Sergi Perelló, Secretari general de La Intersindical
Dia sí, dia també, sentim que les persones migrades col·lapsen els serveis públics, posen en risc la convivència i no s’integren. Un relat que les assenyala com a responsables d’un malestar social que té causes molt més profundes. Paradoxalment s’assenyala sempre les més febles mentre els migrants adinerats no tenen la categoria de persones migrades.
És un relat que distorsiona la realitat i ho fa amb l’objectiu d’evitar que mirem cap amunt, cap a un sistema econòmic i un model productiu que fa dècades que empobreix la majoria mentre concentra la riquesa en mans d’una minoria cada cop més petita.
Perquè el problema no són les persones migrades. Ho és un sistema que necessita precarietat, desigualtat i enemics a qui assenyalar per sostenir el lucre privat per sobre del benestar col·lectiu.
Persones, treballadors, classe
Les persones migrades no són una categoria abstracta. Són persones. Són treballadores i treballadors.
Les persones migrades treballen. O malviuen, en tot cas. No estan ocioses. I ho fan tenint cura de gent gran o de persones dependents, a la neteja, a l’hostaleria, als escorxadors o a la construcció. Cotitzen, paguen impostos, generen riquesa i sostenen amb la seva feina, també, els serveis públics i la protecció social.
Ho fan amb sous baixos, contractes precaris, jornades llargues, por a denunciar abusos i convivint cada dia amb el racisme explícit o implícit. Perquè es parla molt que no s’integren però poc d’una estructura econòmica que necessita mà d’obra barata i vulnerable per maximitzar beneficis.
No és innocent explotar una part de la classe treballadora per després culpar-la dels problemes que el mateix sistema genera.
Per això, els processos de regularització són una mesura de justícia social, de cohesió i de defensa dels drets laborals. Regularitzar no ‘obre fronteres’, sinó que treu de la clandestinitat persones que ja viuen i treballen aquí, sovint en les pitjors condicions. La irregularitat no redueix la migració, el que fa és abaratir la mà d’obra, facilitar l’explotació i fragmentar la classe treballadora.
L’anomenat ‘efecte crida’ no té base empírica perquè les migracions responen a desigualtats globals, conflictes i models econòmics que expulsen població, no a processos de regularització que simplement reconeixen drets. Regularitzar permet cotitzar, reforça la protecció social, eleva el sòl de drets per a tothom i dificulta la competència a la baixa entre treballadors. Sense drets no hi ha cohesió; amb drets compartits, sí. El veritable debat no és quanta gent som, sinó per què amb tanta riquesa produïda, una part de la població continua sent empesa a la precarietat i a la invisibilitat.
La gran mentida sobre els serveis públics
Els serveis públics no col·lapsen perquè hi hagi ‘massa gent’, sinó perquè fa anys que estan infrafinançats, retallats i parcialment privatitzats. Quan falten metges, mestres, treballadores socials, vetlladores o profes de català, no és degut a les persones migrades, sinó perquè els governs han decidit no posar els recursos necessaris en allò que és col·lectiu. Les llistes d’espera no són un problema demogràfic sinó polític.
Les migracions han format part del desenvolupament de la humanitat i, també al nostre país, són part estructural de la realitat social. Les persones que migren no ho fan perquè els vingui de gust sinó com a conseqüència d’un model econòmic global que genera desigualtats, expulsa població i vol mà d’obra barata. No val abstraure’s d’aquest fet perquè és fer trampes en el debat.
Tampoc podem estar tot el dia debatent si ‘aporten prou’ o si ‘ens surten a compte’. Aquest és un marc pervers que converteix els drets en una concessió condicionada. Les persones migrades són persones, són treballadores i formen part del país tal com és avui, amb les seves contradiccions i complexitats. El repte col·lectiu és dotar-nos dels instruments necessaris per conviure-hi amb garanties. Això vol que els rics paguin per tot el patrimoni que acumulen. Perquè és immens i ens pot permetre disposar d’uns serveis públics forts amb drets universals, fent polítiques públiques d’habitatge, garantint condicions laborals dignes i accés real a la llengua catalana.
Presentar la immigració com una ‘càrrega’ serveix per amagar les responsabilitats polítiques, justificar retallades i desviar l’atenció del veritable problema, que és un sistema econòmic que genera precarietat i després culpa les persones que en pateixen les conseqüències. És una necessitat democràtica sortir d’aquesta lògica per poder afrontar amb més justícia, més cohesió i més garanties per a tothom.
