Sergi Perelló, Secretari general de La Intersindical
Mentre Europa crema i comença a comptar morts, les prediccions de fa més de mig segle ja són una realitat.
Diem ‘crisi climàtica’, i no ‘canvi climàtic’, de manera intencionada. El ‘canvi’ sembla que sigui cosa de l’atzar, una mena de capritx de l’univers. La crisi, en canvi, té causes, té responsables i té qui n’ha sortit i en surt guanyant. El que patim aquests dies és la previsió que ja se’ns avançava fa dècades.
Des del 21 de juny, l’onada de calor ha deixat més de 1.300 morts a Europa i pujant. Alemanya ha viscut el juny més calorós de la seva història; a Ponent, els termòmetres han superat els 42 °C. La conca mediterrània, on som, és un dels racons del planeta on l’escalfament avança més de pressa, i Europa, el continent que s’escalfa al doble de la mitjana global.
I els qui ho pateixen més són els més vulnerables i els qui menys han contaminat.
La comunitat científica
La pregunta no és què ens està passant. És per què sabent tot el que ens explicava la comunitat científica, no s’han pres mesures efectives des que el 1896 el suec Svante Arrhenius ja va calcular que cremar carbó escalfaria el planeta.
Fem un repàs de les previsions científiques més importants:
- L’enginyer britànic Guy Callendar demostra per primer cop que el planeta ja s’està escalfant degut als combustibles fòssils. El van titllar d’aficionat, per cert.
- El químic nord-americà Charles Keeling comença a mesurar el CO₂ a l’atmosfera i veu com augmenta any rere any.
- Els assessors científics del govern dels EUA alerten de l’acumulació de CO₂ i dels seus efectes sobre el clima.
1967-1979. Tres equips independents del Japó, l’URSS i els EUA arriben a la mateixa conclusió per separat: cremar fòssils escalfarà el planeta entre 1 i 3 graus.
- 29 científics convocats per l’ONU arriben al consens que continuar cremant fòssils escalfarà el planeta més que mai i reclamen que ciència i governs actuïn plegats.
- Neix el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic, l’IPCC, per tal de reunir ciència i governs. Aplega milers de científics d’arreu del món.
1990 – 2020.L’IPCC fa sis informes que confirmen que ha començat l’escalfament global i que és obra humana. Són la base de les cimeres de Rio i el protocol de Kyoto.
- L’Institut d’Estudis Catalans descriu els estius que ara patim: més calor extrema, més nits tropicals, més sequera i més aiguats torrencials.
- 190 científics de tota la conca mediterrània confirmen que la Mediterrània s’escalfa un 20% més de pressa que la mitjana mundiali que les onades de calor, com la del 2003, seran habituals.
La ciència ho ha confirmat. Cada dècada ha estat més càlida que l’anterior, i el 2024 ha estat el primer any sencer per damunt d’1,5 °C respecte a l’era preindustrial.
Manen els negocis
Tot i els informes, no s’ha volgut fer prou. Un exemple: científics de la petroliera d’Exxon van advertir de l’escalfament als anys setanta i vuitanta. El seu informe va ser enterrat perquè no era bo pel compte de resultats. Perquè qui mana és el capital privat.
Després van venir les cimeres. La de Rio el 1992. La de Kyoto el 1997. La de Copenhaguen el 2009 i la de París el 2015.
Un fum de promeses i acords rebaixats, ajornats o sabotejats un cop i un altre. Cada vegada que la factura tocava qui guanya diners contaminant, el compromís s’aigualia.
Les emissions des del segle XIX fins a l’actualitat han estat fetes a escala global, en alguns llocs més, en d’altres menys. Però les mesures per frenar o accelerar la crisi climàtica les ha determinat la capacitat d’incidir del capital en les decisions polítiques.
Per exemple, els lobbies privats han aconseguit que els EUA abandoni l’acord de París i només la pressió social ha permès que la Unió Europea reduís emissions. El capital sempre ha posat entrebancs.
El lucre no pot decidir el futur de tothom. La crisi climàtica no és un problema ‘de la humanitat’. És un problema de qui mana i qui paga. Manen uns pocs i paga la classe treballadora i els països empobrits. Per això la sortida passa pel bé comú i no pels beneficis. I que l’esforç el faci qui més ha contaminat i qui més pot.
Això no ens passarà
Sempre havíem vist que els desastres climàtics passaven lluny. Durant dècades ens vam creure que aquí no passaria. Que la crisi climàtica era cosa dels ‘pobres’ i de latituds remotes, amb aquella mirada eurocèntrica i un pèl racista. Que uns es podien salvar i uns altres no. La calor d’aquests dies l’ha desmentida. La crisi és global. Ens afectarà a tots, nord i sud.
Però no ens afectarà igual. Qui té diners tindrà recursos per amortir-ne els efectes. I qui no en té ho pagarà amb la salut o la vida. Sovint qui més pateix amb prou feines l’ha causada. Per exemple, un indi emet unes 2 tones de CO₂ l’any i un nord-americà, 14.
Per tant és una qüestió de classe. I per això és també una qüestió sindical: la calor s’endú primer els qui treballen i els qui no poden triar. Hi ha qui ja es construeix búnquers o vol anar a Mart. Però és una il·lusió. En un planeta que es desfà, els seus búnquers no els salvaran.
Com ho aterrem aquí?
La crisi és global, però moltes decisions es prenen aquí, i el Govern de Catalunya té marge. El primer que pot fer és deixar de fer el contrari del que predica.
No pot ampliar l’aeroport perquè més vols són més emissions i més dependència d’un model que ens empobreix.
No pot empènyer la indústria civil cap a usos militars perquè les guerres no resolen els problemes globals, els agreugen, i la cursa armamentista i la climàtica beuen de la mateixa lògica.
I no pot tenir una empresa pública d’energia com l’Energètica que només il·lumini edificis oficials.
El que sí que ha de fer és que l’Energètica proveeixi energia renovable als més de 947 municipis del país amb plantes locals, fora del lucre, fora de la lògica de les MAT i del desequilibri territorial.
Ha de prioritzar el ferrocarril i el transport públic per damunt de més asfalt i de l’avió de curta distància.
I protegir qui treballa aturant l’activitat a l’exterior quan la calor mata. Perquè aquests dies hem comprovat que mata.
Tot plegat es resumeix en una sola idea que és, fins i tot, de sentit comú: el capital ha d’estar sota les decisions col·lectives, no per damunt.
No estem condemnats. L’esperança no és un optimisme ingenu: és una decisió política. Si l’escalfament ha estat una decisió, aturar-lo també ho és. Tenim la informació i toca triar futur. Només forçant-los i pressionant-los per mitjà de la mobilització, de la lluita col·lectiva, podem tombar-los.
Depèn de nosaltres.
