Sergi Perelló, Secretari general de La Intersindical
Governar obliga a triar i el PSC fa molt de temps que va escollir l’ànima més socioliberal i espanyolista per guiar les seves decisions polítiques.
Gràcies al procés de sobirania —malauradament fallit—, uns quants anys no van poder governar les institucions més importants de Catalunya.
Però des que governa la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, hem tornat a tenir l’oportunitat de veure que res ha canviat i que el gen sociovergent continua més viu que mai.
Condicions de treball i pensament neoliberal
Hi ha una manera de saber com un govern tracta els treballadors i les treballadores del seu país: observant les decisions que prenen silenciosament, des dels despatxos o sense escoltar el carrer. El govern del PSC ha pres, en pocs mesos, tres decisions en l’àmbit laboral que tenen un patró molt clar.
La primera és la més escandalosa en termes simbòlics. El govern va proposar incentivar econòmicament els CAP per reduir les baixes laborals. La proposta va haver de ser retirada davant la pressió generada, però el fet que s’hagués formulat és força revelador. Una baixa mèdica no és un problema de productivitat. És un dret. I convertir els centres d’atenció primària en instruments de control restrictiu de les baixes laborals implica posar la salut al servei de l’empresa, no de la persona. Que el govern l’hagi retirat no la fa menys significativa i ens està dient el què realment pensen.
La segona decisió afecta els treballadors i treballadores dels serveis socials de l’Ajuntament de Barcelona, les oficines d’atenció a la ciutadania -les OAC- i les Escoles Bressol municipals. Un acord signat amb CCOO, UGT i CSIF retalla nou dies de descans anuals, entre d’altres mesures lesives pels més de 2000 treballadors i treballadores de la segona institució del país. Nou dies menys per a les persones que cada dia gestionen la vulnerabilitat, que acompanyen famílies en crisi o que cuiden infants de zero a tres anys. La lògica és brutal: els qui més carreguen, se’ls carrega més. I es fa amb la firma dels sindicats majoritaris d’àmbit estatal, sense que la majoria dels treballadors i les treballadores afectats hi hagin pogut dir res.
La tercera és la més estructural i la que ha tingut més impacte mediàtic aquestes darreres setmanes. A la Mesa Sectorial d’Educació de Catalunya es va signar un acord amb CCOO i UGT que ha generat el rebuig de la majoria sindical representada per la USTEC, ASPEC, CGT i La Intersindical. El problema no és només el contingut de l’acord -insatisfactori per a la majoria del personal docent-, sinó qui hi pot seure i qui no. La LOLS, la llei orgànica de llibertat sindical, reserva les meses sectorials als sindicats que superen determinats llindars de representació a nivell autonòmic i estatal. La Intersindical no supera cap dels dos llindars i, per tant, no hi pot seure. Però la paradoxa és flagrant: al sector de l’educació, La Intersindical té més representació que la UGT, que sí que hi és i hi signa.
Això revela un greu dèficit democràtic. Una norma pensada per afavorir dues grans estructures sindicals estatals que han avalat, per activa o per passiva i per mitjà de l’anomenat ‘Diàleg Social’, les retallades més importants de drets laborals de les darreres dècades. Les reformes laborals o de les pensions en són el testimoni. És una realitat que vol silenciar la majoria i amplificar la minoria. I el govern del PSC hi participa, com no podria ser d’una altra manera, de forma entusiasta.
Tres decisions i un mateix fil que mostren quin és el patró real del PSC.
La seguretat com a eina política
Hi ha una lògica vinculada a les tres situacions anteriors: davant el conflicte social -sigui a les aules, als espais de reunió o als carrers- la resposta del govern del PSC és la mateixa. Reprimir, no negociar.
Primer, els instituts. El govern va decidir enviar agents del CME als centres educatius públics per reduir “la conflictivitat”. No pas més personal per acompanyar la diversitat o les problemàtiques socials que puguin arrossegar moltes famílies, com es demana a les mobilitzacions dels docents. Una mesura que criminalitza l’entorn educatiu i converteix un problema social en un problema d’ordre.
