Sergi Perelló, Secretari general de La Intersindical

Hi ha prou riquesa per disposar d’unes pensions públiques dignes per a tothom sense haver-nos de jubilar als 67 anys.

Els beneficis d’una minoria

D’acord amb els comptes del tercer trimestre de 2025, la banca acumulava un excés de capital proper als 16.000 milions d’euros sense destí productiu clar. En el mateix període, els beneficis de les grans empreses que cotitzen a l’IBEX-35 van assolir els 58.524 milions d’euros, un 7,6% més que el trimestre anterior, amb una tendència clarament ascendent els darrers anys.

Els sectors amb majors guanys són la banca i el turisme. Es tracta de sectors amb una elevada capacitat d’extracció de rendes i amb un impacte social regressiu, que basen bona part de la seva rendibilitat en l’especulació, el rendisme o models de baix valor social afegit. Això es tradueix en baixos salaris, precarietat laboral i en la mercantilització de drets bàsics com l’habitatge.

Tal com recull el World Inequality Report 2026, el 10% de la població concentra prop del 75% de la riquesa, mentre que el 50% només n’acumula el 2%. Aquesta concentració extrema no és una anomalia conjuntural, sinó una característica estructural del capitalisme contemporani.

Més dades. Segons l’IDESCAT i l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el 2023 el salari brut més habitual a Catalunya —la mediana salarial— es va situar en 25.826 euros anuals, és a dir, aproximadament uns 1.500 euros nets mensuals. En aquest mateix marc, les dades de comptabilitat nacional (1) mostren que cada lloc de treball assalariat genera de mitjana entre 18.000 i 22.000 euros anuals de benefici net atribuïble al capital. Això evidencia fins a quin punt el repartiment de la riquesa generada està profundament desequilibrat.

L’extrema dreta i les pensions

L’onada reaccionària global de l’extrema dreta intenta desviar l’atenció dels veritables factors que expliquen la desigualtat creixent del capitalisme, assenyalant les persones pobres, les persones migrades o els sectors més vulnerables com a caps de turc. Al nostre país, formacions com Aliança Catalana han arribat a afirmar literalment que les pensions públiques són una “estafa piramidal”.

L’extrema dreta no ve a resoldre els problemes de la classe treballadora. Ve a aprofundir-los. El seu projecte passa per incrementar els beneficis del capital a costa de fer-nos més pobres i menys lliures: reducció d’impostos als rics, retallades dels serveis públics i de la protecció social, i privatització d’empreses i drets col·lectius que acaben convertits en negoci per a uns pocs.

Com hem vist, l’acumulació de beneficis per part d’una minoria no ha deixat de créixer els darrers anys, especialment des de la consolidació de les tesis neoliberals basades en l’individualisme i la destrucció dels valors col·lectius. L’extrema dreta esdevé avui el nou aliat necessari per accelerar aquest procés. La realitat, però, és clara: es genera prou riquesa per garantir una vida digna a tothom si es reparteix de manera justa.

Prioritats polítiques

El problema no és la manca de diners, sinó quines són les prioritats polítiques i quins interessos es decideix protegir. Quan va caldre rescatar la banca, els recursos públics van aparèixer sense límits ni dubtes.

S’insisteix que el sistema públic de pensions és insostenible a causa de l’envelliment de la població. Però el suposat problema de la sostenibilitat de les pensions no és fonamentalment una qüestió demogràfica, sinó de model econòmic i productiu. En un context en què prop de la meitat del valor afegit generat es destina a excedents empresarials, el debat sobre les pensions és, sobretot, una decisió política.

El creixement econòmic del nostre país s’ha orientat cap a la incentivació de feines precàries i de baixa qualificació, especialment concentrades en sectors com el turisme o determinades indústries d’exportació intensives en mà d’obra. Es tracta d’un model d’ocupació parasitari per a les arques públiques, amb cotitzacions socials baixes i amb una elevada capacitat de generar beneficis privats.

Aquest model es veu agreujat per l’augment sostingut dels preus dels béns bàsics i pel rendisme associat a l’habitatge, que redueixen encara més la capacitat de vida digna de la classe treballadora.

És en aquest marc que cal situar el debat sobre les pensions. Perquè les batalles socials no es guanyen només en el terreny dels fets, sinó també en les lluites ideològiques per la interpretació d’aquests fets.

Sí que hi ha alternatives

La nostra tasca és desmuntar el relat de l’extrema dreta quan assenyala els treballadors i treballadores nouvinguts com a responsables de tots els mals, ja sigui de la sostenibilitat de les pensions o de la manca d’habitatge. El veritable problema és la lògica del lucre il·limitat, que empobreix la majoria per enriquir una minoria.

Les pensions són perfectament sostenibles. Per això cal revertir les retallades de les successives reformes i recuperar, com a mínim, l’edat de jubilació als 65 anys, amb la perspectiva d’avançar cap als 62. També és imprescindible eliminar els impediments a la jubilació anticipada com a eina efectiva per reduir l’atur i repartir el treball.

Finalment, és necessari disposar des de Catalunya de la recaptació de tots els impostos i cotitzacions socials, així com de la creació d’una Agència Catalana de la Seguretat Social, en un marc propi de relacions laborals i socials. Només així es podrà garantir una pensió mínima vinculada a un salari mínim interprofessional adequat a la nostra realitat socioeconòmica, que no pot ser inferior als 1.425 euros mensuals.

(1) Els Comptes Econòmics de Catalunya, l’any 2023 aproximadament el 54% del valor afegit generat es va destinar a remunerar el treball, mentre que prop del 46% va correspondre a excedent brut d’explotació (beneficis, amortitzacions i rendes mixtes). En termes mitjans, això implica que cada lloc de treball assalariat va generar al voltant de 37.000–38.000 euros anuals d’excedent brut. Atès que una part significativa d’aquest excedent es destina a amortitzacions i costos financers, el benefici net atribuïble al capital se situaria, de manera prudent, en un interval aproximat d’entre 18.000 i 22.000 euros anuals per treballador. Aquesta xifra és comparable en ordre de magnitud amb la mediana salarial bruta a Catalunya, que el 2023 es va situar en 25.826 euros anuals.