Publica
Papers
Papers
La
mercantilització de la salut, fenomen de caràcter global[1] que en les
darreres dècades assota amb força Europa, té com a conseqüència una doble
dinàmica: la concepció de la salut com un bé de consum més i la privatització
dels serveis públics de salut.
mercantilització de la salut, fenomen de caràcter global[1] que en les
darreres dècades assota amb força Europa, té com a conseqüència una doble
dinàmica: la concepció de la salut com un bé de consum més i la privatització
dels serveis públics de salut.
La
salut com a mercaderia
salut com a mercaderia
El
procés de convertir la salut en un negoci necessita un canvi d’índole cultural
que transforma la salut en un producte com altres en l’imaginari col·lectiu: un
assumpte privat subjecte a les lleis de mercat i vulnerable a les estratègies
de màrqueting. Fins a èpoques recents hem protegit la salut, amb més o menys
èxit, d’aquestes ingerències perquè l’hem considerat un bé sensible, de
característiques particulars i influenciable per l’atzar de la posició
socioeconòmica, la mala sort i la genètica. Concebíem la salut de les
persones com un bé i una competència de la societat en conjunt, més enllà de la
responsabilitat individual, perquè estava condicionada per la distribució
desigual d’experiències perjudicials (accés a l’atenció sanitària,
escolarització, educació, condicions de treball i temps lliure, habitatge,
alimentació). Enteníem que l’asimetria entre el ciutadà –pels seus coneixements
limitats i la situació de vulnerabilitat en què el situa la malaltia o la por
de patir-la– i el metge era tan gran, que era desitjable que l’atenció
sanitària no estigués exposada a les forces del mercat.
procés de convertir la salut en un negoci necessita un canvi d’índole cultural
que transforma la salut en un producte com altres en l’imaginari col·lectiu: un
assumpte privat subjecte a les lleis de mercat i vulnerable a les estratègies
de màrqueting. Fins a èpoques recents hem protegit la salut, amb més o menys
èxit, d’aquestes ingerències perquè l’hem considerat un bé sensible, de
característiques particulars i influenciable per l’atzar de la posició
socioeconòmica, la mala sort i la genètica. Concebíem la salut de les
persones com un bé i una competència de la societat en conjunt, més enllà de la
responsabilitat individual, perquè estava condicionada per la distribució
desigual d’experiències perjudicials (accés a l’atenció sanitària,
escolarització, educació, condicions de treball i temps lliure, habitatge,
alimentació). Enteníem que l’asimetria entre el ciutadà –pels seus coneixements
limitats i la situació de vulnerabilitat en què el situa la malaltia o la por
de patir-la– i el metge era tan gran, que era desitjable que l’atenció
sanitària no estigués exposada a les forces del mercat.
La
postguerra europea va evidenciar que, independentment del lloc que s’ocupés en
l’escala social, la mort i la malaltia podien destrossar les perspectives d’una
família, i que estar junts en això, acceptant el racionament i l’austeritat que
permetés l’accés de tots a l’essencial, i contribuint a aquest objectiu amb el
pagament d’impostos, permetia afrontar millor els desastres que podien
sobrevenir.[2]
postguerra europea va evidenciar que, independentment del lloc que s’ocupés en
l’escala social, la mort i la malaltia podien destrossar les perspectives d’una
família, i que estar junts en això, acceptant el racionament i l’austeritat que
permetés l’accés de tots a l’essencial, i contribuint a aquest objectiu amb el
pagament d’impostos, permetia afrontar millor els desastres que podien
sobrevenir.[2]
Si
prescindim d’aquestes consideracions i de les lliçons que ens ha donat la
història trobem que la salut és el producte perfecte.
