Sergi Perelló, Secretari general de La Intersindical

La consciència de classe no apareix automàticament pel fet de ser treballadora. Compartir unes condicions materials no significa necessàriament entendre per què es produeixen, quins interessos les determinen o què tenim en comú amb altres treballadores.

Per això, la formació sindical ens permet passar de conèixer els nostres problemes a comprendre’n les causes, i d’aquí a reconèixer que les respostes han de ser col·lectives. Ens proporciona eines per interpretar la realitat, contrastar els discursos dominants i identificar els mecanismes econòmics i socials que condicionen les nostres vides.

I ens ajuda, sobretot, a superar una mirada individual a l’hora d’afrontar els problemes laborals i socials.

Perquè el sindicalisme no és només aconseguir una pujada salarial.

Les condicions de vida de la classe treballadora estan estretament vinculades al sistema econòmic, al marc polític i al model productiu.

Parlar de les nostres condicions de vida és parlar també de què produïm, com ho fem, com repartim la riquesa que generem i quina capacitat tenim per decidir sobre tot això.

Tenir capacitat per decidir sobre aquestes qüestions determina quin model de societat construïm: un model on la riquesa i el poder es concentren en poques mans, o una societat realment sobirana i menys desigual, basada en el benestar i la cohesió social.

El nostre model sindical no separa artificialment les condicions laborals de les condicions de vida. I per això la formació sindical també ha de tenir una dimensió sociopolítica, no només tècnica.

Hi ha dos exemples pràctics. Com incorporem una perspectiva feminista real, i no només de paraula, als centres de treball? Com desenvolupem una negociació col·lectiva que qüestioni el paradigma de la concertació i reconegui que les relacions desiguals de poder també es manifesten a la feina?

Per això, la nostra pràctica sindical ha de fer del conflicte una eina de transformació.

El conflicte i la confrontació poden tenir connotacions negatives. El conflicte fa respecte i la paraula ‘concertació’ queda molt bé. Però les paraules no poden amagar la realitat: si concertar significa perdre cada vegada més drets, confrontar esdevé una necessitat per defensar-los i conquerir-ne de nous.

La història del moviment obrer ens recorda que els drets no ens els han regalat. S’han conquerit lluitant. Però per lluitar també cal comprendre, organitzar-se i construir força. I és per això que la formació és una aposta estratègica per construir sindicat.

Perquè sense organització no hi ha capacitat de transformació.

Parlant de poder, hi ha una pregunta que ens hauríem de fer.

Ens falten propostes o ens falta poder per fer-les realitat?

Podem elaborar estudis rigorosos, tenir bons arguments i conèixer les alternatives. Però això, per si sol, no modifica les relacions de poder.

Intervenir sobre la realitat exigeix organització: afiliació activa i militant, seccions sindicals fortes, participació, formació continuada i capacitat d’acció col·lectiva. Això és cabdal si volem deixar de perdre un llençol a cada bugada i començar a guanyar espais de contrapoder.

L’organització no és únicament una eina per mobilitzar-nos quan hi ha un conflicte. És allò que ens permet acumular força de manera permanent i construir el contrapoder necessari per disputar el poder establert.

Per això volem militants que no només coneguin les reivindicacions del sindicat, sinó que les comprenguin, les puguin explicar i traslladar als seus centres de treball. Allò que compartim en un article, en una formació o en una reunió ha d’arribar a les seccions sindicals i estendre’s entre l’afiliació. Formar-nos també significa compartir allò que aprenem i implicar més companyes en la construcció del sindicat.

La formació, per tant, no pot ser una activitat puntual, sinó una pràctica permanent del sindicat. Cada formació, cada debat i cada document que compartim ens ha de servir per comprendre millor el món on vivim i augmentar la nostra capacitat col·lectiva per transformar-lo.

Perquè necessitem coneixement, necessitem consciència i necessitem organització. Amb aquestes eines podem construir un sindicalisme més fort i una classe treballadora amb més capacitat per decidir sobre el seu futur.

Un futur que ha de ser nostre.

Fotografia: Elmer Domingo