L’avantprojecte de la Llei d’ocupació pública catalana s’ha presentat com un pas necessari per modernitzar les administracions i donar estabilitat al personal públic, la columna vertebral de qualsevol país.

Des de la Intersindical, tenim clar que lluitar per uns serveis públics dignes és lluitar per unes condicions laborals dignes. Tanmateix, rere el discurs de la “professionalització” i la “gestió eficient”, s’amaga una realitat incòmoda: Catalunya continua sense poder decidir de manera sobirana com vol organitzar la seva pròpia administració.

El text neix condicionat pel marc bàsic estatal de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic (EBEP), que fixa les bases del règim funcionarial a tot l’Estat. Això implica que qualsevol llei catalana, per molt ambiciosa que sigui, ha de moure’s dins d’un marc legal definit a Madrid.

Aquesta dependència és també política i econòmica. La Ley general de presupuestos continua controlant l’estructura retributiva i les taxes de reposició, condicionant així tant el relleu generacional dins la funció pública catalana com la possibilitat d’aplicar salaris adaptats al cost de vida del nostre territori. El resultat és que el personal públic català perd any rere any poder adquisitiu.

En altres paraules, la Generalitat pot gestionar, però no pot innovar de veritat si no aposta per explotar al màxim les seves capacitats competencials en matèria de funció pública.

El projecte actual, lluny de plantejar un model innovador, flexible i adaptat a la realitat institucional i lingüística del país, replica —amb algunes millores— la mateixa estructura jeràrquica i burocràtica que l’Estat manté des de fa dècades. Aquesta inèrcia és fruit de grans consensos institucionals amb els sindicats majoritaris estatals i consolida una estructura de meses de negociació que nega, un cop més, la pluralitat sindical en la negociació col·lectiva de les administracions públiques catalanes.

Pecant d’aquest mimetisme estatal, la llei deixa un marge molt ampli al desenvolupament reglamentari —com deia el comte de Romanones: “Facin vostès les lleis, deixin-me a mi els reglaments.”—, un instrument normatiu que no permet el debat necessari sobre aspectes clau com la carrera professional o el model d’accés a la funció pública.

En definitiva, el debat sobre la Llei d’Ocupació Pública Catalana és molt més que una qüestió tècnica: és una prova de fins on arriba —i fins on no arriba— la nostra sobirania.

Catalunya pot gestionar els seus treballadors públics, sí, però també ha de poder decidir com vol fer-ho. El projecte de llei actual no representa encara, per a la Intersindical, un autèntic marc català de funció pública.