Sergi Perelló, Secretari general de La Intersindical

El Primer de Maig a Catalunya és una jornada de reivindicació dels drets laborals i de la classe treballadora. En aquest article analitzem com la precarietat laboral, el cost de la vida i la desigualtat social afecten el dia a dia de milers de persones.

Mai havíem produït tanta riquesa. I, tot i així, cada cop costa més viure amb dignitat.

La Marta es lleva a quarts de sis del matí. Ha d’agafar el tren per anar a treballar si vol arribar més o menys a l’hora. Però fins i tot així, a vegades, arriba tard després d’una gimcana fins a la feina.

A final de mes, fa números i no li surten. Pràcticament, no surt a sopar amb les amigues, com feia abans. El sou li ha pujat una mica els darrers anys, però ja no li arriba per tot. I a més va cansada de dormir poc.

Va marxar de Barcelona pensant que estaria més tranquil·la fora de la ciutat i així no haver de pagar tant pel lloguer. Però ara, amb una filla preadolescent i separada, la situació comença a neguitejar-la.

Li falla el tren, li falla el sou, li falla el lloguer. Li fallen els somnis de tenir una vida digna, sense sobresalts.

La Marta no és una excepció. No viu en el que podríem dir pobresa extrema o exclusió social. Però viu en la incertesa, com centenars de milers de treballadors i treballadores de Catalunya. És com si tot i fer-ho bé, no n’hi hagués prou.

I això canvia la manera de viure. Es retallen plans de futur. Es posposen decisions. I s’accepten condicions que fa uns anys haurien semblat inassumibles.

No és només la seva història. És la realitat de moltíssima gent. Però no és inevitable.

Mai la classe treballadora havia produït tanta riquesa. I, tot i així, cada cop té menys capacitat per decidir com viu. A Catalunya, la productivitat per treballador se situa prop dels 80.000 euros anuals. Ho diu la PIMEC, no s’ho inventa La Intersindical. Mentre que el cost laboral mitjà no arriba ni a la meitat. Això ho diu l’IDESCAT, tampoc és cap invenció sindical. És el testimoni directe del que significa la desigualtat social.

Al mateix temps, el cost de la vida no ha deixat de pujar. En dues dècades, els preus han augmentat molt per sobre dels salaris. L’habitatge s’ha convertit en una càrrega estructural. I serveis essencials com els trens de Rodalies i Regionals continuen funcionant de manera desastrosa.

No és que falti riquesa. És que no es reparteix. I això no passa perquè sí. És el resultat d’un sistema econòmic, un model productiu i un marc polític que, al llarg dels anys, ha anat debilitant la capacitat de la classe treballadora per defensar els seus interessos.

Les bombes

La Marta mira sovint les xarxes socials. Amb tantes hores al tren, el mòbil —o a vegades un llibre, si no es queda adormida— l’ajuda a passar l’estona. Però el que hi veu no la desconnecta. Al contrari.

Bombes que cauen sobre escoles de l’Iran i Palestina. Ciutats destruïdes al Líban. Gent corrent, gent intentant salvar una vida que s’ensorra en qüestió de segons. A vegades pensa que podrien ser com ella. Gent que, fins fa no gaire, també es llevava al matí per anar a treballar. Gent que feia plans. Que intentava tirar endavant. I, tot i la distància, hi ha alguna cosa que la incomoda. Com si allò no fos tan llunyà com sembla.

La seva vida no s’esfondra sota les bombes. Però la incertesa també s’ha instal·lat en el seu dia a dia. Sap que hi ha forces que decideixen per ella, sense que hi pugui fer gaire cosa. I pensa que encara està de sort de no viure la guerra, però sent que tot el què passa aquí i allà hi té a veure.

Durant anys, s’ha consolidat un sistema econòmic que genera riquesa, però que la concentra en poques mans. Un sistema que necessita créixer constantment, que competeix per recursos, que tensiona territoris i que, massa sovint, trasllada els seus costos -econòmics, socials i també polítics- a la vida de la majoria.

Aquí, en forma de salaris insuficients, habitatge pels núvols i serveis públics que no funcionen. En altres llocs, en forma de conflictes, violència i destrucció. No són realitats idèntiques. Però tampoc no són alienes.

L’habitatge n’és un exemple clar. El que hauria de ser un dret s’ha convertit en un mecanisme d’extracció de rendes. Preus que creixen molt per sobre dels salaris, dificultats per accedir-hi i una sensació generalitzada d’inseguretat.

