Hi ha violències que no deixen marca visible, però que et van trinxant per dins. Violències que no esclaten de cop, sinó que avancen lentament, com una boira espessa que t’aïlla, et confon i et desgasta. Això també passa a la Generalitat de Catalunya. I passa més del que alguns volen admetre. Parlem de l’assetjament psicològic a la feina, del mòbbing, d’allò que massa sovint es viu en silenci mentre l’organització fa veure que no ho veu o ho redueix a un “conflicte interpersonal” més. El problema és precisament aquest: que durant massa temps s’ha banalitzat un fenomen profundament destructiu, i s’ha deixat massa sola la persona que el pateix. El mòbbing és una violència subtil, basada en la repetició, l’erosió i la destrucció psicològica progressiva.
El mòbbing no acostuma a començar amb grans escenes. Comença amb petits gestos que es van acumulant: menyspreus, silencis, exclusions, descrèdit, canvis injustificats de funcions, sobrecàrregues o buidatges de feina, mirades que et converteixen en “el problema”. I el més pervers de tot és que sovint passa davant de tothom. Comandaments que no ho detecten, estructures de l’Administració que podrien intervenir. Però en lloc d’aturar-ho, es normalitza. Es relativitza. Es deixa córrer. I així és com una persona acaba convertida en cap de turc d’un equip o d’un servei, mentre el sistema preserva la seva aparença d’ordre i funcionament.
Però si hi ha un punt especialment greu en el cas de la Generalitat és aquest: el desajust brutal entre la magnitud potencial del problema i les xifres que deixa el sistema oficial. En una administració amb desenes de milers de treballadores i treballadors, el nombre de casos en què es demana obrir el protocol d’assetjament és ridículament petit. Els que són admesos com a possibles casos d’assetjament encara són menys. I els que acaben amb un reconeixement formal que hi ha hagut assetjament són, directament, irrisoris. I no, això no és cap prova que a la Generalitat gairebé no hi hagi assetjament. Més aviat és un indici molt seriós que moltes persones treballadores no confien en el sistema. No el veuen com una eina de protecció, sinó com un espai hostil, lent, opac i sovint revictimitzador. Molta gent no denuncia perquè té por. Perquè pensa que no servirà de res. Perquè sospita, amb massa motius, que acabarà més exposada, més qüestionada i més sola.
Aquest és el cor del problema. Quan un protocol existeix però no genera confiança entre la plantilla, no podem continuar repetint que “ja hi ha mecanismes”. Quan una treballadora o un treballador sent que activar el sistema pot empitjorar-li la vida, no estem davant d’una garantia: estem davant d’un fracàs institucional. I aquest fracàs no és neutre. Té conseqüències. Protegeix més la imatge de l’organització que no pas la salut de les persones. Fa descansar sobre la víctima el pes de demostrar una violència que, precisament perquè és subtil, repetida i ambiental, és molt difícil d’acreditar en els termes estrets que després imposa la maquinària administrativa. I així, el sistema es blinda a si mateix mentre la persona afectada es va enfonsant.
Des de La Intersindical no podem acceptar aquest joc. No acceptem que l’Administració tregui pit perquè té protocols si després el seu resultat pràctic és tan minso i genera tan poca credibilitat. No acceptem que es disfressi de prudència el que massa vegades és inacció. No acceptem que es continuï reduint el mòbbing a una suma de malentesos o a una qüestió de sensibilitats personals. Quan hi ha una erosió sostinguda de la dignitat, quan hi ha humiliació, aïllament, desautorització i destrucció psicològica, el que hi ha és violència laboral. I l’Administració té l’obligació de prevenir-la, detectar-la i aturar-la, no d’administrar-la amb formularis.
Per això la solució no passa només per tenir un protocol penjat a la intranet o per sumar una nova peça burocràtica. La solució passa per canviar la cultura organitzativa. Per fer formació real a tots els nivells. Per donar eines a la plantilla i als comandaments per identificar aquestes dinàmiques abans que esclatin. Per garantir canals segurs i creïbles. Per donar transparència a les dades i als resultats. Per assumir d’una vegada que la salut mental i la dignitat laboral no són una qüestió ornamental, sinó una obligació bàsica de qualsevol administració que pretengui ser decent.
I també passa, clarament, per reforçar la mirada col·lectiva. Perquè allà on el patiment es privatitza i es viu com una derrota individual, el mòbbing té més espai per créixer. En canvi, allà on el malestar es reconeix com un problema laboral i estructural, hi ha més possibilitats de posar-hi límits. Aquí La Intersindical és imprescindible. No només per acompanyar casos concrets, sinó per denunciar patrons, per qüestionar silencis i per recordar una cosa fonamental: una administració que no protegeix la seva gent no és una administració forta.
A qualsevol persona de la Generalitat que estigui passant per una situació així, li volem dir una cosa sense embuts: no és culpa teva. No ets tu el problema. El problema és un entorn que ha après a tolerar massa coses i un sistema que encara ofereix massa poques garanties a qui s’atreveix a parlar. I precisament per això no podem callar. Perquè el silenci no és neutral. El silenci sempre acaba protegint algú. I massa sovint, a la Generalitat, el silenci ha protegit el sistema i no les persones.
Prou silencis. Prou por. Prou impunitat.
Contra l’assetjament laboral: consciència, organització i lluita sindical.
