El text següent és la presentació escrita pel farmacòleg Joan- Ramon
Laporte en l’edició en espanyol del llibre “Medicamentos que matan y
crimen organizado” ‘ Los Libros del Lince 2014,, del metge danès Peter C Gotzsche.
Laporte en l’edició en espanyol del llibre “Medicamentos que matan y
crimen organizado” ‘ Los Libros del Lince 2014,, del metge danès Peter C Gotzsche.
El títol d’aquest llibre no és exagerat. Persones que l’han llegit han
experimentat una ira creixent a mesura que avançaven pàgines per la clarivident
i implacable descripció del professor Peter Gøtzsche sobre pràctiques
reiterades de la indústria farmacèutica: extorsió, ocultament d’informació,
frau sistemàtic, malversació de fons, violació de la llei, falsificació de
testimonis, compra de professionals sanitaris (lloguer, en diuen els cínics),
manipulació i distorsió dels resultats de la investigació, alienació del
pensament mèdic i de la pràctica de la medicina, divulgació de falsos mites als
mitjans de comunicació, suborn de polítics i funcionaris i corrupció de
l’administració de l’estat i dels sistemes de salut. El resultat: centenars de
milers de morts cada any atribuïbles a l’efecte advers d’uns medicaments que no
calia prendre’s i al malbaratament de recursos públics (públics, ara per ara, a
Espanya).
experimentat una ira creixent a mesura que avançaven pàgines per la clarivident
i implacable descripció del professor Peter Gøtzsche sobre pràctiques
reiterades de la indústria farmacèutica: extorsió, ocultament d’informació,
frau sistemàtic, malversació de fons, violació de la llei, falsificació de
testimonis, compra de professionals sanitaris (lloguer, en diuen els cínics),
manipulació i distorsió dels resultats de la investigació, alienació del
pensament mèdic i de la pràctica de la medicina, divulgació de falsos mites als
mitjans de comunicació, suborn de polítics i funcionaris i corrupció de
l’administració de l’estat i dels sistemes de salut. El resultat: centenars de
milers de morts cada any atribuïbles a l’efecte advers d’uns medicaments que no
calia prendre’s i al malbaratament de recursos públics (públics, ara per ara, a
Espanya).
Faig servir aquest llenguatge fort perquè aquest llibre explica coses
fortes, que s’han de saber. A més, les documenta amb precisió.
fortes, que s’han de saber. A més, les documenta amb precisió.
La indústria farmacèutica és el tercer sector de l’economia mundial,
darrere de l’armament i el narcotràfic. Als EUA té uns beneficis quatre vegades
més elevats que no la resta de sectors industrials. Els seus directius cobren
sous obscens i no són responsables de res que tingui a veure amb la salut. En
algun lloc he llegit que el iot del vice-president de Pfizer no cabia en cap
port i per això… es va haver de comprar un port. Pfizer és responsable
(convicta) de delictes i crims que han costat la vida de milers de pacients. En
això no es diferencia de les altres grans empreses.
darrere de l’armament i el narcotràfic. Als EUA té uns beneficis quatre vegades
més elevats que no la resta de sectors industrials. Els seus directius cobren
sous obscens i no són responsables de res que tingui a veure amb la salut. En
algun lloc he llegit que el iot del vice-president de Pfizer no cabia en cap
port i per això… es va haver de comprar un port. Pfizer és responsable
(convicta) de delictes i crims que han costat la vida de milers de pacients. En
això no es diferencia de les altres grans empreses.
Com exerceix el seu poder la indústria farmacèutica al món? En primer lloc,
exerceix pressió sobre els legisladors (a Washington hi ha més instigadors de
la ‘big pharma’ que de qualsevol altre sector industrial, i qui diu Washington
diu el món) per a promoure o blocar lleis.
exerceix pressió sobre els legisladors (a Washington hi ha més instigadors de
la ‘big pharma’ que de qualsevol altre sector industrial, i qui diu Washington
diu el món) per a promoure o blocar lleis.
