Sergi Perelló, Secretari general de La Intersindical

Ara que s’acosta una vaga general, probablement moltes persones ens hem preguntat si servirà d’alguna cosa. Vivim temps d’incertesa, de desconcert i, sovint, de desànim. Les desigualtats creixen, les condicions de vida es deterioren per a una part important de la població, l’extrema dreta ens està entrant a la cuina i la crisi climàtica és cada vegada més evident. I, mentrestant, aquella empenta col·lectiva que havia despertat el procés sobiranista sembla que s’hagi esfumat.

Ens costa imaginar el futur. Davant nostre tenim un monstre en forma de poder polític i econòmic immens, cada vegada més concentrat, militaritzat i tecnificat, que sembla capaç de condicionar-ho tot. I, mentrestant, s’estén la sensació especialment perillosa que les coses són com són i que, per molt que ens esforcem, no tenim capacitat per canviar-les. Però és una sensació que sí que podem superar.

Durant dècades s’ha anat consolidant un relat que presenta les decisions econòmiques i polítiques com si fossin part del paisatge, inevitables i impossibles de modificar. Amb menys contrapesos internacionals i una esquerra que sovint ha renunciat a qüestionar les regles del joc, el capitalisme ha entrat en una fase més agressiva, mentre el qüestionament de la protecció social i del benestar universal es normalitza.

I quan ens convencen que les grans decisions no es poden canviar, la responsabilitat d’afrontar-ne les conseqüències es trasllada a cada individu. Si no arribes a final de mes, administra’t millor; si no tens una feina digna, forma’t més; si no pots accedir a un habitatge, busca’n un altre. Els problemes col·lectius es presenten com a fracassos individuals. I així, a més de perdre drets, correm el risc de perdre la confiança en la nostra pròpia força.

Però qui decideix què és possible i què no? La jornada de vuit hores, el dret al propi cos per poder avortar, la normalització lingüística o les pensions públiques no van néixer perquè els poderosos consideressin que havia arribat el moment de concedir-los. Són el resultat de dècades d’organització, de conflictes i de conquestes col·lectives. Allò que semblava impossible va deixar de ser-ho quan la classe treballadora i els moviments populars van adquirir prou força per modificar les relacions de poder. La història funciona així: res és permanent i el futur no està escrit.

Tot i això, no n’hi ha prou amb tenir raó ni amb denunciar les injustícies. Una part de l’esquerra i del sindicalisme ha dedicat molts esforços a explicar què funciona malament, però no sempre ha estat capaç de transmetre confiança en la possibilitat de transformar-ho.

Massa renúncies i massa polítiques neoliberals assumides per una part de l’esquerra, fins al punt d’acabar governant en direcció contrària als principis que deia defensar. És cert que les dinàmiques institucionals poden atrapar-nos com en un laberint. Però la distància entre les expectatives de canvi i les decisions polítiques, les promeses incomplertes, la rebaixa de les aspiracions populars, tant socials com nacionals, i la manca de confrontació amb el poder han contribuït a acumular decepció en àmplies capes de la població.

I quan la indignació no troba una perspectiva de canvi, pot acabar convertint-se en resignació i desconfiança. Un desencís que també pot ser aprofitat per l’extrema dreta, que ofereix culpables fàcils en lloc de respostes a les causes de les desigualtats. O expressar-se en revoltes sense projecte col·lectiu, com els saquejos de dissabte a Barcelona, en una societat que alimenta constantment el desig de consumir mentre nega a molts joves els recursos per fer-ho.

Per això són interessants algunes experiències polítiques d’esquerres recents que trenquen amb aquesta dinàmica de renúncies i recuperen la capacitat de connectar les necessitats quotidianes de la gent amb projectes de transformació social.

Des de la proposta política de Zohran Mamdani a Nova York, construïda al voltant d’una idea tan senzilla com fer que la ciutat torni a ser assequible per a la gent que hi viu, amb polítiques d’habitatge, transport públic i serveis de cura.

O la victòria electoral de Die Linke, encapçalada per Elif Eralp, el setembre a Berlín, amb una campanya centrada en l’habitatge i la voluntat de recuperar el contacte directe amb la ciutadania.

I, especialment, l’Acord de Cardiff, que expressa la voluntat de cooperació entre forces independentistes i d’esquerres de Gal·les, Escòcia i el nord d’Irlanda. Una iniciativa en què Plaid Cymru, l’SNP i el Sinn Féin situen sobre la taula la relació entre l’autodeterminació, la cooperació entre pobles sense Estat i la millora de les condicions de vida de la població.

També a l’Àfrica trobem processos que reivindiquen la recuperació del control sobre els recursos naturals i la ruptura de les dependències colonials, com passa en alguns països del Sahel que recuperen el llegat de Thomas Sankara. Experiències plenes de contradiccions, però que ens obliguen a mirar les causes de la pobresa i de les migracions, massa sovint ignorades per aquells que només es preocupen de les persones quan arriben a les nostres fronteres.

I a l’Amèrica Llatina, la recent reelecció de Lula da Silva al Brasil mostra un altre escenari de disputa política, en una regió marcada per l’avenç de forces de dreta radical. També hi ha diferències concretes en les polítiques públiques: la desforestació anual de l’Amazònia s’ha reduït aproximadament a la meitat respecte del 2022.

No són receptes que puguem traslladar mecànicament ni garanties de transformació immediata, però ens diuen que sí que és possible plantejar altres maneres de fer política i obrir horitzons de canvi.

Ara bé, l’esperança no es construeix únicament parlant del futur. Necessita arrelar en el present, en experiències concretes que ens permetin comprovar que podem incidir en la realitat. Quan les docents planten cara al govern del PSC i als sindicats de la concertació per millorar l’escola catalana, quan la mobilització popular aconsegueix fer caure un president valencià incompetent i valencianòfob, o quan tantes plantilles anònimes s’organitzen i obliguen les empreses a negociar allò que fins aleshores consideraven innegociable, no només es qüestionen les decisions del poder. També es transforma la percepció que tenim de nosaltres mateixes i de la nostra capacitat d’actuar. L’esperança ens ajuda a organitzar-nos, però és l’experiència d’organitzar-nos la que alimenta i fa créixer l’esperança.

Aquest és també un dels grans reptes del sindicalisme: no limitar-nos a defensar allò que tenim, sinó contribuir a recuperar la confiança de la classe treballadora en la seva capacitat de construir el futur. La vaga general de l’11 de novembre, amb més de cent comitès de vaga estesos per tot el país i una participació significativa de La Intersindical, és també una oportunitat per avançar en aquesta direcció. Perquè, més enllà de la jornada de vaga, allò que estem construint és organització, vincles i capacitat de confrontar un poder que voldria que ens resignéssim a continuar com estem.

No es tracta de prometre que tot serà fàcil ni que totes les lluites acabaran en victòria. Es tracta de demostrar que no som simples espectadores d’un món que altres decideixen per nosaltres. Que podem organitzar-nos, disputar les decisions i transformar la realitat. Perquè l’esperança no consisteix a esperar que les coses canviïn, sinó a descobrir, juntes, que tenim la força per canviar-les.