Sergi Perelló, secretari general de La Intersindical

De la banca a les biblioteques, el país s’ha omplert de conflictes laborals que tenen una mateixa arrel i una mateixa sortida.

La setmana passada es va dur a terme l’assemblea d’afiliats del BBVA, el Banc Sabadell i CaixaBank (FEC). Més de 1.500 treballadors i treballadores de La Intersindical del sector de banca i estalvi que fa anys que arrosseguen una pressió comercial creixent i unes condicions cada cop pitjors.

Una situació que no només passa al seu sector. Passa a mig país. Hi ha cinc conflictes candents que ho expliquen. Cinc fronts oberts que, si sabem mirar-los junts, tenen una potencialitat i una força enorme.

1. La banca: vendre ferralla

Aquella imatge del treballador de banca amb feina estable, tranquil·la i bon sou, s’ha esvaït. Els bancs —i les antigues caixes— han canviat la manera de fer negoci per eixamplar el marge. De donar préstecs, hipoteques i guardar els quatre rals de la majoria, han passat a col·locar productes. Tota mena de productes. Des d’aparells domèstics fins a assegurances o fons de dubtosa rendibilitat. Fins i tot amb l’engany.

I no els va gens malament. El 2024 els sis grans bancs espanyols van guanyar 31.768 milions d’euros, un 21% més que l’any abans: el tercer rècord seguit. CaixaBank en va fer 5.787 —un 20% més—, el BBVA va superar per primera vegada els 10.000 i el Sabadell va arribar a 1.827 —un 37% més—. I bona part d’aquests guanys surt de la butxaca del client: només el 2024, el BBVA va apujar les comissions un 27%.

Qui no veu ni un duro d’aquests beneficis és qui els fa possibles. No els alts càrrecs —que cobren 111 vegades el salari mitjà a banca, segons Oxfam Intermón—, sinó els empleats i empleades que han de vendre sense descans. I per fer-los vendre, els apliquen càstigs, humiliació i incentius que enfronten companys i companyes.

Així s’entén que la banca, al costat de la sanitat i els serveis socials, acumuli xifres altíssimes de patiment psíquic. A Catalunya, les baixes per ansietat, depressió o estrès han passat de 62.523 casos el 2015 a 182.753 el 2024: gairebé el triple. Comptades en dies, s’han més que triplicat. Ho diu PIMEC, la patronal. Ni ells no ho poden amagar.

No és estrany que tanta gent esperi amb candeletes una oferta per marxar d’aquestes fàbriques de vendre ferralla.

2. L’Ajuntament de Barcelona: retallar on fa més mal

El gener, el govern de Collboni va aprovar un nou acord de condicions de treball (2025-2028) amb la signatura de CCOO, UGT i CSIF. Sobre el paper era una bona notícia perquè s’establia la jornada de 35 hores. A la pràctica, la reducció de jornada no s’aplica a tothom perquè acaba traient dies de descans als horaris especials i castiga els serveis més feminitzats i més exposats.

Per això hi ha vagues intermitents des del mes de març als serveis socials, les oficines d’atenció (OAC), feminismes i les escoles bressol. Uns 3.000 treballadors d’atenció directa, vuit de cada deu, dones. La Intersindical hi ha convocat la primera vaga de la seva història a l’Institut Municipal de Serveis Socials. No per demanar privilegis sinó per poder atendre les persones sense deixar-hi la salut.

3. L’educació: signar en nom de qui no t’ho ha demanat

L’11 de febrer d’enguany s’iniciava un cicle de vagues històriques a l’escola pública que ha arribat a mobilitzar més de 70.000 docents. Poques setmanes després, el març, CCOO i UGT —minoritaris a l’ensenyament— signaven un acord amb el Govern. La resta de sindicats, que representen la majoria, el van considerar insuficient i van mantenir les vagues.

