Sergi Perelló, Secretari general de La Intersindical

L’extrema dreta no s’atura moderant el discurs. S’atura canviant les condicions que alimenten el malestar i confrontant els interessos que se’n beneficien.

Diumenge passat Die Linke guanyava a Berlín amb un 25,7%, més que doblant el resultat de 2023. La seva campanya havia posat al centre l’habitatge assequible, una educació inclusiva, la lluita contra el racisme i mesures d’integració com l’ampliació dels cursos d’alemany.

Només conèixer-se els resultats, el reguitzell d’adjectius no s’ha fet esperar: que si postcomunistes, que si esquerra radical o que si extrema esquerra, com si confrontar els grans interessos econòmics fos equiparable a l’extrema dreta.

Per què, mentre l’extrema dreta creix a bona part d’Europa, una esquerra que no es resigna a gestionar el malestar més que dobla el resultat a Berlín?

Quan la gent veu que treballa i no arriba a final de mes, quan no pot pagar l’habitatge, quan l’educació i la sanitat estan en tensió permanent i els governs no s’atreveixen a canviar-ho, el malestar creix. I aquest malestar és terreny polític en disputa. L’extrema dreta intenta dirigir-lo cap avall: migrants, dones, pobres, catalanoparlants… Una esquerra transformadora ha d’assenyalar cap amunt, cap a les relacions de poder que generen aquestes condicions.

Aquest malestar no apareix del no-res. També és conseqüència d’un model que prioritza els guanys privats per damunt de les condicions de vida de la majoria. Per això, el mateix dia, a Barcelona, sortíem al carrer milers de persones per dir no a l’ampliació de l’aeroport del Prat. Perquè continuar apostant pel turisme massiu, l’especulació i el creixement infinit mentre l’habitatge s’encareix, la precarietat es cronifica i les ciutats expulsen la seva gent també alimenta aquest malestar.

Per combatre l’extrema dreta, no n’hi ha prou a combatre el relat; cal combatre les condicions que permeten que el relat arreli.

El mateix dia que al carrer es qüestionava aquest model, l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, es reunia amb el batlle de Nova York, Zohran Mamdani, i anunciava un pla pilot de comerços assequibles al barri de la Marina, inspirat en l’experiència novaiorquesa. Una política destinada a pal·liar una de les conseqüències d’aquell mateix model.

Fer-se una fotografia amb Mamdani i importar-ne una mesura és fàcil. Qüestionar el model econòmic que fa necessària aquella mesura ja costa més. Perquè el PSC no és aliè al model que ara diu voler pal·liar: porta dècades participant en la construcció d’una ciutat cada vegada més dependent del turisme, l’especulació immobiliària i els grans projectes.

Joan Clos, exbatlle de Barcelona pel PSC, va passar de l’alcaldia a presidir l’Associació de Propietaris d’Habitatges de Lloguer (ASVAL) i avui presideix la delegació espanyola de la Federació Internacional de Professions Immobiliàries.

Però tot això no ho ha fet el PSC tot solet. Ho ha fet de la maneta d’una dreta que reivindica sense complexos el model Hard Rock de societat: turisme massiu, macroprojectes, especulació i beneficis exprés. Una dreta que hauria pogut apostar, sense renunciar als seus postulats, per un model productiu basat en la indústria, la tecnologia i la recerca. Però ha triat l’economia de casino. Ja se sap que la salivera que fan els calers ràpids i fàcils no té pàtria.

I aleshores, quan algú qüestiona els interessos que sostenen aquest model i fa propostes valentes per millorar la vida de la gent, li plouen els qualificatius de radical i extremista.

És radical garantir una casa digna a tothom? Radical és haver normalitzat que treballant no et puguis pagar un habitatge.

És radical jubilar-nos abans dels 67? Radical és resignar-nos a allargar cada vegada més la vida laboral.

És radical que funcionin els trens? Radical és que visquis amb ansietat a la parada de tren cada matí.

És radical que puguem parlar català amb normalitat? Radical és l’angoixa de veure com la llengua se’ns desfà a les mans.

No és veritat que confrontar el poder sigui radical. Radical és haver convertit unes condicions de vida indignes en normalitat i haver-nos convençut que no hi ha alternativa. I mentre no ens atrevim a canviar aquesta normalitat, continuarem deixant el malestar en mans de l’extrema dreta.