La lluita del col·lectiu docent no és només una lluita laboral. És, sobretot, una lluita pel dret de la classe treballadora a una educació pública de qualitat, en català, inclusiva i amb igualtat d’oportunitats. Quan l’escola pública s’afebleix, no només empitjoren les condicions de treball, sinó també les oportunitats educatives de l’alumnat i el futur del país.

L’escola pública és una eina clau de cohesió social, justícia i emancipació col·lectiva. Quan les condicions educatives empitjoren, les conseqüències afecten els equips docents, l’alumnat, les famílies i el conjunt de la societat. És per aquest motiu que aquesta lluita no pot quedar limitada a un col·lectiu professional, sinó que ha de ser compartida i assumida com una reivindicació col·lectiva.

Un model educatiu que avui està en risc

Defensem una escola enla qual els infants puguin aprendre sense presses, amb temps per llegir, escriure, escoltar i equivocar-se. Un espai educatiu que permeti créixer personalment i col·lectivament. Aquest és el model d’escola pública que volem garantir.

La realitat actual, però, posa aquest model en risc. Als centres educatius hi ha compromís, professionalitat i vocació, però sense recursos, sense suport i sense condicions adequades, aquest projecte és cada vegada més difícil de sostenir.

Els darrers anys, la complexitat educativa ha augmentat de manera significativa. Hi ha més diversitat a les aules, més necessitats educatives específiques, més situacions de vulnerabilitat social i més dificultats emocionals entre l’alumnat. Aquesta realitat, però, no ha anat acompanyada dels recursos humans i materials necessaris per donar-hi resposta.

Recursos insuficients per a una escola inclusiva real

Parlar d’escola inclusiva sense dotació suficient és una contradicció. A molts centres no hi ha prou professionals d’educació especial, ni suport en salut mental, ni infermeria escolar. Aquesta manca de recursos fa que moltes necessitats quedin sense atendre o que recaiguin sobre docents i personal educatiu tasques que no els corresponen, sovint sense formació ni reconeixement.

Sense aquests recursos, la inclusió deixa de ser un dret garantit i es converteix en un discurs buit.

Ràtios elevades i atenció educativa limitada

Encara avui hi ha grups massa nombrosos que dificulten una atenció personalitzada, especialment en contextos d’alta complexitat. Si es vol que l’escola no deixi ningú enrere, calen ràtios assumibles i més professionals a l’aula, sobretot en les etapes clau de l’aprenentatge de la lectura, l’escriptura i l’expressió oral.

Inestabilitat de plantilles i excés de burocràcia

La continuïtat dels projectes educatius depèn de l’estabilitat dels equips. No es pot construir una escola sòlida amb una rotació constant de professorat ni amb professionals que no saben on treballaran al cap de pocs mesos. Tot i alguns avenços recents, la precarietat continua sent una realitat amb impacte directe en la qualitat educativa.

A això s’hi afegeix una gestió de plantilles lenta i una manca de personal administratiu que obliga els equips directius a assumir tasques burocràtiques en detriment del lideratge pedagògic dels centres.

El català, eix vertebrador del sistema educatiu

Garantir el català a totes els centres, etapes i modalitats educatives és imprescindible. El català és la llengua que cohesiona el sistema educatiu i assegura la igualtat d’oportunitats. Davant del retrocés del seu ús i les pressions per reduir-ne la presència a l’aula, cal un compromís ferm de l’Administració perquè tots els infants puguin aprendre i viure el català amb normalitat, amb prou recursos i suport.

Defensar el treball docent és defensar l’educació pública

La pèrdua de poder adquisitiu, la sobrecàrrega de feina i l’augment constant de responsabilitats sense reconeixement afecten directament la qualitat educativa. Cuidar l’educació vol dir cuidar les persones que la fan possible cada dia.

Aquest no és un problema puntual. És un model que s’afebleix progressivament. I quan l’escola pública s’afebleix, també ho fa el dret de la classe treballadora a una educació digna.

Una vaga necessària per canviar el rumb

Per tot això, La Intersindical convoquem una vaga educativa el pròxim 11 de febrer. La negociació sense pressió no ha donat respostes. Cal un gest col·lectiu que situï la inversió en educació pública com una prioritat real.

Aquesta vaga no va contra l’escola, sinó a favor d’una escola millor. És una defensa del present i del futur de l’educació pública, del dret a aprendre en condicions dignes i en català, i d’un sistema educatiu que no deixi ningú enrere.

La força de l’escola pública sempre ha estat la seva comunitat. Famílies, alumnat i professionals caminant plegats són la clau per defensar i enfortir l’educació pública.