També exerceix pressió sobre l’Organització Mundial del Comerç, directament
i a través del govern dels EUA, perquè s’apliquin al peu de la lletra els seus
injusts drets d’exclusivitat sobre medicaments essencials que podrien salvar
milions de vides si tinguessin un preu assequible. El preu d’algun d’aquests
fàrmacs sols es justifica pel monopoli de vendes que atorga la patent. Us
imagineu la satisfacció del Sr. John C. Martin, director de Gilead, que va
guanyar personalment cent vuitanta milions de dòlars el 2013, quan va anunciar
el 2014 que la Food and Drugs Administration nord-americana (FDA) havia aprovat
el seu nou fàrmac sofosbuvir, que ‘pot guarir l’hepatitis C’ i per al qual ha
fixat un preu de més de 80.000 dòlars? Us podeu imaginar el seu goig quan va
afegir que al món hi havia centenars de milions de persones que necessitaven
aquest medicament? El Sr. Martin es dirigia als accionistes, que són els únics
a qui ret comptes (i els confon, perquè la majoria dels centenars de milions
d’afectats per l’hepatitits C són pobres, i precisament pel fet d’ésser pobres
no tenen accés al fàrmac). I, amb tot, el preu dels medicaments no reflecteix
costs, és pura política. Barack Obama mateix ho va reconèixer quan va anunciar
al costat del president colpista d’Egipte que en aquest país, especialment
castigat per l’hepatitis C, el sofosbuvir costarà sols cent dòlars. Intercanvi
sinistre, el de centenars de penes de mort per una rebaixa aplicada a un preu
injustament exorbitant (es calcula que el cost de producció del medicament és
de 68 dòlars a 136 dòlars).
i a través del govern dels EUA, perquè s’apliquin al peu de la lletra els seus
injusts drets d’exclusivitat sobre medicaments essencials que podrien salvar
milions de vides si tinguessin un preu assequible. El preu d’algun d’aquests
fàrmacs sols es justifica pel monopoli de vendes que atorga la patent. Us
imagineu la satisfacció del Sr. John C. Martin, director de Gilead, que va
guanyar personalment cent vuitanta milions de dòlars el 2013, quan va anunciar
el 2014 que la Food and Drugs Administration nord-americana (FDA) havia aprovat
el seu nou fàrmac sofosbuvir, que ‘pot guarir l’hepatitis C’ i per al qual ha
fixat un preu de més de 80.000 dòlars? Us podeu imaginar el seu goig quan va
afegir que al món hi havia centenars de milions de persones que necessitaven
aquest medicament? El Sr. Martin es dirigia als accionistes, que són els únics
a qui ret comptes (i els confon, perquè la majoria dels centenars de milions
d’afectats per l’hepatitits C són pobres, i precisament pel fet d’ésser pobres
no tenen accés al fàrmac). I, amb tot, el preu dels medicaments no reflecteix
costs, és pura política. Barack Obama mateix ho va reconèixer quan va anunciar
al costat del president colpista d’Egipte que en aquest país, especialment
castigat per l’hepatitis C, el sofosbuvir costarà sols cent dòlars. Intercanvi
sinistre, el de centenars de penes de mort per una rebaixa aplicada a un preu
injustament exorbitant (es calcula que el cost de producció del medicament és
de 68 dòlars a 136 dòlars).
La indústria farmacèutica ha aconseguit ésser el principal actor de la seva
regulació. Els fets demostren que el sistema actual de regulació de
medicaments, inspirat per un organisme, la ICH en la sigla en anglès
–constituït per l’agrupació de les grans companyies i les autoritats
reguladores dels principals països consumidors (i a la vegada fabricants: EUA,
UE, el Japó), i en què ni tan sols l’OMS no té vot–, constitueix una amenaça
per a la salut pública. Als països rics les malalties causades per medicaments
ja són la tercera causa de mort, després de l’infart i el càncer. Als països no
tan rics, ni se sap. Les agències reguladores s’han convertit en servidores de
la indústria; a desgrat del frau generalitzat de les companyies farmacèutiques
en els assaigs clínics i més estudis, donen per bons els resultats, evidentment
maquillats, que se’ls presenten.
