Sergi Perelló, secretari general de La Intersindical
El 19 de juliol de 1936 havia de començar a Barcelona l’Olimpíada Popular. Un esdeveniment esportiu per contrarestar la celebració a Berlín dels Jocs Olímpics per part de l’Alemanya nazi. No es va poder celebrar perquè el dia abans es va produir el cop d’Estat feixista per part de l’exèrcit de Franco.
Hi anaven a participar més de 6.000 esportistes d’arreu del món convençuts del paper de l’esport per construir una societat millor: democràtica, antifeixista, feminista i que respectés les nacions sense Estat. Alguns d’ells, fins i tot, es van incorporar després a les Milícies Antifeixistes.
Just el 19 de juliol d’enguany, 90 anys després, la selecció espanyola de futbol masculí guanyava el Mundial. Ironies de la vida, la connexió entre la suspensió de l’Olimpíada Popular i la victòria de la selecció espanyola té com a nexe comú el supremacisme del nacionalisme espanyol.
Un supremacisme, presentat de forma banal per semblar innocu, que té com a tret distintiu negar la diversitat i, també, un fort component contra tot allò que tingui a veure amb els drets socials i col·lectius.
Ho deia Mariano Rajoy en un dels seus memorables articles: més enllà del seu racisme en relació amb els jugadors francesos, afirmava sense embuts que no li agradaven els «Dimonis Rojos» belgues perquè a ell «ni li agraden els dimonis ni li agraden els rojos».
Una vinculació innegable entre política i esport duta a la pràctica que només cerca menysprear idees polítiques que són el contrari de la xenofòbia i la desigualtat.
Per molt que hi hagi un fum de jugadors catalans i bascos a la selecció masculina, per molt que Lamine Yamal sigui un símbol de la lluita per la denúncia del genocidi a Palestina, la selecció espanyola fa la funció que ha de fer: imposar un marc polític i social basat en tot allò contrari a la centralitat política de Catalunya de fa dècades: el respecte a la diversitat, la construcció d’un país just i avançat socialment i la llengua catalana com a pal de paller d’una societat oberta i solidària.
Els periodistes de Betevé ho comprovaven en directe la mateixa tarda del dia 19 de juliol, quan preguntaven als assistents sobre les seves sensacions durant el partit retransmès a la pantalla gegant que va instal·lar l’Ajuntament de Barcelona al Fòrum.
Amb agressivitat els responien: «¡A mí no me hables en catalán!». Algú s’imagina què pensaríem si un periodista fes una pregunta en castellà a un vianant i li respongués: «A mi no em parli en castellà»? No cal resposta.
O en el partit amistós del passat mes de març contra la selecció d’Egipte, els càntics d’una part important de l’afició espanyola de «musulmán el que no bote» ressonaven impunement a l’estadi del RCDE.
I no és només la grada, també hi ha jugadors que hi posen de la seva part. Fins i tot, durant la celebració de la victòria de la selecció espanyola, el jugador valencià Ferran Torres duia ufanós una gorra amb «Make Spain Great Again».
Un eslògan trumpista vinculat a la dreta extrema dels EUA que, aplicat als Països Catalans, ja sabem què vol dir en tots els aspectes: fora el català de les escoles i la vida pública, persecució de persones migrades, reducció d’impostos als rics i desmantellament dels serveis públics.
La selecció espanyola fa una funció política reaccionària de primer ordre: no és només esport, sinó que difon una Espanya idíl·lica.
El més greu és que aquesta funció acaba afectant persones que, de manera sincera, donen suport a la selecció espanyola: el continu bombardeig d’eslògans retrògrads en una marea de banderes espanyoles, algunes de caire feixista, genera un ambient contaminat que reprodueix els pitjors valors d’una ideologia que fomenta la sagrada unitat d’Espanya, els discursos contra els avenços socials i la xenofòbia més descarnada, focalitzada en les persones migrants, el poble de Catalunya i qualsevol tipus de diversitat.
La negativa fèrria de les institucions polítiques i esportives de l’Estat espanyol a permetre que les seleccions nacionals catalana, gallega i basca juguin a les competicions internacionals en peu d’igualtat, com ho fan, per exemple, Escòcia, Gal·les, Curaçao, Nova Caledònia o Puerto Rico, té una clara intencionalitat:
impedir el reconeixement, fins i tot de forma simbòlica, d’altres pobles diferents de l’espanyol, imposar una narrativa excloent de la unitat d’Espanya i negar qualsevol forma social alternativa.
I com més recorren a aquest marc banal, més el normalitzen i més arrela aquesta ideologia.
El cert és que una retrospectiva històrica de l’acció del nacionalisme espanyol, en totes les seves formes, siguin agressives o banals, pot ser percebuda com una victòria del seu model de societat excloent, però la realitat no ha estat tan victoriosa com pot semblar. Perquè els problemes de fons, lluny de resoldre’s, s’agreugen.
Ni el 1714, ni el cop d’Estat de 1923 de Primo de Rivera, ni el de Franco de 1936, ni, fins i tot, la victòria de la selecció espanyola al Mundial del 2010 durant l’època de l’oasi català, no van aconseguir l’adhesió permanent d’amplis sectors de la societat. Al contrari, a cada batzegada i a cada bromera d’espanyolitat, n’ha sorgit una resposta organitzada del poble de Catalunya basada en la sobirania i els drets col·lectius.
I és possible que ara, també.
Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona.




