Sergi Perelló, Secretari general de La Intersindical

La intel·ligència artificial promet multiplicar la productivitat i transformar el món del treball. El tema de fons no és tecnològic, sinó polític: qui controlarà els beneficis que generarà i com es repartiran? La història ens mostra que el progrés només es converteix en drets quan hi ha organització col·lectiva.

Quan sentim a parlar de la intel·ligència artificial pensem en els llocs de feina que poden desaparèixer, amb professions senceres substituïdes per algoritmes, i màquines ocupant el lloc dels humans. De fet, les transformacions tecnològiques sempre han generat incertesa. Només cal recordar el fenomen dels ludistes del segle XIX destruint les màquines, no com a reacció al progrés, sinó com a acte de resistència a la nova dictadura econòmica dels propietaris industrials. Perquè, abans com ara, el tema de fons no és com canviarà la feina sinó en benefici de qui ho farà.

Productivitat i intel·ligència artificial

Els grans salts tecnològics de la història han anat acompanyats d’importants increments de la productivitat. Des de l’arada, passant per la impremta, la màquina de vapor o l’electricitat fins a la digitalització, l’augment de la capacitat de produir ha transformat profundament l’organització del treball. Però això no ha significat pas, de manera automàtica, la millora de les condicions de vida de la majoria. Els drets laborals, la reducció de la jornada o la millora dels salaris no s’han assolit pels avenços tecnològics, sinó per l’organització col·lectiva i la lluita de les classes populars. Al nostre país, des dels remences al segle XV, passant per la lluita de les teixidores del segle XIX fins a la vaga de la Canadenca al segle XX.

La intel·ligència artificial també s’inscriu en aquesta lògica. No es pot abstraure dels efectes socials que ja està generant, perquè el salt en la productivitat de les empreses pot canviar, encara més, la relació entre capital i treball. Per tant, el debat no és tecnològic sinó polític i, principalment, sobre qui controlarà els beneficis que generarà la IA i com es repartiran.

Això es pot veure amb l’evolució de les economies més desenvolupades dels darrers anys. A la Unió Europea, la productivitat laboral ha crescut prop d’un 30% des de mitjans dels anys noranta, mentre que els salaris reals només ho han fet al voltant d’un 10–15% en el mateix període, segons dades d’Eurostat, l’OCDE i l’Organització Internacional del Treball.

Per exemple, a Catalunya, la part de la riquesa destinada als salaris s’ha reduït d’uns cinc punts percentuals des de finals dels anys noranta. En una economia de més de 316.000 milions d’euros anuals, això implica una transferència d’uns 16.000 milions d’euros cada any del treball cap al capital. En altres paraules, la distància entre el que es produeix i el que perceben els treballadors s’ha ampliat molt abans de l’expansió de la intel·ligència artificial.

En el context del capitalisme contemporani, la IA no és una innovació tecnològica més, sinó que pot ser un accelerador de les desigualtats. No és només una qüestió de com canvia l’organització del treball, sinó de com es distribueix el poder econòmic i social. És a dir, si l’augment de la productivitat servirà per millorar les condicions de vida o per aprofundir en les desigualtats. I aquesta contradicció té a veure amb la correlació de forces dins de la societat.

Conseqüències sociolaborals de la intel·ligència artificial

És habitual pensar que la intel·ligència artificial pot significar la desaparició massiva del treball en lloc d’una transformació profunda de la seva estructura. Tant l’OCDE com l’Organització Internacional del Treball assenyalen que la IA afecta, més aviat, tasques concretes dins de la feina que no pas professions senceres. Això vol dir redefinir les funcions del treball en sí, però el principal problema és que exerceix una pressió constant sobre les condicions laborals i salarials.

I això és el que degrada el mercat de treball ampliant les desigualtats. Primer, perquè augmenta la demanda d’una minoria de perfils altament qualificats vinculats al desenvolupament, gestió i control de les tecnologies. Segon, perquè debilita un volum important de categories intermèdies —com personal administratiu, empleats de banca, periodistes, traductors o programadors— en automatitzar part de les seves tasques, fet que en redueix el poder negociador. I tercer, perquè creixen les feines més precàries i fragmentades, com el treball de plataforma gestionat per algoritmes, els centres d’atenció al client automatitzats o el treball online subcontractat. Feines fàcilment substituïbles i on l’organització sindical té dificultats per accedir-hi.