regulació. Els fets demostren que el sistema actual de regulació de
medicaments, inspirat per un organisme, la ICH en la sigla en anglès
–constituït per l’agrupació de les grans companyies i les autoritats
reguladores dels principals països consumidors (i a la vegada fabricants: EUA,
UE, el Japó), i en què ni tan sols l’OMS no té vot–, constitueix una amenaça
per a la salut pública. Als països rics les malalties causades per medicaments
ja són la tercera causa de mort, després de l’infart i el càncer. Als països no
tan rics, ni se sap. Les agències reguladores s’han convertit en servidores de
la indústria; a desgrat del frau generalitzat de les companyies farmacèutiques
en els assaigs clínics i més estudis, donen per bons els resultats, evidentment
maquillats, que se’ls presenten.
La indústria farmacèutica dedica enormes recursos a influir en els grans
mitjans de comunicació, amb la complicitat d’experts retribuïts directament o
indirectament per les companyies. Cal recordar l’alarma social sistemàtica
sobre plagues fantasma com la grip A, l’osteoporosi i el colesterol.
mitjans de comunicació, amb la complicitat d’experts retribuïts directament o
indirectament per les companyies. Cal recordar l’alarma social sistemàtica
sobre plagues fantasma com la grip A, l’osteoporosi i el colesterol.
La indústria farmacèutica exagera de manera generalitzada els suposats
efectes beneficiosos dels seus medicaments, davant els reguladors i els
professionals mèdics. Per això comet frau en el disseny, en l’anàlisi, en la
interpretació i en la presentació dels resultats dels assaigs clínics; i, si
convé, n’oculta els resultats. Com han reconegut els ex-directors de New
England Journal of Medicine, British Medical Journal, JAMA i més publicacions,
compra i corromp el contingut de les revistes mèdiques. Oculta o minimitza la
incidència i la gravetat dels efectes indesitjables dels fàrmacs. Mentre la
seva patent és vigent, promou l’ús dels seus medicaments en indicacions que,
per manca de proves, no són autoritzades.
efectes beneficiosos dels seus medicaments, davant els reguladors i els
professionals mèdics. Per això comet frau en el disseny, en l’anàlisi, en la
interpretació i en la presentació dels resultats dels assaigs clínics; i, si
convé, n’oculta els resultats. Com han reconegut els ex-directors de New
England Journal of Medicine, British Medical Journal, JAMA i més publicacions,
compra i corromp el contingut de les revistes mèdiques. Oculta o minimitza la
incidència i la gravetat dels efectes indesitjables dels fàrmacs. Mentre la
seva patent és vigent, promou l’ús dels seus medicaments en indicacions que,
per manca de proves, no són autoritzades.
En trenta anys d’investigació sobre l’ús de medicaments a Catalunya, a
Espanya i al món, a la Fundació Institut Català de Farmacologia hem comprovat i
documentat repetidament aquest consum exagerat, innecessari i immoderat, i
n’hem detectat també els efectes perjudicials sobre la salut pública.
Espanya i al món, a la Fundació Institut Català de Farmacologia hem comprovat i
documentat repetidament aquest consum exagerat, innecessari i immoderat, i
n’hem detectat també els efectes perjudicials sobre la salut pública.
