Per entendre per què l’habitatge és tan car, cal mirar més enllà del mercat immobiliari i analitzar com el capitalisme contemporani ha convertit un dret bàsic en un actiu financer>

De la Guerra Freda al negoci de l’habitatge

Sergi Perelló, Secretari general de La Intersindical

Allò que hauria de garantir la vida s’ha convertit en un negoci. L’habitatge ja no respon a necessitats socials, sinó a interessos econòmics d’una minoria.

Un repàs de la història de la humanitat ens permet entendre que les condicions de vida no són una conseqüència inevitable de cap destí diví ni del lloc on naixem, sinó el resultat de correlacions de forces. Forces que, al llarg del temps, han empès en una direcció o una altra: per consolidar privilegis d’uns pocs o per ampliar drets de molts.Podríem dir, per tant, que l’existència de contrapoders reals ha estat clau per transformar situacions injustes en d’altres més justes. D’exemples n’hi ha molts, aquí i arreu: des de les revoltes pageses de les bagaudes durant l’Imperi Romà fins a la Revolta dels Remences a Catalunya, la Revolució Francesa, les independències americanes, la Revolució Soviètica, la Vaga de la Canadenca per la jornada de vuit hores o les lluites anti-colonials. Tots aquests processos, amb intensitats i resultats diferents, han contribuït a definir les condicions de vida de cada època i, en part, també les nostres.Sense aquests contrapoders, no hi hauria cap límit a l’abús. I quan no hi són —o són dèbils—, el resultat és sovint el mateix: més concentració de riquesa i pitjors condicions de vida per a la majoria.És en aquest context que cal situar una de les principals fonts d’injustícia social actual: l’habitatge. Allò que hauria de ser una de les bases materials de la vida s’ha convertit, progressivament, en un simple negoci.

Però com hem arribat fins aquí?

Els límits del capitalisme

El capitalisme no sempre ha funcionat com ho fa avui. Durant bona part del segle XX, especialment després de la Segona Guerra Mundial, va conviure amb un contrapoder real: el bloc socialista encapçalat per la Unió Soviètica.

Aquest equilibri, més enllà de les seves contradiccions, va forçar les economies occidentals a establir mecanismes de protecció social donant lloc al que es va anomenar Estat del benestar: fiscalitat progressiva amb salaris relativament dignes, sistemes públics de salut, educació universals, pensions i drets laborals consolidats.

No fou una concessió altruista. Era una necessitat política i de supervivència del capitalisme: evitar que la classe treballadora mirés cap al bloc socialista.

Amb la caiguda de la Unió Soviètica, aquest equilibri desapareix. I amb ell, també, la necessitat de contenir el capital. Ja no hi havia peatges. A partir dels anys 90 s’obre una nova fase, l’anomenat neoliberalisme, que va iniciar l’extensió de l’especulació financera, les privatitzacions del sistema públic i els intents de desmantellament del pilar principal de l’Estat del benestar: el sistema de seguretat i protecció social. Tot això en un context de globalització productiva i debilitament del poder sindical.

Aquest canvi no és només econòmic, sinó polític: canvia qui té la capacitat de decidir sobre les condicions de vida.

El resultat és conegut. Tres dades globals ho exemplifiquen amb claredat.

Primera: entre 1995 i 2022 la productivitat a la UE-15 ha augmentat un 30% i els salaris han crescut molt per sota, al voltant d’un 10–15%.

Segona: a partir dels anys 90, els beneficis empresarials en termes nominals a la zona euro han augmentat de forma sostinguda, accelerant-se fins al 20% en el període 2019-2023.

Tercera: la concentració de la riquesa no només és extrema, sinó creixent: si a mitjans dels anys 90 el 10% més ric concentrava al voltant del 70% de la riquesa global, avui ja s’acosta al 76%, mentre la meitat de la població ha passat de tenir-ne prop d’un 4% a tot just un 2%.

És a dir: el sistema cada cop reparteix menys i acumula més.

El nou enemic i la nova obsessió: créixer sense límits

Sense contrapoder que pari els peus als capitosts del capitalisme contemporani, ara hi ha un nou enemic: la Xina. No tant per una qüestió ideològica, sinó per la seva capacitat productiva, el control públic de sectors estratègics i el temor que tenen que els disputi l’hegemonia global sense bombardejar pobles sencers. Un temor que es reflecteix en molts dels conflictes actuals, on la violència s’articula al voltant del control dels recursos energètics i de la defensa de l’hegemonia del dòlar com a moneda global. Des de Veneçuela fins a l’Iran, passant per altres escenaris de conflicte, molts d’aquests moviments responen a la disputa pel control de recursos i a l’intent de contenir l’ascens de la Xina.