Segon, la infiltració. El SAP-ME, sindicat de mossos d’esquadra, va reconèixer fa poc, sense cap rubor, que fa temps que el cos s’infiltra en actes i assemblees pacífiques de treballadors i de moviments socials. No és una inèrcia, com ha intentat minimitzar la consellera Parlon. És una política. I una política que viola el dret de reunió, la llibertat sindical i la llibertat d’expressió, drets recollits a la seva Constitució i que el propi cos té l’obligació de protegir. Que un sindicat policial ho admeti obertament, i que el govern no respongui amb una investigació immediata sinó amb eufemismes, diu molt de com el PSC entén la democràcia.
Tercer, el gas pebre a les manifestacions. L’octubre del 2025, la BRIMO va fer-ne servir contra manifestants pacífics –molts d’ells membres de La Intersindical- durant la Vaga General que denunciava el genocidi a Palestina. La consellera Parlon ho va justificar dient que calia “evitar danys majors”. En lloc de tenir un cos destinat a la contenció, el model es basa en la dispersió dels manifestants tot generant actuacions i càrregues molt lesives. La filosofia no és protegir el dret a manifestar-se, com hauria de ser des de la perspectiva d’un país democràtic avançat; és dissoldre. I dissoldre és l’opció política que el PSC ha abraçat a l’estil més dretà possible.
El relat és coherent i és preocupant. Un govern que s’anomena de tothom però que envia policies als instituts, espies a les assemblees sindicals i llença gas als manifestants no governa per a les majories. Governa per a disciplinar allò que considera una nosa. I aquí la nosa és la capacitat de pensar diferent.
Habitatge: foc d’encenalls
L’habitatge és la primera preocupació de la ciutadania. I, tanmateix, el govern del PSC -tant a la Generalitat com a l’Ajuntament de Barcelona- ha fet de l’ambigüitat una manera de governar. No és d’estranyar que un antic batlle del PSC, Joan Clos, presideixi des de 2020 l’Associació de Propietaris d’Habitatge en Lloguer (Asval), una organització impulsada per les grans immobiliàries espanyoles.
El primer cas és anterior a la presa de possessió. El maig del 2024, el govern d’ERC va aprovar un decret llei per regular el lloguer de temporada i d’habitacions -la gran escletxa de la llei estatal, per on s’escolen milers de pisos del mercat de lloguer estable cap a modalitats sense control de preus. El PSC s’hi va abstenir, al·legant “inseguretat jurídica”. El resultat pràctic: el decret va caure, alineat amb Junts, PP, Vox i Ciutadans. Un any i mig de forat legal i de preus disparant-se sense cap fre.
Quan el PSC ja governava, la regulació va arribar finalment el desembre del 2025. Però el recorregut d’aquell any i mig va ser extraordinàriament costós per a les llogateres. Cada mes de retard és un mes de contractes de temporada signats sense topall de preus. Perquè l’especulació mai s’atura.
A Barcelona, la situació és similar. L’Ajuntament va anunciar l’eliminació de tots els pisos turístics, però el Sindicat de Llogateres ho va qualificar de mesura amb impacte real a partir del novembre del 2028. Quatre anys. I mentre s’espera, la proposta és “facilitar i desbloquejar la inversió privada” per generar habitatge protegit. La prevalença de la inversió privada no és la solució a una crisi construïda precisament per l’avarícia d’una minoria d’especuladors.
Les promeses de 50.000 pisos públics i de 210.000 habitatges nous fins al 2030 sonen bé. Però sense pressupostos propis aprovats, sense recursos reals davant l’espoli fiscal i amb una aposta continuada per la concertació amb el sector privat, els números s’assemblen més al confetti que llencen CCOO i UGT després de cada pacte contra la classe treballadora.
La llengua a la feina: l’horitzó que no arriba
El Pacte Nacional per la Llengua, signat el maig del 2025 amb un ampli consens, és un instrument necessari. La Intersindical hi va donar suport crític i vigilant: la dotació pressupostària per als àmbits laborals no és suficient, i la llengua hauria d’incorporar-se a la negociació col·lectiva amb cursos gratuïts en horari laboral.
