Marc Palau Freixer, coordinador d’Acció Sindical de la Catalunya Central

Hi ha microviolències que acaben esdevenint quotidianes.
Sovint no tenim paraules per anomenar-les o, simplement, posar-hi nom implica incomodar, qüestionar o trencar equilibris aparentment estables. Quan allò que passa no és evident, sempre és més còmode mirar cap a una altra banda i descarregar-nos de qualsevol responsabilitat.

El mòbbing forma part d’aquest territori silenciat, tabú. És una violència que s’infiltra, com una boira espessa que ho va cobrint tot.

El més inquietant no és només que passi. És que pot passar davant de tothom, sense que ningú ho assenyali. Això és el que el fa especialment perillós: és una violència que pot existir sense ser reconeguda, que pot destruir sense ser nomenada. Aquest article parla d’això.
Del mòbbing com allò que passa a ulls de tothom —i massa sovint— però no es diu.

Conèixer el fenomen és posar llum a la foscor, perquè és la manca de cultura la que impedeix veure la violència i el dany. Aquesta falta de consciència és, precisament, el que no permet una detecció precoç.

Els primers indicis d’un procés de victimització són fàcils de menystenir. De fet, aquesta és una de les seves característiques principals. Per això, quan parlem de mòbbing, parlem d’assetjament psicològic o moral en el treball: una violència subtil, basada en la repetició i l’erosió.

Una violència que actua en un camp de batalla soterrat, on la víctima acaba vivint un setge constant i un desgast psicològic sever, immersa en una situació de confusió i indefensió. Amb el temps, això deriva en desestabilització emocional, aïllament i, sovint, depressió, que en alguns casos pot arribar fins a la ideació suïcida.

A la dècada dels noranta, Heinz Leymann, pare del concepte de mòbbing, ja advertia davant l’Organització Internacional del Treball (OIT): «En les societats occidentals, el lloc de treball s’ha convertit en l’últim camp de batalla on una persona pot destruir-ne una altra sense cap risc de ser portada davant d’un tribunal.»

És una dinàmica que acaba esdevenint col·lectiva. Una persona és assenyalada i, mica en mica, es pot acabar convertint en el cap de turc de tot el departament.

El mecanisme no és nou. Existeix des de temps immemorials. Sovint respon a una lògica perversa de gestió del poder en determinats grups: crear una figura sobre la qual projectar tensions, frustracions, enveges i mediocritats per reforçar la pròpia cohesió i evitar assumir responsabilitats.

Sempre hi ha instigadors que en treuen rèdit. I sovint també hi ha un grup que acaba assumint el relat: no hi ha cap víctima, només una persona conflictiva responsable de tots els mals.

És el mecanisme del boc expiatori.

Aquest procés és progressiu i exponencial. I, si no s’atura —si l’entorn i l’organització el permeten—, creix. I creix fins a l’expulsió total de la persona assenyalada.

Però, per a la víctima, el mal no acaba aquí. Una de les característiques del mòbbing és el dany posttraumàtic que sol aparèixer després d’haver sostingut durant un llarg període una situació de tensió i alerta constant.

La prevenció no passa per col·leccionar protocols d’abús i assetjament. Massa sovint, aquests esdevenen eines de compliment formal que no només no resolen el problema de fons, sinó que el poden agreujar: generen sensació d’impunitat, d’indefensió i revictimitzen la persona que els activa.

La millor prevenció és la cultura.Cultura sobre el fenomen del mòbbing. Cal fer pedagogia. Cal generar consciència. Cal conèixer i entendre com funcionen els seus mecanismes perversos de confusió, submissió i control.

No pot ser que només ens en soni el nom. No és possible detectar un fenomen que no es coneix bé. I encara menys, prevenir-lo.

Això implica formació sobre el fenomen a tots els nivells: a les empreses, a les institucions públiques, als sindicats i en el conjunt del teixit social. Perquè el mòbbing no és un conflicte personal, sinó una lacra social que ens pot afectar a tots. I només amb cultura el podem prevenir, perquè és una dinàmica de grup.

Aquesta diferència d’enfocament es fa especialment visible si mirem cap als països nòrdics. A Suècia, país de residència de Leymann, l’assetjament psicològic en el treball està reconegut i regulat des de l’any 1993. Però això no és només una qüestió legal: és una qüestió cultural.

En aquests contextos, la vigilància sobre les condicions de treball i els riscos psicosocials té més recorregut. La consciència col·lectiva és més elevada. I això té conseqüències directes.

La víctima sol identificar abans que allò que està vivint no és acceptable. Entén abans que no es tracta d’un conflicte puntual ni d’un fracàs personal, sinó d’un procés estructurat de violència. I aquest reconeixement precoç ho canvia tot.

Posar nom al fenomen permet posar límits abans. Permet demanar ajuda abans. Permet evitar, en molts casos, la cronificació del dany.

No és casual que en aquests països la taxa de sindicació sigui elevada, ni que els conflictes laborals tendeixin a abordar-se en clau col·lectiva i no com a falles individuals.

Allà on el malestar es llegeix col·lectivament, el mòbbing té menys marge. Perquè el mòbbing necessita silenci, confusió i foscor.
I allà on hi ha consciència col·lectiva, hi entra la llum.

Reivindica el teu dret a no ser maltractat. L’assetjament moral no entre en el salari. Identifica’l i recopila proves. Denuncia. Afilia’t i organitza’t amb La Intersindical.