Sense llengua no hi ha cohesió
També se’ns diu que les persones migrades ‘no aprenen català’ mentre veiem angoixats com l’ús social del català no para de baixar. La realitat de fa dècades és que les administracions no han garantit mai a tots els àmbits de la societat que el català sigui realment necessari per viure i treballar al nostre país.
Les lleis de l’Estat espanyol estan dissenyades per preservar la supremacia del castellà i relegar el català a un ús secundari. Sense drets lingüístics efectius, sense formació garantida dins l’horari laboral, sense exigència real en l’àmbit professional, la llengua deixa de ser un espai de trobada i cohesió.
La llengua no fracassa perquè arribi gent nova. Fracassa perquè l’Estat i, com abans i després, les institucions catalanes, no han volgut assumir la responsabilitat de fer-la realment vehicular. Exigir integració sense garantir drets és una forma de cinisme polític.
Habitatge i especulació
Un altre dels grans focus de conflicte social és l’habitatge. I aquí el relat xenòfob torna a apuntar cap avall. Però les dades són clares: no falten pisos; el que sobra és especulació i concentració de propietat. Segons l’INE, a Catalunya hi ha aproximadament 418.612 habitatges buits, un 10,7 % del total del parc immobiliari. A més, al voltant del 5 % dels propietaris concentren el 40 % dels habitatges en règim de lloguer, especialment a les zones tensionades.
Davant d’una situació tan dramàtica, quan es vota contra les mesures que protegeixen milers de famílies vulnerables davant els desnonaments dels grans tenidors —com ha fet Junts, el PP i VOX—, es mostra amb cruesa la submissió de la política als interessos dels grans propietaris i especuladors.
L’extrema dreta vol que siguem pobres
Quan el sistema entra en crisi i el malestar social creix, l’extrema dreta ofereix respostes simples a problemes complexos. Ho va fer abans amb els jueus i ara ho fa amb els musulmans.
El relat identitari és només una cortina de fum, perquè quan l’extrema dreta arriba al poder amb els vots de la classe treballadora fa sempre el mateix: reduir els impostos als rics, retallar serveis públics als treballadors i repartir els beneficis de les empreses privatitzades entre els seus amics.
Sostenen que les persones migrades són una amenaça per les pensions, mentre defensen públicament —com fa Aliança Catalana— el desmantellament del sistema públic de pensions i la seva privatització en una aposta clara per transferir recursos dels treballadors cap al sector financer.
Fan el mateix amb els serveis públics. Quan governen impulsen retallades fiscals que beneficien les rendes altes —com fa Milei— reduint la capacitat recaptatòria de l’Estat i després utilitzant el deteriorament dels serveis com a prova que ‘el sistema no funciona’. El cercle es tanca amb privatitzacions que converteixen drets bàsics com la sanitat o les pensions en negocis lucratius per a uns quants.
L’odi no és un excés ni una desviació del sistema: és una eina funcional. Serveix per dividir la classe treballadora, per desplaçar el conflicte real —entre qui viu del treball i qui viu de l’acumulació— i per protegir els privilegis dels de sempre. Mentre discutim entre nosaltres, els grans patrimonis continuen pagant menys impostos, acumulant més riquesa i condicionant les decisions polítiques.
L’extrema dreta no ve a defensar la classe treballadora. Ve a desorganitzar-la, a enfrontar-la i a deixar-la sense eines col·lectives —sindicats, serveis públics, protecció social— per poder resistir. I per això necessita inventar-se enemics: perquè sense odi, el seu projecte quedaria despullat davant de tothom.
Un país per a tothom o un país contra nosaltres
La nostra resposta no és la resignació ni la condescendència. És el sindicalisme nacional i de classe organitzat per protegir la classe treballadora i tota la seva diversitat. Per bastir drets laborals per tothom, serveis públics forts, habitatge com a dret i no com a negoci i una política lingüística valenta.
O construïm un país per a tothom, basat en la justícia social i la dignitat, o permetrem que ens enfrontin entre nosaltres mentre uns pocs continuen acumulant poder i riquesa.
La Intersindical ho tenim clar: el futur no es construeix buscant enemics entre els més febles, sinó posant la vida, el treball i el bé comú al centre. I això només s’aconsegueix lluitant i no comprant mai el relat de l’odi.