Dotze mesos després, el balanç del bloc laboral -l’Horitzó 6 del Pacte- és gairebé nul. Òmnium Cultural ha qualificat el desplegament de les onze mesures previstes en l’àmbit laboral de “gairebé inexistent”. Plataforma per la Llengua el descriu com un horitzó “infradotat” des de l’inici. El primer balanç semestral del govern parla de 71 mesures “completades” i 124 “en procés d’execució”, però en termes tan genèrics que no permeten saber quants diners s’hi han invertit ni quant queda per fer.
De moment, les 30.000 places de formació en català a la feina per a aquest any encara no existeixen. I si el món laboral -on passen una gran part de la seva vida milions de persones- no és un espai normalitzat de català, l’aprenentatge serà sempre feina de voluntat individual, no de dret col·lectiu.
La Intersindical ho ha dit clarament: el català ha de ser dins la negociació col·lectiva. No com a declaració de bones intencions, sinó com a dret exigible. El govern, de moment, ha creat un departament, ha aprovat un pla de xoc per a adults i ha anunciat subvencions per a ajuntaments petits. És insuficient per a l’escala del repte. I aquí, una vegada més, el patró del PSC s’entreveu de manera clara.
Quan l’autonomia que ens cal és la de Portugal
A part de l’habitatge i la llengua, la xarxa ferroviària de Rodalies i Regionals és un dels símbols més visibles d’un problema estructural. L’acord d’investidura entre el PSC i ERC preveia una transferència integral del servei, amb una nova operadora on la Generalitat tindria el control majoritari. El que s’ha materialitzat el gener del 2026 és una empresa mixta -Rodalies de Catalunya SME- amb el 50,1% en mans de Renfe i el 49,9% de la Generalitat. El control estratègic del servei queda condicionat al consens amb l’empresa estatal. I això no és el que es va pactar.
Darrere hi ha sempre la mateixa dinàmica: el PSOE sap que cedir sobirania real a Catalunya té un cost electoral a Espanya que no vol assumir. Els sindicats corporatius estatals van pressionar per mantenir els treballadors de Renfe a l’estructura de l’empresa estatal, i ho van aconseguir. I el PSC, que necessita el PSOE tant com el PSOE el necessita a ell, no s’ha atrevit a contradir Madrid. El resultat és un acord rebaixat que el PSC presenta públicament com “un acord històric”.
Però el problema de fons és més profund. Catalunya pateix un dèficit fiscal amb l’Estat de 21.000 milions d’euros anuals -el 8,2% del PIB-, una xifra que es manté estable des de fa dècades i que cap govern espanyol ha volgut reduir de manera significativa. El propi govern d’Illa ho reconeix en les seves balances fiscals. L’acord de finançament negociat continua sent lesiu per les classes treballadores de Catalunya, com les reformes laborals i de les pensions, perquè n’afecta les condicions de la vida.
Aquí hi ha la clau de tot. Dependre de les transferències de l’Estat i de pactes que no es compleixen, condiciona les polítiques públiques: perquè té un impacte en el parc d’habitatge que dius que construiràs, en la xarxa ferroviària de Regionals i Rodalies, en el finançament de l’educació i la sanitat públiques o fins i tot en el desplegament de l’Horitzó 6 del Pacte Nacional per la Llengua. Però al PSC ja li va bé. És el seu model liberal, estatal i repressiu. El fets són els fets.
Combatre la subordinació
Un govern se’l jutja per la coherència entre el que diu i el que fa. Entre el nom que porta i les decisions que pren. Entre la retòrica de la justícia social i la realitat de les meses de negociació, dels carrers amb gas pebre, dels CAP convertits en instruments de productivitat o de la folklorització de la llengua pròpia del país.
La classe treballadora de Catalunya no necessita un govern que gestioni bé la seva pròpia subordinació. Necessita un govern que la combati. I per tant, que vetlli per uns serveis públics per tothom, eficients i de qualitat. Amb trens arreu del país, que arribin a l’hora. Amb habitatge fora de les urpes de l’especulació. I amb una llengua que sigui punt central de trobada de tothom.
Foto: Pepa Álvarez. Llicència CC BY-NC-ND 4.0.