Perquè la lògica que el capitalisme occidental vol perpetuar és clara: maximitzar beneficis a curt termini, expandir mercats i convertir tots els àmbits de la vida en negoci. Sense contrapoders, aquesta dinàmica s’estén sense límits.

Ja no es tracta només de produir béns, sinó de monetitzar la vida mateixa.

L’habitatge: de dret a actiu financer

L’habitatge és probablement el cas més clar d’aquesta degradació. Allò que havia estat un dels elements bàsics per sostenir la vida s’ha convertit en un actiu financer global. Les dades a Catalunya són escandaloses: augment del lloguer d’un 70% entre 2004 i 2024, 418.612 habitatges buits, un 4% de propietaris concentrant el 40% del lloguer a l’AMB i, des de 2013, les Societats del Mercat Immobiliari (SOCIMIs) paguen zero impostos.

El resultat és un model que tracta l’habitatge com una inversió, prioritza la rendibilitat sobre la funció social i desconnecta preus de salaris. El problema no és que l’habitatge sigui car. El problema és que el sistema necessita que ho sigui.

Però no cal anar a la Unió Soviètica ni a la Xina per parlar de polítiques públiques que entenen l’habitatge com un dret.

El cas de Finlàndia és especialment il·lustratiu perquè mostra que l’habitatge pot funcionar fora de la lògica especulativa si hi ha voluntat política. A diferència d’altres països, parteix d’un principi clar: l’habitatge és un dret i, per tant, no es pot deixar únicament en mans del mercat.

Això es tradueix en un model on el sector públic té un paper central: els municipis i entitats sense ànim de lucre promouen una part significativa del parc d’habitatge, amb finançament garantit a llarg termini per part de l’Estat, fet que permet estabilitzar preus i evitar dinàmiques especulatives.

En ciutats com Hèlsinki, el control públic del sòl —que arriba a prop del 70%— dona a l’administració la capacitat real de decidir què es construeix, en quines condicions i amb quins objectius socials. A més, una proporció rellevant dels nous habitatges es destina a fórmules assequibles o socials, integrades dins el teixit urbà per evitar la segregació.

El resultat no és només un mercat més estable, sinó una transformació tangible de les condicions de vida: amb el model Housing First, que garanteix accés a un habitatge abans que qualsevol altre requisit, Finlàndia ha aconseguit reduir fins al 68% el sensellarisme de llarga durada, fins al punt de ser pràcticament l’únic país europeu on aquesta problemàtica disminueix de forma continuada.

Totes aquestes polítiques s’han dut a terme fins ara, perquè malauradament la coalició de dretes que hi governa actualment ha començat a desmantellar tot el programa públic d’habitatge.

Aquest cas evidencia que quan les decisions polítiques estan enfocades a considerar l’habitatge com una infraestructura social bàsica i no com un actiu financer, els resultats es noten de forma molt considerable en la qualitat de vida de la majoria de les persones. I que, sense un contrapoder real, aquestes mesures poden ser desmantellades per un canvi de govern.

Primer, garantir habitatge

Que fins ara els anteriors governs de Finlàndia hagin garantit habitatge per tothom no és cap miracle ni cap il·luminació divina. És una decisió política que posa en primer terme allò col·lectiu per sobre d’allò privat.

Els darrers governs de Finlàndia van entendre que era més òptim per al conjunt dels recursos públics garantir habitatge que gestionar un problema que a Catalunya, i a cada cop més llocs del planeta, patim de fa temps. Menys conflictivitat, menys problemes de salut i més cohesió social.

Perquè quan l’habitatge és escàs i car, la gent viu amb por, accepta pitjors feines amb salaris més baixos, s’endeuta i viu amb angoixa per arribar a final de mes. I això beneficia els bancs, els propietaris d’immobles i tot el sistema construït al voltant de l’extracció de rendes.

Obtenir beneficis a costa del patiment humà s’ha normalitzat i legalitzat a les nostres societats.

I això ens retorna al punt de partida. Al llarg de la història, les millores en les condicions de vida no han estat mai el resultat espontani del funcionament del sistema, sinó de l’existència de contrapoders capaços de limitar-lo, reorientar-lo o transformar-lo.

D’aquí la importància de recuperar formes d’organització col·lectiva, com el sindicalisme nacional i de classe, que actuïn com a contrapoder. Perquè sense aquesta capacitat d’organitzar-se i incidir, el mercat ocupa tot l’espai. I quan això passa, no només s’encareix l’habitatge, també es degraden les condicions de vida.

Fonts i referències

• INE – Cens d’habitatges
• IDESCAT – Estadístiques d’habitatge a Catalunya
• Generalitat de Catalunya – Dades sobre mercat del lloguer
• Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona
• FEANTSA – Informes europeus sobre exclusió residencial
• Y-Foundation – Model Housing First a Finlàndia