Amb l’aprovació del Reial decret 402/2025, el govern espanyol ha obert la porta a una reivindicació històrica de la classe treballadora: que aquelles persones que han estat exposades a feines especialment dures, insalubres o perilloses, puguin accedir a la jubilació anticipada sense veure retallada la seva pensió.

En concret, el decret estableix que col·lectius sotmesos a una elevada morbiditat o sinistralitat laboral, i en els quals no sigui factible millorar les condicions de treball, podran accedir a coeficients reductors que permetin avançar la jubilació fins a un màxim de 13 anys (sense baixar mai dels 52). Però aquí hi ha la clau: no és una concessió individual, sinó un reconeixement col·lectiu, que hauran de sol·licitar les organitzacions sindicals o empresarials del sector i que només s’aprovarà després d’una anàlisi objectiva per part de la Seguretat Social.

Ara bé, la pregunta que ens fem des de La Intersindical és la següent: el que pretén el govern és permetre jubilar abans els qui ja no poden més, o evitar que les feines siguin penoses en primer lloc?

Cal prioritzar el treball digne

Cap persona treballadora vol veure’s forçada a jubilar-se abans perquè la seva feina li ha destrossat la salut. El que volem és treballar en condicions, amb mesures de prevenció reals, amb tecnologies i protocols que minimitzin riscos, amb ritmes humans i amb reconeixement de la salut mental com a part de la salut laboral.

Aquest decret, si bé representa un avenç, pot convertir-se en un pedaç si no ve acompanyat d’una política clara d’inversió en salut laboral i inspecció efectiva. No podem acceptar que l’Estat assumeixi com a “inevitable” l’existència d’activitats penoses. L’objectiu hauria de ser erradicar-les, no només compensar-les al final de la vida laboral.

Burocràcia i lluita: no ens ho regalaran

Perquè un sector pugui accedir a la rebaixa d’edat, caldrà demostrar estadístiques d’accidents, baixes, incapacitats… Però aquí topem amb un altre mur: la resistència de les Mútues d’Accidents Laborals a reconèixer les malalties com a laborals. Quant de temps fa que denunciem que ens passen les baixes per contingència comuna quan són causades pel treball? Quants trastorns psicològics derivats de pressions, torns, assetjament o sobrecàrrega són sistemàticament invisibilitzats?

Una vegada més aprofitem per denunciar les Mútues d’Accidents Laborals per la dificultat persistent de reconèixer certes patologies com a laborals. Treballadors i treballadores denunciem des de fa anys que les mútues d’accidents laborals sovint rebutgen malalties relacionades amb l’activitat laboral –especialment les de caràcter crònic o de salut mental– etiquetant-les com a “contingències comunes”.

Aquesta pràctica, lluny de ser una excepció, és habitual, i distorsiona les estadístiques oficials d’accidentalitat i sinistralitat, que després, entre altres factors, serviran de base per valorar si un sector pot accedir als coeficients reductors.

Sense un reconeixement real i transparent del que passa a la feina, no hi haurà estadístiques creïbles. I sense dades, no hi haurà accés als coeficients reductors. Aquesta és una altra batalla que des de La Intersindical no hem deixat de lliurar.

El mecanisme: coeficients reductors i més cotització

L’esquema previst és tècnic, però clar: per cada dia treballat en una feina reconeguda com a penosa, s’aplicarà un coeficient (per exemple 0,2). Això pot permetre avançar la jubilació, com a molt, fins als 52 anys. Però aquest dret tindrà un preu: les cotitzacions del col·lectiu afectat augmentaran, probablement, els mateixos treballadors i treballadores.

La nostra posició des de La Intersindical és ferma: cap augment de cotització per part dels treballadors i treballadores hauria de ser acceptat si l’activitat és penosa per responsabilitat empresarial o per falta d’inversió pública en condicions de seguretat.

Lluita col·lectiva o dret inassolible

Aquest decret no serà automàtic ni universal. Només esdevindrà real si som capaces de documentar, exigir i pressionar. El risc és evident: que només els sectors amb força organitzativa o visibilitat social n’obtinguin el reconeixement. I això no ho podem permetre. Cal lluita sindical per garantir que totes les feines dures —també les invisibles, les feminitzades, les externalitzades, etc.— rebin el mateix tracte.

Aquest és només un primer pas. Però no oblidem que la lluita per la jubilació anticipada no és una lluita per sortir abans del món laboral, sinó per sortir-ne amb dignitat. I, més enllà d’això, és un crit col·lectiu per dir: prou de convertir el treball en patiment.

Des de La Intersindical, exigim no només jubilar-nos abans, sinó poder treballar millor. Aquesta és la nostra lluita.