El transport públic, imprescindible per anar i tornar de la feina, arrossega un dèficit estructural immens després d’anys d’infrafinançament intencionat. El temps perdut, els retards i la incertesa és part del cost invisible que paga la classe treballadora.

Per això, quan la Marta no arriba a final de mes, viu en la seva pròpia pell la desigualtat que genera el capitalisme. És un model on es produeix més que mai, però on cada cop viure és menys a l’abast de tothom, menys digne i menys democràtic.

En un context on, massa sovint, les decisions clau -socials, polítiques i econòmiques- es prenen lluny de Catalunya.

El poder

Aquest escenari no es pot abordar amb reformes puntuals o pegats. Perquè el que hi ha en joc no és només com funciona l’economia, sinó qui té el poder de condicionar-la. Qui té la capacitat d’imposar regles, de fixar límits i de decidir com es reparteix la riquesa que es genera col·lectivament.

Per això, quan el contrapoder que pot exercir l’organització de la classe treballadora es debilita, el desequilibri creix, les condicions de vida empitjoren i el marge per defensar drets es redueix.

Els grans avenços socials no han estat mai concessions altruistes. Han estat el resultat de conflictes, d’organització i de capacitat col·lectiva per disputar el poder. Des de la jornada de vuit hores fins als drets laborals més bàsics, tot el que avui sembla normal ha estat, en el seu moment, objecte de lluita.

Quan el moviment obrer és dèbil, es precaritzen les condicions i apareixen els monstres del feixisme, disposats a dir en veu alta allò que la dreta no gosa: que la culpa és dels més vulnerables mentre les estructures que empitjoren la vida de la majoria continuen intactes.

Per això el sindicalisme no és una peça més d’una societat que es vol avançada i democràtica. És una eina central per determinar-ne el rumb.

Perquè no es tracta només de defensar els drets que ja tenim i que són qüestionats pels gurus de la dreta i l’extrema dreta. Es tracta d’ampliar-los. Es tracta de redreçar una taula que fa massa temps que està inclinada, per tornar-la a situar a favor de les necessitats de la majoria. Però això només és possible si s’és fort, arrelat i capaç d’intervenir allà on es decideixen les condicions de vida: als centres de treball, a les institucions i al conjunt del país.

Perquè, en última instància, la qüestió no és només laboral. És democràtica. És sobre qui decideix com vivim.

Organitzar-se per guanyar

Això no va només d’explicar com de malament estem. Va de decisions. D’organitzar-se i canviar el futur. De decidir si acceptem com a normal que treballar no garanteixi una vida digna. De si posem les bases per revertir-ho. Perquè si no ho fem nosaltres, no ho farà qui viu dels privilegis.

D’alternatives democràtiques per a la majoria n’hi ha i són clares, però requereixen voluntat i força per fer-se realitat:

• Passa per situar els salaris al centre, perquè la riquesa que es genera es tradueixi en millors condicions de vida.
• Passa per garantir l’accés a l’habitatge com un dret i no com un negoci.
• I passa per disposar d’uns serveis públics —com el transport ferroviari de Rodalies i Regionals— que estiguin al servei de tothom, decidits i gestionats des de Catalunya amb el finançament corresponent.

Però, sobretot, passa per una cosa més profunda: recuperar capacitat de decisió i de disputar el poder. Amb el contrapoder de la classe treballadora d’aquest país.

Això vol dir tenir capacitat col·lectiva per incidir en les regles del joc, imposar prioritats i posar límits allà on avui no n’hi ha. Perquè res d’això no es farà per si sol.

El Primer de Maig neix de la lluita per la jornada de vuit hores a Chicago, però també de totes les batalles que la van fer realitat arreu. A Catalunya, la vaga de la Canadenca la va arrencar després de 44 dies de lluita i amb milers de treballadors empresonats.

El Primer de Maig és un recordatori que els drets no es concedeixen: es conquereixen. I que, quan no s’exerceixen, es perden. Perquè, en el fons, el que està en joc és això: que el poder canviï de bàndol.

Organitzar-se a la feina, amb seccions sindicals fortes que decantin la balança al nostre favor, és l’única manera de garantir que treballar signifiqui viure amb dignitat. I que la Marta, la seva filla i els milions de treballadors i treballadores dels Països Catalans puguem decidir el nostre futur de forma democràtica.

I és que la Marta no està sola: forma part d’aquesta majoria que, quan s’organitza, pot capgirar les regles del joc. I això comença allà on sempre ha començat: construint força col·lectiva.