Sergi Perelló, Secretari general de La Intersindical
Quan la riquesa es concentra sense un sistema fiscal que en posi límits, el conflicte social es desplaça dins de la classe treballadora. Entendre aquest mecanisme és clau per defensar la cohesió social i els drets col·lectius.
La concentració de la riquesa com a símptoma
Les imatges viscudes a Badalona les darreres setmanes —centenars de persones en extrema precarietat expulsades d’un recinte abandonat i obligades a dormir sota un pont, amb fred i pluja— no són una anomalia ni un fet aïllat. Són el símptoma d’una crisi profunda que afecta Catalunya, els Països Catalans i el conjunt del planeta: l’augment extrem de la concentració de la riquesa en mans d’una minoria.
Aquesta concentració no és només una qüestió econòmica. És una de les principals fonts de l’increment de conflictes socials, de les migracions forçades i de l’erosió de la cohesió social. Al nostre país, aquesta crisi pren una forma concreta: un model econòmic que afavoreix l’especulació i l’extracció de rendes —especialment a través del turisme i l’habitatge— en detriment de l’economia productiva i dels serveis públics, combinat amb un marc polític que nega a Catalunya les eines necessàries per protegir les majories socials.
Tot i viure en un Estat de la Unió Europea amb certs nivells de protecció social, Catalunya no és immune a la deriva del capitalisme de les darreres dècades. El model socialdemòcrata de postguerra, amb menys desigualtats, va començar a desmantellar-se a finals del segle XX amb l’hegemonia de les tesis neoliberals. El resultat, ja entrat el segle XXI, és una economia amb un aprofundiment de les desigualtats i amb el retorn d’un actor que semblava superat: l’extrema dreta, cridada a gestionar el conflicte social generat per aquesta desigualtat.
Quan la fiscalitat grava rendes però no riquesa
Les dades ajuden a entendre aquesta paradoxa. A Catalunya, segons les dades desagregades de l’Agència Tributària, dins de les rendes declarades a l’IRPF i sotmeses a retenció regular el treball representa aproximadament el 96% de les rendes i suporta un tipus efectiu al voltant del 18%. El capital, que representa prop del 4% de les rendes declarades, també paga un tipus efectiu similar, al voltant del 18%.
Tanmateix, aquesta aparent equitat fiscal contrasta radicalment amb la distribució real de la riquesa. El 10% de la població concentra prop del 60% de la riquesa, mentre que el 50% de la població només n’acumula al voltant del 6%.
Si les rendes del treball i del capital paguen un percentatge d’impostos semblant, per què la riquesa està tan concentrada?
La clau és entendre que no és el mateix gravar la renda que gravar la riquesa.
Una persona assalariada amb un sou mitjà paga impostos de manera automàtica i regular cada mes. Un gran patrimoni, en canvi, pot acumular-se durant anys sense generar una obligació fiscal rellevant si no es ven, no es reparteix o es canalitza a través de societats. El sistema fiscal no grava principalment els estocs de riquesa, sinó els fluxos, i no tots els fluxos de capital passen cada any pel radar fiscal.
Gran part del 60% de la riquesa acumulada pel 10% més ric no tributa anualment a través de l’IRPF. El sistema no ataca l’acumulació, només una part del rendiment.
Això explica per què el sistema fiscal de l’Estat espanyol no està dissenyat per corregir la concentració extrema de la riquesa, sinó per garantir ingressos estables gravant rendes visibles, recurrents i fàcilment fiscalitzables, principalment les rendes del treball.
Aquest disseny fa el sistema especialment atractiu per als sectors especulatius fonamentats en el patrimoni, especialment l’habitatge. Durant els darrers 25 anys, aquesta combinació ha facilitat una de les transferències de rendes més importants: de les rendes del treball —que sí que tributen de manera regular— cap a un capital patrimonial que, en gran mesura, queda al marge d’una fiscalitat efectiva. El resultat és un enriquiment extrem d’una minoria i un empobriment progressiu de les majories socials.
Davant d’aquesta realitat, les elits econòmiques necessiten mecanismes de distracció. L’augment de la desigualtat no es gestiona amb redistribució, sinó amb el desplaçament del conflicte: del conflicte entre classes cap a la confrontació entre sectors de la classe treballadora. Allà on la fiscalitat no ‘corregeix’ la concentració de la riquesa, apareix la temptació de desviar la ràbia cap als més vulnerables, assenyalant persones pobres contra altres persones pobres.
Als Països Catalans, aquesta dinàmica té conseqüències especialment greus. Sense Estat propi, l’empobriment i la fragmentació social dificulten la cohesió necessària perquè la llengua catalana sigui l’espai de relació compartit entre les classes populars, siguin quins siguin els seus orígens.
Dir tot això no és ingenu. Dir la veritat és un acte polític. L’amabilitat i la coherència no són debilitats, sinó formes de resistència davant d’un sistema que prefereix persones esgotades, funcionals i dividides abans que societats conscients, solidàries i capaces d’entendre d’on prové realment el conflicte.
Si volem una societat menys desigual i amb més cohesió, el debat no pot continuar girant al voltant de qui arriba últim, sinó de com es distribueix la riquesa que ja existeix. Això implica assumir que la fiscalitat ha de deixar de ser només una eina de recaptació i esdevenir també una eina real de redistribució, capaç de gravar no només el treball, sinó l’acumulació patrimonial que explica bona part de les desigualtats actuals. Això implica disposar de sobirania fiscal i política que permeti establir un marc català de relacions socials i laborals capaç de gravar tota la riquesa i de desplegar polítiques públiques realment redistributives.
Posar aquest debat al centre no divideix: fa el país més just. I és una condició necessària per defensar els serveis públics, garantir el dret a l’habitatge i construir una societat cohesionada on els valors col·lectius i la solidaritat facin possibles la dignitat material i la llengua catalana com a drets compartits.
