Sergi Perelló, Secretari general de La Intersindical

Hagueu pogut descansar o no, aquest estiu hem vist de tot. Una descripció exprés del capitalisme més voraç i l’Espanya més negra: els vulnerables són els culpables i els botxins, les víctimes.

El llistat és extens. Guerra, crisi climàtica, racisme, trens, catalanofòbia o habitatge poden semblar coses molt diferents. Potser no ho són tant.

Imperialisme i guerra

Per començar, hem vist com els EUA, Israel i tota la corrua d’aliats pretenen destruir l’Iran i condemnar la seva població a una nova guerra, dins una escalada militar que fa anys que devasta l’Orient Mitjà i que ja ha tingut a Gaza i al Líban algunes de les seves expressions més brutals.

Perquè darrere d’aquesta lògica de guerra hi ha un ordre internacional que decideix qui pot imposar la força i qui n’ha de patir les conseqüències:

1. L’ordre internacional no tracta tots els pobles ni tots els estats de la mateixa manera: hi ha qui es reserva el dret a imposar, castigar i fer la guerra.
2. Les guerres es presenten com a inevitables, defensives o fins i tot humanitàries, mentre se n’amaguen els interessos de control i saqueig dels recursos.
3. Les decisions les prenen unes elits poderoses, amb governs i exèrcits al seu servei. El preu de la seva violència el paga la població civil i, especialment, les persones més vulnerables.

Crisi climàtica

La part més alarmant d’aquest estiu han estat les altíssimes temperatures que han assolat mig món, amb incendis immensos i sequeres massives.

Als Països Catalans hem vist com les nits esdevenien insuportables, en un dels estius més càlids mai registrats.

Però allò que ha descrit millor la crisi climàtica ha estat el col·lapse d’una glacera a l’Himàlaia, que ha provocat una onada gegant d’aigua, fang i roques, amb centenars de morts i milers de persones desaparegudes.

Perquè les catàstrofes climàtiques no afecten tothom igual ni tenen causes deslligades del model econòmic:

1. Vivim sota un model econòmic que necessita créixer i consumir recursos permanentment en un planeta que, senzillament, té límits.
2. Mentre les grans empreses de combustibles fòssils continuen obtenint beneficis extraordinaris, se’ns trasllada individualment la responsabilitat de la crisi climàtica.
3. La crisi climàtica és global, però no és socialment neutral: qui té menys recursos és qui té menys possibilitats de protegir-se de la calor, dels incendis, de les sequeres o de les catàstrofes.

Migrants

A la colònia espanyola de Ceuta hem vist també la part més crua i cruel de la condició humana. Milers de joves i infants d’Àfrica creuaven la frontera de la ‘fortalesa europea’. Empesos per la necessitat que tothom té de viure amb dignitat, se’ls ha assenyalat com a culpables de tots els mals: des de malalties fins a inseguretat.

Perquè s’amaguen les causes que obliguen milions de persones a marxar i se les assenyala a elles, en lloc d’assenyalar qui ha generat les condicions que les obliguen a fugir:

1. Les migracions no apareixen del no-res: darrere hi ha pobresa, desigualtat, guerres, persecucions, crisi climàtica i unes relacions econòmiques profundament desiguals entre el nord i el sud global.
2. En comptes d’explicar aquestes causes, l’extrema dreta i una part creixent del discurs públic converteixen les persones migrades en responsables de la inseguretat, de la manca d’habitatge o del deteriorament dels serveis públics.
3. Així s’aconsegueix que persones treballadores assenyalin altres persones encara més vulnerables, mentre queden fora del focus els qui acumulen la riquesa i prenen les decisions.

Trens

Mentrestant, veiem com els trens al nostre país continuen en el desastre perpetu. A l’agost es llençaven milers de catalans i catalanes a uns trens sense capacitat suficient per veure un altre espectacle de masses, l’eclipsi solar.

I al País Valencià rebien recautxades les antigues desferres de Madrid, mentre allà estrenaven trens nous a bombo i plateret.

Perquè el col·lapse ferroviari no és una suma de casualitats; darrere de cada incidència hi ha un marc polític advers i, una vegada més, és la classe treballadora qui en paga les conseqüències:

1. El desastre ferroviari és el resultat de la manca de sobirania, de la manca d’inversió i de la manca de planificació sobre unes infraestructures bàsiques.
2. Ens acostumen a presentar cada incidència com un problema puntual, quan el que falla és estructuralment el servei que necessitem per anar a treballar, estudiar i viure.
3. I novament la desigualtat decideix qui en paga les conseqüències: la classe treballadora és qui més depèn del transport públic.

