L’arribada al poder de Javier Milei a l’Argentina situa els drets dels i les treballadores i al moviment sindical davant d’una nova amenaça sota el vernís d’una extrema-dreta particular; ultra-liberalisme en allò econòmic, autoritarisme en l’àmbit dels drets civils, sindicals i polítics i populisme excèntric auspiciat per l’algoritme a les xarxes socials. Per comprendre millor l’actual situació política i social a l’Argentina, La Intersindical hem entrevistat l’Alfonso Aguirre, Secretari de Relacions Internacionals de la CTA-A i Coordinador Nacional de la Coordinación Nacional de Trabajadores/as de la Industria (CNTI-CTAA).
Quines són les claus per a explicar l’ascens de Milei? Quin ha estat el context polític i sindical dels darrers anys a l’Argentina?
Milei arriba al poder per un conjunt de situacions, les males experiències dels dos darrers governs i la seva capacitat per a activar, mitjançant l’odi i la indignació, l’enuig de la ciutadania. Així mateix, va ser impulsat pels mitjans hegemònics i les xarxes socials que el van posicionar com el personatge més entrevistat dels darrers quatre anys. Som davant d’un experiment inèdit, que conjuga el pitjor de la història argentina: neoliberalisme, conservadorisme, dictadura, individualisme, ajust salvatge, en síntesi, un país per a uns pocs i sense allò que va fer gran a l’Argentina, que va ser un Estat Social i Productiu de Benestar amb el focus posat en els drets del poble. Per a la classe treballadora, producte de l’alta inflació i de la devaluació, han estat temps de lluites constants per a garantir salaris dignes i defensar drets adquirits.
Quines polítiques dels governs anteriors haurien hagut de ser diferents? Què ha fallat?
En el cas de la presidència de l’empresari Mauricio Macri (2015-2019), aquest va alliberar la ruleta financera per a beneficiar als seus amics, va apostar per la destrucció de la indústria, ens va endeutar amb l’FMI a cent anys i va intentar, com ho va dir un funcionari macrista, ‘crear una Gestapo Anti-sindical’ per acabar amb els gremis. La resistència popular va impedir que aquell Govern tombés drets fonamentals i la seva pèssima actuació va impedir a Macri ser re-elegit. Després va tornar el peronisme al poder (2019-2023) i, malgrat d’haver d’afrontar una pandèmia i la guerra Ucraïna-Rússia, va ser un Govern timorat, que no va atacar al poder concentrat-especulador i se’n va anar amb un procés inflacionari desbocat. Tanmateix, les organitzacions de la classe treballadora vam aconseguir avançar en convenis col·lectius per a pal·liar els efectes de la inflació.
Quines polítiques dels darrers anys han estat positives? Què es podia millorar?
Un punt a favor és que, en aquest període, es va registrar una de les taxes d’atur més baixes de la història (5,7%). També ha estat molt positiva la gestió del governador Axel Kicillof a la província de Buenos Aires, protegint les industries estratègiques, concretant una aliança entre empreses públiques, sindicats i Estat, que ha beneficiat profundament al poble i ha demostrat com es pot generar treball digne, sobirania nacional i producció sostenible quan els actors estratègics teixeixen polítiques publiques comunes.
Al camp sindical, com heu afrontat la situació inflacionària?
En el cas sindical, defensant els convenis col·lectius, realitzant mesures de força, protegint als sectors vulnerables, en especial a les tasques de cures que van ser fonamentals per a que els barris subsistissin front a la pandèmia del Covid-19 i la crisi inflacionària. En aquest sentit, la nostra CTA no només s’encarrega dels treballadors registrats, també inclou a sectors territorials, organitzacions de l’economia popular i del treball informal, als quals busca sostenir mediant amb l’Estat i amb polítiques als barris molt focalitzades.
‘Ningú se salva tot sol’
Quines mesures està prenent Milei que perjudicaran més a la classe treballadora argentina? Serà possible revertir-les quan es produeixi un canvi de Govern?
