Sergi Perelló, Secretari general de La Intersindical

Quan una mobilització acaba amb càrregues policials es desvia el debat immediatament al voltant de la violència; quants contenidors s’han cremat o, fins i tot, amb la difusió de teories de la conspiració sobre complots ‘islamistes i de l’extrema esquerra’.

Ens bombardegen amb imatges de botigues trencades i les reivindicacions que havien portat milers de persones al carrer passen intencionadament a un segon pla.

Allò que havia començat com una protesta contra unes condicions de vida cada vegada més difícils acaba convertit en un debat sobre l’ordre públic, on els vidres trencats de la botiga serveixen per justificar més mà dura. I que res canviï.

Però hi ha una pregunta que gairebé mai no ens fem: quanta violència havia patit aquella societat abans que rodés el primer contenidor?

Les mobilitzacions que aquests dies recorren la suposada Europa del benestar, com França, Itàlia o Bèlgica responen a un malestar que va molt més enllà d’una reivindicació concreta. L’encariment de la vida, la pèrdua de poder adquisitiu, les dificultats per accedir a un habitatge o el deteriorament dels serveis públics estan erosionant les condicions de vida d’una part cada vegada més important de la població.

De l’estat del benestar a la precarietat

Durant dècades, una part de la classe treballadora europea havia arribat a considerar que disposava d’una certa estabilitat econòmica i social. L’accés a l’habitatge, uns serveis públics relativament sòlids i la perspectiva que les generacions següents viurien millor havien contribuït a construir una sensació de seguretat que sovint s’identificava amb la pertinença a una suposada classe mitjana.

Aquella estabilitat no havia estat cap regal de les elits econòmiques. Era el resultat de dècades de lluites obreres, d’organització sindical i d’un equilibri de forces en què també havia tingut un paper important l’existència de la Unió Soviètica com a contrapès polític i ideològic al capitalisme occidental. Les conquestes socials no van arribar per generositat, sinó perquè hi havia una força organitzada capaç d’arrencar-les.

Aquest equilibri va començar a trencar-se a partir dels anys setanta i vuitanta, amb l’avenç de les polítiques neoliberals, i la desaparició de l’URSS va afeblir encara més aquell contrapès internacional. Progressivament, les garanties que havien sostingut una part de l’estabilitat social europea es van anar erosionant. Aquella promesa de benestar i progrés, que semblava consolidada per a àmplies capes de la població, s’ha esquerdat les darreres dècades.

El resultat és una concentració extraordinària de riquesa. Segons el World Inequality Report 2026, el 10% més ric de la població mundial acumula el 75% del patrimoni, mentre que el 50% més pobre només en posseeix el 2%. Unes xifres que fan feredat. I si mirem cap a l’Estat espanyol, les dades fiscals també són reveladores: les 266 empreses que facturen més de 1.000 milions d’euros van tributar, de mitjana, un 8,9% dels seus beneficis comptables en l’impost sobre societats.

Aquestes dades retraten la concentració del poder econòmic i la capacitat dels grans capitals per condicionar les decisions polítiques. Mentrestant, una part important de la població perd poder adquisitiu i seguretat econòmica, mentre veu com una part cada vegada més gran dels seus salaris acaba alimentant els beneficis dels grans propietaris i dels fons d’inversió.

Malgrat això, se’ns explica que no hi ha prou recursos per garantir uns serveis públics de qualitat, unes pensions dignes o polítiques que assegurin l’accés a l’habitatge.

Però la distribució de la riquesa no és cap llei natural. És el resultat de decisions econòmiques i polítiques marcades per la pugna històrica entre capital i treball. Una pugna en què la capacitat d’organització i de lluita de la classe treballadora és determinant per disputar qui mana i com es reparteix allò que generem col·lectivament.

La violència que no es veu

I aquí és on cal recuperar la pregunta inicial.

Quan ni tan sols amb dos salaris podem accedir a un habitatge perquè els preus són inassumibles, no hi ha violència?

Quan ens posen la por al cos qüestionant la sostenibilitat de les pensions i plantejant que haurem de treballar fins als 72 anys, no hi ha violència?

Quan anar a la feina amb tren, dia rere dia, és sinònim d’angoixa i incertesa, no hi ha violència?

Però qui decideix què és violència i què no ho és? Quan es retallen drets, es deterioren els serveis públics o es prenen decisions que condemnen milers de persones a la precarietat, sovint se’ns parla de responsabilitat econòmica, d’ajustos necessaris o de mesures inevitables. El llenguatge del poder transforma les seves decisions polítiques en necessitats indiscutibles, mentre reserva la paraula violència per a les reaccions que qüestionen les seves conseqüències.

Hem après a identificar la violència amb la imatge d’un contenidor en flames. Però cada dia, més enllà dels cops de porra, hi ha una violència menys visible i sovint acceptada com a normal, que s’exerceix a través de les estructures econòmiques del poder establert i les seves decisions polítiques.

Una violència que no sempre necessita un agressor amb placa, però que té conseqüències profundes sobre la vida de les persones. Perquè una situació sigui legal, habitual o presentada com a inevitable no significa que sigui justa ni que deixi de provocar patiment.

El malestar social, però, no es transforma necessàriament en una voluntat de canvi. Pot generar resignació, desconfiança, individualisme o fins i tot alimentar les respostes del feixisme recautxutat que promet solucions senzilles a problemes profunds.

Per això, reconèixer les causes de les injustícies és tan important com construir la capacitat col·lectiva per fer-hi front i superar-les.

Les quatre emergències de Catalunya

A Catalunya, aquest malestar també té expressions pròpies. Patim quatre emergències que condicionen les nostres vides. L’emergència habitacional, que s’ha convertit en una transferència extraordinària dels nostres salaris cap als grans propietaris i especuladors. L’emergència salarial, amb uns sous que cada vegada permeten afrontar menys el cost de la vida. L’emergència de mobilitat, amb un servei ferroviari de rodalies i regionals que converteix els desplaçaments quotidians en una font permanent d’incertesa.

I l’emergència lingüística, amb una llengua que se’ns desfà a les mans. Una realitat que no podem desvincular d’un marc polític i jurídic que limita la nostra capacitat de decidir sobre el futur col·lectiu. Perquè les condicions de vida no es mesuren només en salaris o en serveis públics, sinó també en els drets que podem exercir, en la llengua que podem viure i en la capacitat de decidir col·lectivament sobre el nostre futur.

Són emergències que ens interpel·len sobre una mateixa qüestió: qui té el poder de decidir com vivim i quin país volem construir?

La vaga general de l’11 de novembre: una resposta col·lectiva

La vaga general de l’11 de novembre és una oportunitat per expressar aquest malestar i transformar-lo en força col·lectiva. Des de La Intersindical hem decidit convocar-la amb criteri propi, perquè no volem deixar la resposta a aquestes injustícies en mans del centralisme ni d’un sindicalisme de concertació que massa sovint renuncia a confrontar les decisions del poder econòmic i polític. Necessitem construir un contrapoder sindical al nostre país, capaç de disputar les decisions que determinen les nostres condicions de vida i de treball.

Potser, doncs, la pregunta no és només què considerem violència, sinó per què hem après a conviure amb tantes injustícies sense considerar-les intolerables. I, sobretot, què estem disposades a fer col·lectivament perquè deixin de formar part de la nostra normalitat.

Fotografia: Francesc Garcia Vilella / Arxiu històric de la ciutat de Barcelona (vaga de tramvies, 1951)