Catalanofòbia

I, com no, aquest estiu no havien de faltar les mostres orgulloses de catalanofòbia. Que, recordem-ho, significa ODI a tot allò que sigui català. Si l’any passat teníem la gelateria que insultava ciutadans per parlar català com a mostra més gràfica, enguany ha tocat la loteria amb les agències de lloguer de cotxes. Resulta que encara que hagis pagat, si parles català no et donen el cotxe per anar de vacances després de treballar tot l’any.

Però allò més bèstia ha estat la pallissa de la Policia espanyola a un noi català menor d’edat per dur una estelada en un partit del FC Barcelona i l’Elx CF. Una pallissa que mai rep ningú per dur una bandera d’Espanya o, encara pitjor, per dur banderes de caire feixista. Al contrari, en aquests casos hi ha, com a mínim, passivitat, si no complicitat.

Perquè aquesta violència tampoc neix del no-res. Té unes arrels, una continuïtat i una impunitat que l’Estat espanyol mai no ha volgut afrontar:

1. L’Estat espanyol no ha fet un autèntic procés de ruptura, reparació, justícia, memòria i garanties de no repetició després de la dictadura franquista.
2. Això ha permès que determinats discursos nacionalistes espanyols i autoritaris no només hagin sobreviscut, sinó que avui tornin a expressar-se públicament amb una impunitat creixent.
3. I quan l’odi es normalitza, qui queda més exposat és qui té menys poder per defensar-se: una persona discriminada per parlar català, un jove agredit per dur una estelada o qualsevol persona convertida en objectiu perquè és percebuda com a diferent.

Habitatge

L’habitatge ha continuat a preus inassumibles i s’ha convertit en una de les frustracions més importants de la nostra societat.

Com que ja no es poden llogar pisos, amb preus d’oferta que fàcilment ronden els 1.700 o 1.800 euros, avancem cap a la societat de la pobresa. Amb treballadors i treballadores que ara paguen 600 o 700 per una HABITACIÓ.

I no hi ha excuses. Barcelona i les grans ciutats dels Països Catalans estan literalment envaïdes de turistes. I tampoc falten pisos per culpa de les persones migrades. Aquest estiu han tornat a sortir a la llum les dades que ja dèiem en aquesta columna: a Catalunya hi ha més de 400.000 pisos buits.

Perquè, una vegada més, mentre es busca un culpable entre qui menys té, s’oculta un model que ha convertit el dret a viure en un habitatge digne en un negoci:

1. No estem davant d’una crisi accidental de l’habitatge sinó davant d’un model que ha convertit una necessitat bàsica en un actiu amb el qual especular i acumular rendes.
2. En comptes d’assenyalar les causes -especulació, concentració de la propietat, habitatges buits, pressió turística i manca d’habitatge públic- es torna a construir un culpable més vulnerable: les persones migrades.
3. I el resultat és una nova forma de pobresa laboral: persones que treballen però no poden accedir a un habitatge i han de fer servir una part desproporcionada del salari per llogar simplement una habitació.

El sistema

Ningú escull ser vulnerable. Cap de les situacions que acabem de veure l’ha escollit qui la pateix.

Les vulnerabilitats les produeixen unes relacions de poder profundament desiguals. Qui té poder sí que pot escollir. Qui no en té, no.

Per això al poder li cal un relat que traslladi la responsabilitat de les vulnerabilitats que genera cap avall. No cap a dalt. Perquè acabem culpant de la nostra vulnerabilitat algú que és tan vulnerable com nosaltres, però per una altra raó.

Per això el feixisme, sigui de VOX, del PP o d’Aliança Catalana, porta aquesta lògica fins a l’extrem assenyalant els ‘altres’ vulnerables. Perquè no assenyalem el poder.

La nostra resposta és identificar qui té el poder, organitzar-nos col·lectivament i disputar-l’hi. Per això parlem de construir contrapoder.

I el contrapoder no es proclama. Es construeix organitzant-nos i lluitant.

Això és el que farem al Fossar de les Moreres el dia 10 de setembre a les 18.00 h per aturar el feixisme d’Aliança Catalana. Ho farem l’endemà, durant la Diada Nacional de l’11 de setembre, a Girona, Barcelona i Tortosa, reclamant la independència del nostre país.

I ho farem, sobretot, amb el nou cicle de mobilitzacions i vagues que reprenem aquesta tardor. A l’educació de tot el país, a les biblioteques de Barcelona i als serveis socials, les OAC i les escoles bressol de l’Ajuntament de Barcelona. Una lluita que és l’esperó i el camí per a la resta de treballadors i treballadores de Catalunya.

Perquè construir contrapoder popular és bastir un país lliure al servei de la classe treballadora. És construir un país on deixem de ser vulnerables.

Fotografia: Quim P