Són molts els treballadors de l’Administració pública que, durant anys, han assumit responsabilitats pròpies d’una categoria professional superior sense que això hagi estat reconegut ni regularitzat. Una realitat que no només s’ha naturalitzat, sinó que, en molts casos, ha estat menystinguda. Parlem de feines que han sostingut serveis essencials i que, paradoxalment, han quedat esborrades del relat oficial. Lluny de ser anecdòtica, aquesta pràctica es manté de manera endèmica en diferents departaments de la Generalitat de Catalunya i forma part d’una cultura laboral que erosiona silenciosament la institució.
El cost d’aquesta explotació encoberta és alt i es tradueix en un desgast emocional constant que pot derivar en burnout crònic. La manca de reconeixement erosiona l’autoestima professional i crea una cultura del silenci, on la por a represàlies impedeix denunciar la situació. El cicle és devastador: tasques superiors, expectatives elevades, absència de reconeixement, frustració, aïllament, malestar psicològic i, finalment, baixa laboral o renúncia.
A tot això s’hi suma el paper de les xarxes de poder informals, aquells “grupets” blindats formats per càrrecs i afins que perpetuen un model organitzatiu on es penalitza el qüestionament i es premia la submissió. Quan un treballador decideix no assumir tasques que no li pertoquen, el sistema reacciona amb marginació, pèrdua de funcions o l’etiqueta de conflictiu. Ràpidament, és substituït per algú més submís, consolidant així una norma no escrita que converteix la submissió en estratègia de supervivència.
Els beneficiats d’aquest mecanisme són clars: càrrecs intermedis que acumulen poder, direccions que esquiven processos de promoció i departaments que compleixen objectius amb menys despesa. Els grans perjudicats, però, són els treballadors invisibilitzats, l’Administració pública que perd talent i prestigi, i la ciutadania, que rep uns serveis afectats per la desmotivació i la ineficiència.
Davant d’aquest panorama, La Intersindical-CSC denuncia aquesta situació. El manteniment d’aquestes pràctiques constitueix una forma d’abús estructural que posa en risc la salut dels professionals, degrada l’Administració i afecta la qualitat del servei públic. Si volem una Administració ètica, justa i eficient, cal convertir aquest problema en una causa compartida, visible i irrenunciable. L’alternativa és continuar sostenint un sistema basat en el silenci i el desgast.
