Sergi Perelló, secretari general de La Intersindical

Som a les portes d’un altre Onze de Setembre. Després de tot el que ha passat aquests anys, potser val la pena tornar-nos a fer una pregunta elemental: la vida de la gent millorarà amb la independència?

Avui no disposem de tot el poder necessari per decidir sobre qüestions fonamentals que ens afecten.

Podem decidir plenament com intervenim en l’habitatge?

Podem decidir quin salari mínim necessita una persona que viu i treballa a Catalunya?

Podem garantir plenament el futur del català i el dret a viure-hi i treballar-hi amb normalitat?

I els trens? Anys de manca d’inversions tenen conseqüències cada matí sobre milers de persones que han d’anar a treballar.

La sobirania no és una qüestió abstracta. És el que ens permet determinar qui pren les decisions cabdals que afecten les nostres vides.

El 2017 i la repressió posterior van deixar una ferida política i social profunda. La presó, l’exili i la incapacitat de fer efectiu el resultat de l’1 d’Octubre han provocat frustració i desmobilització.

Però no haver aconseguit l’objectiu no en fa desaparèixer les causes del conflicte. Molts dels problemes socials, laborals, econòmics i lingüístics que teníem aleshores continuen presents i fins i tot s’han agreujat.

Per això té tot el sentit continuar reivindicant la independència, perquè pot donar-nos eines que avui no tenim.

Però que l’habitatge deixi d’estar en mans de l’especulació, que s’apugin els salaris o que els trens funcionin no s’assolirà pel simple fet de ser independents. Aquestes decisions depenen de qui té el poder i per a què l’utilitza. Perquè la independència no és un programa polític: és la possibilitat de decidir quin programa polític volem aplicar.

Per construir una societat més justa cal una classe treballadora organitzada capaç de ser determinant. Capaç de transformar les relacions de poder a favor de la majoria.

La República Catalana serà socialment justa si som capaces de construir-la amb el nostre contrapoder: el de la majoria, que construïm organitzant-nos als centres de treball, a viles i barris i al conjunt de la societat.

És l’oportunitat de tenir uns serveis públics forts, una educació i una sanitat de qualitat, uns trens dignes i un model productiu al servei de la majoria i no dels lobbies i les patronals.

La Diada no hauria de ser només un exercici de memòria ni una repetició ritual de consignes.

És un moment per ser conscients del que significa políticament voler ser sobirans. No és decidir per decidir. És tenir totes les eines per governar-nos democràticament i poder disputar com les utilitzem al servei de la majoria.

Aquest Onze de Setembre ens ha de servir també per preguntar-nos qui volem que tingui el poder per decidir sobre les nostres vides.

Viatgers caminant per l’andana d’una estació de tren – Foto: Joaquin Carfagna / Pexels