El maig, després de més pressió, els majoritaris —USTEC i Professors de Secundària— van arrencar un annex millor. Però La Intersindical, la CGT i la COS van fer campanya pel “no” perquè tot i que apujava sous, deixava fora la baixada de ràtios, l’escola inclusiva i la immersió lingüística. És a dir, deixava fora el país. Els i les docents ho van dir clarament: només els salaris no resoldran un problema de fons que s’arrossega de fa anys.

4. La sanitat: el sistema s’aguanta pels seus professionals

Des de la tardor, els metges de la sanitat pública han fet dotze jornades de vaga. Reclamen el final de les guàrdies de 24 hores, límits a la saturació i més plantilla. I tenen raó en el diagnòstic: el sistema s’aguanta, literalment, pel sobreesforç dels i les professionals.

Però aquest conflicte també ens diu que quan cada col·lectiu negocia per la seva banda i reclama un estatut propi, es divideix la plantilla i es divideix els sindicats. El que sembla una victòria de gremi sovint acaba afeblint el conjunt, sigui les infermeres, els tècnics o els zeladors. La sanitat ens recorda que anar fragmentats fa més difícil conquerir drets col·lectius.

5. Les biblioteques: la marea negra

Tanquem amb un dels conflictes més indignants. Les treballadores de les biblioteques —el Consorci de Barcelona, la xarxa de la Diputació i, des del juny, tot el Sistema de Lectura Pública de Catalunya— han anat a la vaga indefinida. Fan jornades de fins a onze hores seguides, encadenen sis i set dies sense descans i carreguen cada cop amb més situacions de vulnerabilitat social sense protocols ni mitjans.

El comitè d’empresa del Consorci, on La Intersindical té majoria, ha quedat fora de la negociació del conveni. El motiu és que les millores només es poden tractar a la Mesa General, on manen els qui ja han signat. O sigui, un altre cop CCOO i UGT. Les bibliotecàries són plantilla en lluita exclosa de la taula on es decideix la seva vida. La “marea negra bibliotecària” no demana la lluna. Demana seure.

Cinc conflictes, un sol fil

El comú denominador de tots aquests conflictes és el cansament i unes condicions laborals que empitjoren cada dia. Mentre, els comptes de resultats baten rècords i la desinversió de les administracions tensiona els serveis públics.

En tots aquests conflictes hi ha la mà, també, del sindicalisme de concertació. Amb una actitud semblant a la de l’Oncle Tom i acords que no responen a les necessitats reals dels treballadors i les treballadores. Però també hi ha en comú la resposta organitzada davant la injustícia i l’insult a la democràcia.

Una resposta que si acaba confluint, pot fer girar la correlació de forces.

Els anys previs al 2017 es va anar produint, també, aquesta acumulació d’energia. I va acabar desembocant en una marea humana que volia fer un país més habitable. Hi havia il·lusió i esperança. Tots i totes sabem que no es va assolir. Però aquella energia no s’ha evaporat perquè allò que movia la gent per canviar el futur, per tenir millors condicions de vida, continua sent-hi. És, en bona part, la mateixa llavor.

Perquè, a més, els problemes han anat a pitjor. El feixisme ja ha entrat a la cuina. I el medi ambient, la feina, l’habitatge i la llengua estan en situació crítica. Quedar-nos a casa, remugar i resignar-nos no pot ser la resposta. Si ni tan sols protestem, ens passaran per sobre.

Hi ha prou cansament, prou indignació i prou combustible per deixar d’esperar amb candeletes una sortida individual i convertir-la en una resposta col·lectiva. Aplegar les cinc lluites en una de sola. Treure un statu quo cofoi del seu confort —el del turisme de masses, l’especulació i la desinversió pública— i obligar-lo a seure a negociar.

La tardor que ve pot marcar aquest canvi de cicle. No perquè ens ho regali ningú, sinó perquè, per primera vegada en molt de temps, tenim els fronts oberts, la gent al carrer i les raons de la nostra banda. Només cal deixar de comptar-nos per separat.

«`