Sergi Perelló, Secretari general de La Intersindical

Entendre què està passant és el primer pas per defensar allò que és de tothom.

Fa uns dies, l’historiador neerlandès Rutger Bregman —conegut per propostes com la reducció de la jornada laboral, una renda bàsica universal o una fiscalitat més justa— afirmava en una entrevista que cal que torni a posar-se de moda fer el bé. Alertava que, si la ciutadania continua instal·lada en l’apatia, correm el risc d’entrar en una època dominada per la por, l’ansietat i l’autoritarisme, en lloc d’un futur d’esperança, abundància i confiança col·lectiva.

El paper del neoliberalisme i la privatització

Aquest diagnòstic no és nou. Als anys setanta del segle passat, Milton Friedman i Friedrich Hayek, dos dels pares intel·lectuals del neoliberalisme, van impulsar amb l’advocat de les tabaqueres nord-americanes, Lewis Powell, el conegut Memoràndum Powell: un full de ruta per rebaixar dràsticament els impostos als rics, retallar l’Estat del benestar, afeblir els governs i, finalment, condicionar-ne el control polític i ideològic. Des d’aleshores, aquest pla s’ha anat aplicant amb constància i, en les darreres dècades, amb una acceleració evident.

Però com s’executa aquest desmantellament? Evidentment, no es pot dir obertament que hospitals, escoles o pensions deixaran de ser universals i que passaran a ser serveis privats reservats a qui els pugui pagar —i encara més si vol qualitat. L’estratègia és més subtil: un procés lent, planificat i amb un relat molt ben construït.

Com que les rendes del capital i els amics de l’IBEX35 —que any rere any presenten beneficis astronòmics— no tributen de manera suficient, i com que als Països Catalans patim una transferència fiscal constant cap a la metròpoli, l’Estat del benestar es manté crònicament infrafinançat. Aquest dèficit estructural provoca incidències i deteriorament en els serveis públics, cosa que facilita estendre la idea que “res no funciona”, que “llencem diners” o que “hi ha massa paguetes”. Avui el focus es posa en la població nouvinguda; abans eren els aturats —titllats de dropos— o els treballadors públics —acusats de tenir “massa” drets.

Amb l’amplificació d’unes xarxes socials saturades de discursos demagògics i d’uns mitjans sovint en mans privades i addictes al sensacionalisme, arrela amb facilitat la fal·làcia que “paguem massa impostos”. El que no s’explica és que, segons el World Inequality Lab, el 10% de la població concentra ja el 75% del patrimoni mundial. Reduir impostos sempre vol dir que qui més té encara contribuirà menys.

És en aquest moment quan comencen les tisorades: primer externalitzant serveis —com les radiografies d’un centre sanitari— amb l’excusa del suposat estalvi i d’una eficiència que mai no es demostra. Després venen les col·laboracions públic-privades amb la cessió de serveis sencers, com l’Hospital d’Alzira al País Valencià o l’Hospital de Torrejón a Espanya. Els resultats parlen sols: un va acabar rescatat i l’altre acumula llistes d’espera que semblen no tenir fi.

L’infrafinançament intencionat i la intervenció privada al sistema de salut n’erosionen la qualitat i multipliquen les incidències, perquè la lògica que guia aquests models no és el servei públic sinó el lucre. Paral·lelament, proliferen com bolets les mútues privades, que fan l’agost aprofitant el malestar de la ciutadania. I l’evident descontentament de les plantilles s’acaba canalitzant massa sovint cap a demandes corporatives que –potser- resolen els problemes d’una categoria professional però no els del conjunt de treballadors i treballadores ni, encara menys, els de la societat.

Què cal fer per defensar i recuperar la sanitat pública

Davant aquest panorama, és imprescindible recordar que hi ha alternatives clares i perfectament viables.
Revertir el deteriorament de la sanitat pública passa per mesures concretes i contrastades:

• Finançament suficient i estable, que permeti garantir plantilles dimensionades segons les necessitats reals.

• Recuperació progressiva dels serveis externalitzats i fi del model de concessions que prioritza el benefici privat per sobre del dret a la salut.

• Condicions laborals dignes i harmonitzades per a tots els professionals, que evitin la precarietat i el greuge comparatiu, i que reforcin l’atractiu del sector públic.

• Un model fiscal més just i progressiu, que faci que les grans fortunes i els grans patrimonis aportin el que els correspon i que deixi de castigar les rendes del treball.

• Planificació, governança transparents i sobirania al servei del nostre poble, per reduir desigualtats i millorar l’eficiència sense renunciar a l’equitat.

Aquestes mesures no són cap utopia. La clau és tenir la voluntat política de prioritzar el bé comú per damunt dels interessos privats.

Bregman recorda que, en aquestes èpoques de decadència i resignació, el que cal és una revolució moral: que la gent s’uneixi i digui prou. Perquè, pensin el que pensin i votin el que votin, només ciutadans compromesos i perseverants poden capgirar el rumb de la història. La defensa de la sanitat pública —i de tots els serveis que garanteixen igualtat i dignitat— no és només una qüestió política; és una qüestió de justícia i de futur.