Sergi Perelló, Secretari general de La Intersindical

El col·lapse de Rodalies com a símptoma d’un model esgotat

El col·lapse anunciat de Rodalies i Regionals d’aquestes darreres setmanes va molt més enllà de les incidències greus i els retards continuats del servei. Fins i tot va molt més enllà de la manca d’inversió intencionada per part de tots els governs espanyols durant dècades.

El 2007, quan es va fer la primera gran manifestació de país reclamant poder decidir sobre unes deficients infraestructures públiques, que patim especialment la classe treballadora, no havia esclatat encara la crisi financera del 2008 ni ens havien atonyinat per dur a terme un referèndum democràtic d’autodeterminació.

Començàvem a ensumar la deriva del model neoliberal, centrat a desmantellar tot allò públic, fos la protecció social, fos els serveis públics. A foc lent, si era necessari. Però no imaginàvem el què vindria.

Precarietat, habitatge i serveis públics: un mateix conflicte

20 anys després els salaris no tenen el mateix valor, l’habitatge xucla la majoria de recursos de les famílies, els rics són molt més rics, la independència del nostre país sembla més lluny que mai, el canvi climàtic ja és una realitat i el feixisme ha decidit que vol prendre les regnes del destí del planeta sigui com sigui.

El col·lapse de Rodalies concentra, en un sol episodi, les tensions principals del present:

• Un model econòmic que creix sense redistribuir, acumulant riquesa en cada cop menys mans privades.
• Uns serveis públics i una protecció social debilitats per dècades d’infrafinançament intencionat, perquè la lògica del capitalisme del segle XXI és tombar tots els bastions de la classe treballadora assolits després de la II Guerra Mundial.
• Una dependència política de Catalunya vers l’Estat espanyol que significa no poder decidir sobre allò essencial, sobre les condicions de vida de la majoria, mentre els costos socials d’aquesta dependència s’externalitzen per mitjà de la por i la incertesa pel futur.

Infraestructures, dependència política i manca de sobirania

Res de tot això no és inevitable ni fruit d’una conspiració abstracta. És el resultat de decisions concretes preses al llarg del temps, de prioritats polítiques assumides i de renúncies col·lectives que s’han anat normalitzant. Quan el deteriorament és progressiu, quan el mal funcionament esdevé rutina, el conflicte deixa de semblar excepcional i passa a formar part del paisatge. És en aquest terreny aparentment banal —el tren que no arriba, el sou que no dona, la llengua que es desfà— on es construeixen les grans derrotes socials.

Quan la por substitueix els drets col·lectius

Aquesta por no apareix del no-res. Es construeix quan es desmunta qualsevol horitzó mínimament digne i s’instal·la la idea que no hi ha alternativa. I quan la por no és suficient, arriba el terror com a advertiment. No perquè totes les realitats siguin iguals, sinó perquè les lògiques de poder s’assemblen cada cop més arreu del món. Ho veiem quan la violència extrema es normalitza davant les nostres pantalles amb els cossos desmembrats de nens i nenes a Gaza, o quan persones que podríem ser nosaltres en una manifestació pacífica, són assassinades a sang freda als carrers de Minnessota. El missatge és clar: no qüestionar, no moure’s, no aspirar a res més del que se’ns concedeix.

Quan la vida quotidiana es fa més precària —treballar més per viure pitjor, moure’s amb dificultat, malviure en un forat o amb angoixa pel futur col·lectiu— i no hi ha una resposta política que ampliï drets com a persones i capacitat de decisió com a poble, apareixen els monstres amb les seves receptes: fora tothom, mà dura, prou impostos… Són receptes per atemorir-nos, perquè no reclamem drets que ens permeten ser persones dignes.

Rodalies com a metàfora d’un país en retrocés

Rodalies no és només un problema de trens: és una metàfora incòmoda d’un país que paga les conseqüències d’un model econòmic i polític decidit fora, mentre veu com les solucions col·lectives es degraden i les respostes reaccionàries guanyen espai.

La resposta política i social de país ha d’estar compromesa amb els drets col·lectius i amb les classes populars. Pensar que s’avançarà a un horitzó de sobirania, o de recuperació de l’ús social del català, amb una brúixola que criminalitza els pobres, desnonant persones o propagant als quatre vents que cal desmuntar el sistema de pensions, és tot excepte que la casa i l’hortet siguin realitat.