L’habitatge s’ha convertit en una de les principals expressions de la crisi social que pateix la classe treballadora dels Països Catalans. El preu del lloguer, el cost de les hipoteques, la manca d’habitatge públic i la precarització de les condicions de vida fan que, per a cada dia més persones, tenir un sostre digne s’hagi convertit en una preocupació cada vegada més gran.

Treballar no garanteix poder viure dignament. Els treballadors i treballadores perden capacitat adquisitiva mentre una part creixent dels ingressos de les famílies es destina a pagar l’habitatge. El preu de l’habitatge, junt amb l’augment del cost dels productes bàsics, és una peça central de l’encariment del cost de la vida i de l’empobriment de la classe treballadora.

La crisi actual no és fruit d’una conjuntura puntual. És el resultat de dècades de polítiques que han situat l’habitatge sota la lògica del mercat i de l’especulació, mentre la legislació protegia -i protegeix- els rendistes i especuladors.

A Catalunya, cada vegada que les institucions han intentat avançar en la protecció del dret a l’habitatge, s’han trobat amb els límits imposats per l’arquitectura competencial de l’Estat.

Un dels exemples més evidents és la Llei catalana 11/2020 de contenció de rendes, diversos preceptes de la qual van ser anul·lats pel Tribunal Constitucional el 2022. Posteriorment, la Sentència 120/2024 també va anul·lar diferents mesures de la Llei catalana 1/2022, vinculades a l’emergència habitacional i als lloguers socials obligatoris.

Més recentment, el 2026, el Tribunal Constitucional ha desestimat el recurs de la Generalitat contra diversos preceptes de la Llei estatal 12/2023 pel dret a l’habitatge, en una nova resolució que lamina les competències de Catalunya en aquesta matèria.

Aquesta no és una qüestió merament jurídica. Cada competència que l’Estat reserva, limita o condiciona és també una eina menys que té Catalunya per garantir el dret a un habitatge digne.

Els governs del PSOE-UP, i posteriorment el Govern de coalició PSOE-Sumar, han tingut anys per abordar l’emergència habitacional. La Llei estatal 12/2023 va introduir instruments com la declaració de zones de mercat residencial tensionat i mecanismes de regulació dels lloguers. Però aquestes mesures no han resolt el problema de fons. El rendisme i l’especulació continuen per la complicitat del govern de l’Estat amb el gran negoci immobiliari.

A Catalunya, la regulació de les rendes s’aplica actualment a 271 municipis, on viu aproximadament el 90% de la població catalana. Les dades de la Generalitat mostren una moderació dels preus en les zones tensionades, però també evidencien que els preus continuen representant una càrrega enorme per a les classes populars i que l’habitatge continua sent un dels principals factors d’empobriment.

Per això no n’hi ha prou amb regular puntualment els preus. Cal actuar sobre el conjunt del sistema i garantir que l’habitatge deixi de ser un factor de precarització de la classe treballadora. En aquest sentit, cal avançar cap a un nou model que garanteixi l’estabilitat residencial i el dret efectiu a l’habitatge, amb mesures immediates i estructurals, com planteja l’anomenat decret Maricarmen:

• Contractes indefinits, amb la renovació automàtica de tots els contractes de lloguer, acabant amb la inseguretat permanent a què estan sotmeses les persones llogateres.
• Aprovació de pròrrogues efectives que impedeixin la pèrdua de l’habitatge habitual mentre no existeixi una alternativa residencial digna i assequible.
• Congelació dels preus actuals del lloguer, per evitar que els increments del lloguer continuïn empobrint les llars i perquè l’habitatge no continuï sent un dels principals motors de l’empobriment de la classe treballadora.
• Reforma de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) que reguli de manera efectiva els lloguers de temporada i els lloguers d’habitacions, impedint que aquestes fórmules contractuals siguin utilitzades per esquivar les regulacions del lloguer d’habitatge habitual.
• Aplicació de mesures estructurals per impedir els desnonaments, garantint que cap persona o família perdi el seu habitatge per motius econòmics sense disposar prèviament d’una alternativa residencial digna.