El Decret inconstitucional de Milei ataca com mai abans als drets adquirits en dècades de lluita de la classe treballadora amb l’objectiu de beneficiar als seus amics corporatius nacionals i transnacionals en una brutal transferència de riqueses. Milei pretén criminalitzar la protesta social, il·legalitzar el dret a vaga, destruir les indemnitzacions i facilitar els acomiadaments, terciaritzar, precaritzar eixamplant períodes de prova, augmentar la jornada laboral sense el pagament de les hores extres, limitar el dret a protesta, reunió i de petició davant de les autoritats, responsabilitzar els dirigents sindicals per les vagues o jornades de lluita, fins i tot amb penes de presó, i permet a les empreses a realitzar frau en l’àmbit laboral. Per aquesta raó, les tres centrals sindicals ens vam manifestar el 27 de desembre passat contra aquest atac brutal a la nostra classe i vam presentar davant la Justícia un seguit de mesures cautelars per a frenar aquest projecte que ens retorna al segle XIX. En aquest sentit, va ser un triomf la decisió de la Cámara Nacional de Apelaciones del Trabajo, que va dictar com a mesura cautelar, la suspensió amb caràcter col·lectiu els efectes de les normes contingudes als capítol IV del decret de necessitat i urgència 70/23 vinculats a la reforma laboral.
Quina capacitat té el moviment sindical a l’Argentina per a influir en un escenari com aquest? Quines mobilitzacions esteu duent a terme?
Com deia, la mobilització del 27 de desembre va ser una demostració de força, el Govern no va poder aplicar el Protocol Anti-piquet que limita el dret a manifestar-se i les tres centrals sindicals i els moviments socials vam prendre la seu de la Justícia per donar el missatge de que a l’Argentina no acceptem la imposició d’un emperador que pretén governar sense el Congrés ni el Poder Judicial. A més a més, el 24 de gener realitzarem una vaga general per a demostrar a aquest Govern neofeixista que el poble argentí no renunciarà als seus drets adquirits, que tantes vides i persecució van costar. Així mateix, sectors afectats pel Decret ja han realitzat múltiples protestes i, també cada nit en diferents barris, els veïnats realitzen cassolades contra el Govern. A més a més, la Asociación de Trabajadores del Estado (ATE), que és el gremi majoritari al sector públic i que forma part de la CTA-Autónoma, realitzarà una mesura de força el 15 de gener per a frenar l’onada d’acomiadaments.
A nivell internacional, hi ha elements que puguin ser útils per a camviar la correlació de forces? Què poden fer els i les argentines a la diàspora? I el moviment sindical? Els canvis als Governs de Colòmbia, Brasil o Xile, entre altres, pot ajudar a frenar les polítiques neoliberals a l’Argentina?
La solidaritat internacional és clau. Front a un poder transnacional la resposta ha de ser global, la experiència de Milei no és un projecte aïllat, forma part d’una Internacional Feixista que té ramificacions en altres països. La solidaritat internacional va ser un element important en l’alliberament de Lula i que assolís arribar a la presidència al Brasil. Percebo que son temps més pendulars i que veurem processos polítics més breus, tant de GGoverns progressistes, com de dretes. Milei admira a Trump, Bolsonaro, Orban i Meloni. Celebra els avenços dels partís mal-anomenats llibertaris als Països Baixos, Bèlgica, Alemanya, Itàlia. Un punt clau d’aquest projecte és Vox, que mitjançant la Carta de Madrid i el seu projecte d’Ibero-esfera, pretén aixoplugar a aquestes formacions ultra-conservadores per a què avancin a l’Amèrica Llatina sota aquest paraigua. Milei és molt amic de tots aquests personatges nefastos i d’Abascal.
Teniu relació amb sindicats de tot el món, també a Catalunya, al País Basc i Galicia. Des del sindicalisme argentí, com veieu el panorama dels tres països? Què pot aportar el sindicalisme de les nacions sense estat al moviment sindical argentí?
Des de la CTA-Atónoma promovem la autodeterminació dels pobles i la unitat de la classe treballadora. Ens enorgulleix l’amistat i la solidaritat reciproca amb els nostres amics sindicals a Catalunya, el País Basc i a Galicia. En aquests tres territoris la identitat de classe i la pertinença a la terra a parit sindicats molt poderosos que representen amb valentia als seus pobles i als seus treballadors. Son exemple de resistència i lluita.
Finalment, què més hauríem de tenir present des del moviment sindical global sobre la situació a l’Argentina?
Què a l’Argentina estem davant d’un experiment insòlit que si té exit pot tenir un efecte contagi molt perillós per a la resta del món, i en especial pels moviments sindicals i socials. Ara més que mai hem d’entendre la importància de la unitat de la classe treballadora front als avenços globals de la ultra-dreta. Ningú se salva sol i tinc tota la convicció de que la germanor ens portarà a la felicitat col·lectiva.
