forta tradició combativa, polititzada i socialment arrelada.

Sindicalisme, qüestió nacional i lluita social

Una característica clau del sindicalisme quebequès és la interconnexió entre lluita social, drets laborals i qüestió nacional. Per a sectors importants del moviment sindical —especialment la CSN—, la defensa del treball digne, de la llengua francesa i de la sobirania política formen part d’un mateix projecte emancipador. Força semblant al projecte sindical que defensa La Intersindical.

Aquest enfocament fa que el sindicalisme del Quebec sigui un referent internacional per a altres nacions sense estat i per a sindicats d’esquerres que entenen la lluita laboral com inseparable de la democràcia, la cultura i la justícia social.

Actualment la CSN, el sindicat amb qui té relacions La Intersindical, és el segon per nombre d’afiliació.

Model sindical

El model sindical del Quebec respon al sistema nord-americà de certificació sindical; en cada centre de treball, un únic sindicat obté la representació legal si compta amb el suport majoritari dels treballadors, i representa el conjunt de la plantilla, sense eleccions periòdiques ni comitès d’empresa com a Catalunya. És un model teòricament orientat a reforçar la capacitat negociadora i l’estabilitat sindical, ja que tots els treballadors coberts per la negociació col·lectiva si estan afiliats. A diferència del sistema català, basat en la representació electoral i el pluralisme sindical, el model quebequès prioritza la força col·lectiva i la unitat d’acció.

Caixa de resistència

Els sindicats del Quebec disposen de fons de vaga propis, però la seva força no recau tant en la caixa de resistència com en la força de l’afiliació, la unitat de representació i l’obligatorietat de la negociació col·lectiva. Es dona més importància a la força del sindicat dins de les empreses que en de la caixa de resistència per afrontar amb garanties els conflictes laborals.