A més, la IA introdueix noves formes de control sota l’aparença d’una millora en l’organització del treball. La gestió automatitzada pot augmentar l’eficiència productiva, però també intensifica els ritmes de treball, redueix l’autonomia professional i reforça la capacitat disciplinària de les empreses.

Tot això plegat té conseqüències directes sobre el poder de negociació dels treballadors i les treballadores. Si les tasques es fragmenten i són fàcilment substituïbles, la capacitat de negociació col·lectiva es debilita i augmenta la pressió a la baixa sobre els salaris i les condicions laborals. La possibilitat de substituir parcialment el treball humà per sistemes automatitzats reforça la posició del capital en les relacions laborals i accentua la dependència la plantilla respecte a les decisions empresarials si, a més, l’organització sindical en aquests ‘espais laborals‘ és feble o inexistent.

Al mateix temps, els beneficis de l’augment de la productivitat es concentren en un nombre reduït d’empreses i lobbies econòmics. La IA requereix grans volums de dades, capacitat computacional i inversions tecnològiques elevades, fet que afavoreix la concentració del poder econòmic en grans corporacions digitals. Si no hi ha mecanismes de redistribució o regulació efectiva, si no hi ha contrapoder sindical, aquesta dinàmica pot ampliar encara més la distància entre els beneficis del capital i la remuneració del treball.

D’aquesta manera, la qüestió central no és només com la IA modifica el treball, sinó com modifica el poder dins de l’economia en favor d’una minoria. Sense mecanismes col·lectius capaços d’incidir en l’organització i el repartiment dels guanys de productivitat, la IA corre el risc de consolidar un model econòmic caracteritzat per una major desigualtat, una concentració creixent de la riquesa i una progressiva pèrdua de capacitat d’incidència de la classe treballadora en la determinació de les condicions de vida.

Tecnologia i poder col·lectiu

Òbviament, la IA en sí mateixa no hauria d’implicar necessàriament l’empitjorament de les condicions de vida. De fet, com qualsevol gran transformació tecnològica, podria ser una oportunitat per millorar el benestar col·lectiu. Per exemple, l’augment de la productivitat hauria de poder servir per reduir la jornada laboral amb millors sous i tot, eliminar tasques repetitives o especialment dures, millorar la qualitat dels serveis públics o generar més riquesa social disponible per al conjunt de la població. Però per alliberar temps i recursos pel bé comú, és necessari que el plantejament de base sigui que els seus beneficis es reparteixin de manera equitativa. I perquè això passi cal que l’organització de la classe treballadora tingui una incidència real en forma de contrapoder popular.

La clau, per tant, és qui i com es defineixen les regles del seu ús. Si els mecanismes de regulació democràtica, de control públic i de pressió per mitjà de la negociació col·lectiva dels treballadors són febles, els guanys derivats de la IA acabaran caient en mans d’una minoria enriquida. Val a dir, però, per no deprimir-nos, que l’experiència històrica demostra que l’organització popular i dels treballadors ha estat la que ha permès vincular els avenços tecnològics a millores socials. La mecanització industrial del segle XIX va multiplicar la productivitat, però la consecució de la jornada laboral a vuit hores arran de la Vaga de la Canadenca no va ser un regal del progrés, sinó el resultat de dècades de mobilització obrera.

Perquè la classe treballadora pugui participar en les decisions transcendentals que implica una transformació d’aquesta envergadura, protegint els drets laborals, amb mecanismes de redistribució dels guanys de la productivitat i de transparència algorítmica, cal que el marc regulador de la digitalització de l’economia sigui participatiu i realment democràtic. Perquè caldrà invertir en formació per no deixar ningú enrere, protegir les trajectòries professionals i enfortir els serveis públics com a mecanisme per evitar noves formes d’exclusió social. I això pot passar si el sindicalisme i els agents socials compromesos amb els drets col·lectius incideixen en les decisions polítiques.

El progrés de per si sol no significa benestar. Ho pot ser si és al servei de la majoria. Per això, la qüestió de fons és la democratització dels beneficis dels avenços tecnològics si volem construir una societat justa i que acabi amb les desigualtats existents. Com en altres moments de la història, el futur depèn de la correlació de forces que lluiten pel bé comú o pel lucre privat. El sindicalisme nacional i de classe ha de ser un dels actors que determini el aquest futur.

Les màquines poden augmentar la productivitat, però només l’organització col·lectiva pot convertir aquest progrés en drets.