Sergi Perelló, Secretari general de La Intersindical

Hi havia una vegada un país molt ric. Tan ric que els seus bancs guanyaven una morterada, les companyies de la llum anunciaven beneficis a cabassos i les grans empreses repartien calés a dojo als seus accionistes. Era un país pròsper, modern i avançat.

Només tenia un petit problema: mai no hi havia diners.

No n’hi havia per a les pensions, ni per als hospitals, ni per a les escoles, ni per als trens. Tampoc per garantir que tothom tingués una casa on viure o un salari digne. Curiosament, com més riquesa generava el país, menys diners semblava que hi havia per a aquesta mena de coses.

Els savis més prestigiosos del país havien estudiat aquell misteri durant dècades, però encara no havien aconseguit resoldre’l. Alguns sospitaven que la culpa era de la gent, que tenia per costum voler descansar de quan en quan o viure massa anys.

D’altres advertien que, si els sous pujaven, l’economia en sortiria perjudicada. En canvi, com més quartos guanyessin les empreses, millor. Perquè això, segons explicaven, era precisament el que feia créixer el país.

Era una ciència complicada.

Les treballadores i els treballadors continuaven llevant-se cada matí, alguns per entaforar-se en un tren que sempre arribava tard, i tots plegats per fer funcionar les fàbriques, els hospitals, les escoles i les botigues. També hi havia qui cuidava la canalla i la gent gran, netejava cases o feia totes les feines de casa sense rebre ni un duro. Aquesta feina, curiosament, no acostumava a aparèixer als grans informes sobre la joiosa prosperitat nacional.

El país també rebia milions de visitants. Els governants i el seu sanedrí de savis celebraven ufanosos cada nou rècord turístic. De tants visitants que hi arribaven, els veïns ja no podien ni treure les cadires al carrer per prendre la fresca. Però els savis asseguraven que allò era un senyal de prosperitat. La gent, en canvi, començava a descobrir que viure a la seva pròpia contrada s’havia convertit en un privilegi.

Les cases, per exemple, havien deixat de ser llocs on viure. Els amics dels savis, uns senyors encara més savis que es feien dir inversors, les compraven i venien com qui juga a cartes. I com més cases acumulaven, més difícil era trobar-ne una per viure-hi.

Però els savis deien que no calia amoïnar-se. La riquesa acabaria arribant a tothom. Només era qüestió de temps. Sempre ho deien, i devia ser cert.

Un dia, en una assemblea convocada per explicar un nou pla de sacrificis, una treballadora va aixecar la mà.

­—Si cada any produïm més riquesa, per què cada any ens dieu que no hi ha diners per a les escoles ni per als trens?

Els savis es van mirar, desconcertats.

—Perquè no hi ha prou diners —va respondre el més veterà.

—I els calés que guanyen els bancs i les grans empreses?

—Això és diferent. Cal garantir la confiança dels mercaders.

—I qui garanteix la nostra?

La pregunta va provocar un silenci incòmode.

Un altre savi va explicar que n’hi havia uns altres, encara més savis, que vivien molt lluny i prenien les decisions pel bé de tothom.

—I nosaltres no podem decidir res? —va preguntar una altra treballadora.

—I tant, dona! —va respondre el savi—. Sempre que respecteu les normes que ens hem donat entre tots.

—I qui ha decidit aquestes normes?

Els savis van consultar un llibrot polsegós, escrit molts anys enrere per uns altres savis que també vetllaven pel benestar dels amos de les empreses. Van passar pàgines i més pàgines fins que van trobar la resposta. Naturalment, les normes es podien canviar. Només calia que hi estiguessin d’acord gairebé tots els savis, que després se’n triessin uns altres, que aquests també hi estiguessin d’acord i que, finalment, algú autoritzés la gent a decidir.

Era un procediment molt democràtic, segons els savis.

La conversa es va escampar per les fàbriques, les escoles i les andanes, de poble en poble. La gent va començar a aplegar-se a les places i la remor es va fer cada vegada més gran. Havien descobert que moltes coses que els presentaven com a inevitables eren decisions dels governants, convenientment aconsellats pels savis. I que, casualment, gairebé sempre afavorien els mateixos. La riquesa no desapareixia per cap forat misteriós: anava a parar a les butxaques dels amics dels savis. Potser havia arribat l’hora de canviar les normes.

I plaça a plaça, poble a poble, es va decidir que un dia deixarien de treballar.

Quan va arribar el dia, les fàbriques es van aturar, els comerços van abaixar les persianes i res va funcionar com un dia normal. Els carrers es van omplir de persones que fins aleshores gairebé mai no havien tingut temps de trobar-se.

Els governants i els savis van córrer a comparèixer per advertir que aquella aturada provocaria pèrdues milionàries i que, fins i tot, podia anar contra les normes. Curiosament, aquell dia, els savis van saber calcular les pèrdues fins a l’últim ral.

Aquell dia les normes no van canviar. Els savis van començar a preparar nous informes per demostrar que la gent s’equivocava. I els governants van prometre estudiar-los amb molta atenció.

Però a les places dels pobles i les ciutats la gent ja no es reunia només per queixar-se. Ara també discutia què volia canviar i començava a prendre decisions sense demanar permís als savis. I això sí que era una novetat.

Des d’aleshores, cada vegada que algú deia que no hi havia diners, sempre hi havia qui preguntava:

—Per a qui?