El màrqueting aconsegueix que la demanda creixi il·limitadament,
perquè al voltant de la salut i de la malaltia es fa evident la insuportable
vulnerabilitat i finitud de la vida, i es posen en joc pors, malestars i
inquietuds. Una vegada s’abandona el producte a la sort del lliure mercat,
aquest inventa noves malalties (calvície, disfunció sexual femenina), que
requereixen ser tractades amb els fàrmacs desenvolupats ad hoc o
amb vells fàrmacs que busquen noves indicacions; abandona els
«nínxols» poc rendibles, desatenent la recerca de medicaments per a
malalties pròpies dels països pobres o fent palesa la llei de cures inverses,
segons la qual reben menys cura les persones que més en necessiten; converteix
factors de risc en malalties (colesterol, osteoporosi), augmentant la percepció
de necessitat de tractament; canvia les definicions de malaltia i així,
estrenyent els límits de la normalitat (colesterol, trastorn per dèficit
d’atenció i hiperactivitat), augmenta el nombre dels que es defineixen com a
malalts i han de ser tractats; porta les persones i els professionals sanitaris
al convenciment que el risc zero de malaltia i la prevenció de tot és possible
i s’aconsegueix a força de «revisions» i cribratges; manipula la recerca i les publicacions
científiques; oculta dades sobre eficàcia o seguretat de medicaments que
podrien comprometre el negoci, encara que sigui amb risc per a la salut de
les persones; compra professionals sanitaris que col·laborin per a
les seves finalitats; i medicalitza la vida quotidiana, aconseguint
que no ens sentim mai bé i que sempre ens percebem en risc
d’emmalaltir.
prescindim d’aquestes consideracions i de les lliçons que ens ha donat la
història trobem que la salut és el producte perfecte.
El màrqueting aconsegueix que la demanda creixi il·limitadament,
perquè al voltant de la salut i de la malaltia es fa evident la insuportable
vulnerabilitat i finitud de la vida, i es posen en joc pors, malestars i
inquietuds. Una vegada s’abandona el producte a la sort del lliure mercat,
aquest inventa noves malalties (calvície, disfunció sexual femenina), que
requereixen ser tractades amb els fàrmacs desenvolupats ad hoc o
amb vells fàrmacs que busquen noves indicacions; abandona els
«nínxols» poc rendibles, desatenent la recerca de medicaments per a
malalties pròpies dels països pobres o fent palesa la llei de cures inverses,
segons la qual reben menys cura les persones que més en necessiten; converteix
factors de risc en malalties (colesterol, osteoporosi), augmentant la percepció
de necessitat de tractament; canvia les definicions de malaltia i així,
estrenyent els límits de la normalitat (colesterol, trastorn per dèficit
d’atenció i hiperactivitat), augmenta el nombre dels que es defineixen com a
malalts i han de ser tractats; porta les persones i els professionals sanitaris
al convenciment que el risc zero de malaltia i la prevenció de tot és possible
i s’aconsegueix a força de «revisions» i cribratges; manipula la recerca i les publicacions
científiques; oculta dades sobre eficàcia o seguretat de medicaments que
podrien comprometre el negoci, encara que sigui amb risc per a la salut de
les persones; compra professionals sanitaris que col·laborin per a
les seves finalitats; i medicalitza la vida quotidiana, aconseguint
que no ens sentim mai bé i que sempre ens percebem en risc
d’emmalaltir.
La
transformació cultural de la qual parlàvem va acompanyada d’una propaganda
de missatges simples i clars, encara que falsos: “que al ciutadà no hauria
d’importar-li si l’empresa que proveeix la seva atenció sanitària és pública o
privada”, “que la gestió privada és més eficient que la pública”, quan no
hi ha prou dades per fer aquesta afirmació i les poques que hi ha
afavoreixen la pública; “que impedir l’accés al sistema sanitari d’algunes
persones no afecta la qualitat i els resultats de l’atenció sanitària”,
quan sí que empitjora la salut de la població en el seu conjunt i la del
sistema. Aquests missatges repetits fins a la sacietat,
porten la ciutadania a la desorientació, en convertir en important allò que no
ho és científicament, i a l’acceptació impassible i còmplice del corrent
privatitzador i de la pèrdua d’equitat en l’accés a l’atenció sanitària.
transformació cultural de la qual parlàvem va acompanyada d’una propaganda
de missatges simples i clars, encara que falsos: “que al ciutadà no hauria
d’importar-li si l’empresa que proveeix la seva atenció sanitària és pública o
privada”, “que la gestió privada és més eficient que la pública”, quan no
hi ha prou dades per fer aquesta afirmació i les poques que hi ha
afavoreixen la pública; “que impedir l’accés al sistema sanitari d’algunes
persones no afecta la qualitat i els resultats de l’atenció sanitària”,
quan sí que empitjora la salut de la població en el seu conjunt i la del
sistema. Aquests missatges repetits fins a la sacietat,
porten la ciutadania a la desorientació, en convertir en important allò que no
ho és científicament, i a l’acceptació impassible i còmplice del corrent
privatitzador i de la pèrdua d’equitat en l’accés a l’atenció sanitària.
Pots
continuar llegint aquest document aquí
continuar llegint aquest document aquí