A banda un esment a la ridícula demanda de MSD contra Butlletí Groc per un
article que explicava veritats sobre el medicament Vioxx, Gøtzsche no descriu
escàndols ocorreguts específicament a Espanya. Podria semblar que a Espanya les
activitats de promoció de la indústria farmacèutica són ètiques, es regeixen
pel rigor informatiu, donen una imatge equilibrada del medicament i mai no
promouen l’ús en indicacions no autoritzades. Podria semblar que les companyies
no influeixen en les societats científiques, els comitès redactors de guies de
pràctica clínica, els departaments universitaris i grups d’investigació ni
tampoc els càrrecs públics. Però no: Espanya és un paradís per a la indústria.
article que explicava veritats sobre el medicament Vioxx, Gøtzsche no descriu
escàndols ocorreguts específicament a Espanya. Podria semblar que a Espanya les
activitats de promoció de la indústria farmacèutica són ètiques, es regeixen
pel rigor informatiu, donen una imatge equilibrada del medicament i mai no
promouen l’ús en indicacions no autoritzades. Podria semblar que les companyies
no influeixen en les societats científiques, els comitès redactors de guies de
pràctica clínica, els departaments universitaris i grups d’investigació ni
tampoc els càrrecs públics. Però no: Espanya és un paradís per a la indústria.
De fet, Espanya és un dels països que més malbarata en medicaments,
principalment a càrrec de l’erari públic. Contra allò que els nostres càrrecs
públics afirmen repetidament, des del 2010 la despesa farmacèutica ha continuat
augmentant, perquè la factura dels medicaments hospitalaris creix a un ritme
del 20% anual i ja representa un terç de la despesa total en farmàcia. Espanya
és el país europeu que dedica un percentatge més alt de la seva despesa
sanitària en farmàcia. Espanya és el país europeu on els nous medicaments
(protegits per patent, més cars, no necessàriament millors, i de seguretat
incerta) són captats amb més rapidesa pel sistema sanitari. El nostre sistema
de salut no selecciona medicaments segons l’eficiència, els efectes
indesitjables, la comoditat i el preu. És un comprador babau de fum a preu d’or
en el mercat mundial de les tecnologies. Les relacions de la indústria amb les
societats mèdiques i amb els metges pràcticament no són regulades. Les
enquestes indiquen que tant els metges com els seus col·legues universitaris,
investigadors, gestors i directius, no tenen majoritàriament consciència del
patiment que causen i dels recursos que malbaraten.
principalment a càrrec de l’erari públic. Contra allò que els nostres càrrecs
públics afirmen repetidament, des del 2010 la despesa farmacèutica ha continuat
augmentant, perquè la factura dels medicaments hospitalaris creix a un ritme
del 20% anual i ja representa un terç de la despesa total en farmàcia. Espanya
és el país europeu que dedica un percentatge més alt de la seva despesa
sanitària en farmàcia. Espanya és el país europeu on els nous medicaments
(protegits per patent, més cars, no necessàriament millors, i de seguretat
incerta) són captats amb més rapidesa pel sistema sanitari. El nostre sistema
de salut no selecciona medicaments segons l’eficiència, els efectes
indesitjables, la comoditat i el preu. És un comprador babau de fum a preu d’or
en el mercat mundial de les tecnologies. Les relacions de la indústria amb les
societats mèdiques i amb els metges pràcticament no són regulades. Les
enquestes indiquen que tant els metges com els seus col·legues universitaris,
investigadors, gestors i directius, no tenen majoritàriament consciència del
patiment que causen i dels recursos que malbaraten.
Llegiu aquest llibre i veureu que no exagero. El recomano especialment a
legisladors, polítics, gestors, directius, professionals sanitaris i estudiants
de ciències de la salut. El podeu llegir seguit o saltant capítols. Espero que
us ajudi a potenciar la vostra autonomia de pensament i a allunyar-se del
pensament únic que les companyies farmacèutiques imposen a la medicina i a la
salut pública. Aprenguem a dir simplement: ‘No, gràcies.’
legisladors, polítics, gestors, directius, professionals sanitaris i estudiants
de ciències de la salut. El podeu llegir seguit o saltant capítols. Espero que
us ajudi a potenciar la vostra autonomia de pensament i a allunyar-se del
pensament únic que les companyies farmacèutiques imposen a la medicina i a la
salut pública. Aprenguem a dir simplement: ‘No, gràcies.’
Joan-Ramon Laporte, professor de
terapèutica i farmacologia clínica (UAB)
terapèutica i farmacologia clínica (UAB)