Són mesures que s’haurien d’haver impulsat fa vuit anys i que l’auto-denominat ‘govern més progressista de la història’ no ha estat capaç d’aprovar, posant en safata a la dreta i l’extrema dreta la possibilitat de capitalitzar el malestar social.

Cal ser conscients de l’ofensiva que les forces de la dreta preparen contra les poques eines de regulació que s’han aconseguit, a les portes d’unes eleccions que en preveuen una victòria còmoda.

El Partit Popular ha defensat formalment la derogació de la Llei estatal 12/2023. El setembre de 2026, el Congrés va aprovar una moció del PP que insta el Govern a derogar aquesta llei i a reformar la normativa del sòl, entre altres mesures. Aquesta és la direcció que pot prendre un futur Govern estatal sustentat pel PP i Vox: desfer les eines de regulació existents i situar, encara més, el mercat per davant del dret a l’habitatge.

Davant d’aquesta realitat, la resposta no pot ser esperar que l’Estat resolgui un problema que massa sovint ha contribuït a agreujar o que ha impedit abordar amb totes les eines disponibles. Però tampoc podem esperar a disposar de més competències per actuar amb les que tenim avui. Així doncs, exigim que la Generalitat de Catalunya impulsi una LAU catalana, que blindi en el nostre dret civil mesures com la durada dels contractes de lloguer. De la mateixa manera, cal que el Govern català actuï d’ofici contra els lloguers d’habitacions i de temporada que ja regula la legislació pròpia del nostre país. No només ens cal disposar de totes les competències, sinó que també cal que el Govern faci servir, avui i sense excuses, les eines que té a les seves mans.

Catalunya necessita més capacitat de decisió per garantir drets socials. Necessitem totes les competències, recursos i eines necessàries per poder decidir sobre el nostre model d’habitatge, sobre el sòl, sobre el règim de lloguer, sobre l’habitatge públic i sobre les polítiques fiscals i financeres que afecten l’accés a l’habitatge. Perquè mentre Catalunya no pugui decidir plenament sobre les seves condicions de vida, estarà limitada a l’hora de garantir els drets de la classe treballadora. Sense independència política no podem decidir plenament sobre les nostres condicions de vida. I sense capacitat de decidir sobre l’habitatge, no podem garantir el dret a un habitatge digne.

Per això, des de La Intersindical defensem que Catalunya surti de l’atzucac en què ens situa l’Estat espanyol i assumeixi totes les competències necessàries per poder desenvolupar una política d’habitatge pròpia, amb recursos suficients i orientada a garantir el dret d’accés a un habitatge digne.

La classe treballadora, els sindicats, les organitzacions veïnals, el moviment pel dret a l’habitatge i el conjunt del teixit popular hem de construir una resposta col·lectiva. Cal defensar les persones amenaçades de desnonament, organitzar les persones llogateres, exigir habitatge públic i social, plantar cara als abusos immobiliaris i pressionar les institucions. Hem d’impedir que qualsevol govern pugui desmantellar els drets conquerits sense trobar una resposta al carrer.

Però la crisi de l’habitatge no es pot desvincular de la precarització general de les condicions de vida. Per això, La Intersindical considera necessari superar la fragmentació de les lluites i obrir una nova etapa de mobilització que situï al centre les necessitats materials de la majoria: salaris dignes, reducció de la jornada laboral, habitatge assequible, serveis públics de qualitat, pensions dignes i sobirania per decidir el nostre model social i econòmic.

En aquest camí, defensem avançar cap a una vaga general. Una vaga general no és una mobilització més: és una eina del conjunt de la classe treballadora per demostrar que, quan s’organitza, pot aturar l’economia i exigir transformacions.

La Intersindical fa una crida a la classe treballadora de Catalunya a organitzar-se i mobilitzar-se per construir aquesta resposta col·lectiva. Només amb la força col·lectiva podrem conquerir el dret a viure dignament i decidir sobre el nostre futur.