En els darrers anys, el personal dels serveis públics ha experimentat una pèrdua sostinguda de nivell retributiu. Més enllà dels titulars sobre increments salarials, la realitat és que moltes treballadores i treballadors han vist com el seu sou perdia capacitat de resposta davant l’augment del cost de la vida. Aquesta situació no és conjuntural ni anecdòtica: és una qüestió pendent i estructural que afecta de manera directa les condicions laborals, la qualitat dels serveis públics i la dignitat de qui els fa possibles.

Parlar de pèrdua de nivell retributiu és parlar, també, de pèrdua de poder adquisitiu. És a dir, de la diferència entre allò que formalment s’ha cobrat i allò que realment s’ha pogut mantenir en termes de vida quotidiana, consum bàsic i estabilitat material. Quan els salaris no evolucionen al mateix ritme que els preus, el resultat és clar: es treballa igual o més, però es viu pitjor.

Què vol dir perdre nivell retributiu?

La pèrdua de nivell retributiu es produeix quan les retribucions del personal queden per darrere de l’evolució real del cost de la vida. Això implica que, encara que es pugui anunciar un increment salarial en termes nominals, aquest augment pot ser insuficient si la inflació acumulada és superior. Per tant, no n’hi ha prou amb parlar de percentatges aïllats: cal analitzar quina capacitat real tenen els salaris per garantir unes condicions de vida dignes.

En aquest sentit, la pèrdua de poder adquisitiu no és només una dada econòmica. Té conseqüències concretes sobre la vida de les treballadores i treballadors: més dificultats per arribar a final de mes, menys marge per afrontar imprevistos, més precarietat acumulada i una sensació creixent de desconnexió entre l’esforç sostingut i el reconeixement material rebut.

Per què aquesta situació afecta especialment els serveis públics?

Els serveis públics no poden entendre’s només com una estructura administrativa. Són una peça fonamental per garantir drets, cohesió social i igualtat d’oportunitats. Quan el personal que sosté aquests serveis pateix una pèrdua continuada de nivell retributiu, no només es perjudica la plantilla: també es debilita el conjunt del sistema públic.

Durant massa temps, s’ha pretès normalitzar que el personal dels serveis públics assumeixi retallades indirectes, contencions salarials o increments clarament insuficients. Aquesta lògica té efectes profunds: erosiona la motivació, dificulta la fidelització del talent, empitjora les expectatives professionals i transmet el missatge que la vocació de servei ha de compensar allò que no es reconeix en la nòmina.

Inflació, salaris i pèrdua de poder adquisitiu

Un dels factors més evidents que expliquen la pèrdua de nivell retributiu és la distància entre l’evolució dels salaris i l’augment generalitzat dels preus. Quan l’encariment de l’habitatge, l’alimentació, l’energia o el transport avança per sobre dels increments retributius, la conseqüència és immediata: el sou serveix per a menys.

Aquesta realitat obliga a superar lectures simplistes. No es tracta únicament de si hi ha hagut o no una pujada salarial, sinó de si aquesta ha estat suficient per evitar una pèrdua de poder adquisitiu. I, en molts casos, la resposta és que no. Per això cal parlar obertament d’una dinàmica de deteriorament salarial que no es pot maquillar amb anuncis puntuals ni amb acords insuficients.

Una problemàtica estructural, no un desequilibri puntual

La clau del debat és precisament aquesta: no som davant d’un desajust ocasional, sinó d’un problema estructural. La pèrdua de nivell retributiu s’ha anat consolidant amb el temps i respon a una manera d’entendre la negociació salarial que massa sovint ha deixat el personal dels serveis públics en una posició de debilitat.

Quan les millores arriben tard, són parcials o no compensen el que s’ha perdut, el resultat és l’acumulació del greuge. I quan aquesta acumulació es prolonga en el temps, el que es genera és una fractura entre la importància social de la feina desenvolupada i el reconeixement efectiu que rep. Aquesta contradicció és insostenible si realment es vol defensar un model de serveis públics fort, digne i útil per a la majoria social.

Negociació col·lectiva i límits actuals

Una altra qüestió central és el paper de la negociació col·lectiva. Si els marges de negociació són estrets, si els acords arriben condicionats o si es presenten com a avenços mesures que en realitat no resolen el problema de fons, es perpetua la pèrdua de nivell retributiu en lloc de revertir-la.

Cal una negociació col·lectiva que no es limiti a gestionar la pèrdua, sinó que serveixi per recuperar drets i capacitat salarial real. Això implica posar sobre la taula no només increments lineals, sinó també una mirada de fons sobre el model retributiu, la compensació del que s’ha perdut i la necessitat de garantir salaris vinculats a les condicions materials de vida.

Defensar salaris dignes és defensar serveis públics de qualitat

De vegades es vol presentar la reivindicació salarial com una demanda corporativa o sectorial. Però defensar salaris dignes als serveis públics és defensar també la qualitat, l’estabilitat i la sostenibilitat d’aquests serveis. No hi ha administració forta, atenció pública de qualitat ni polítiques útils per a la ciutadania si es continua degradant el nivell retributiu de les persones que les fan possibles cada dia.

Recuperar poder adquisitiu no és un privilegi ni una exigència desmesurada. És una condició mínima de justícia laboral. I és també una necessitat estratègica per enfortir allò públic davant les lògiques de precarització, externalització i desvalorització del treball col·lectiu.

Una qüestió pendent que cal afrontar

La pèrdua de nivell retributiu continua sent una qüestió pendent perquè no s’ha abordat amb la profunditat que requereix. Les respostes parcials, els pedaços i els discursos autocomplaents no resolen un malestar que fa temps que s’arrossega. El que cal és reconèixer l’arrel del problema i actuar en conseqüència.

Si de debò es vol reforçar els serveis públics, cal començar per garantir unes retribucions que no condemnin el personal a perdre poder adquisitiu any rere any. Perquè la dignitat laboral no pot ser un element secundari, i perquè el futur dels serveis públics també es juga en la batalla per uns salaris justos, suficients i respectuosos amb la feina que es desenvolupa.