Núria Bosch Catedràtica d’Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona
No fa gaire vaig publicar un article on deia que, quan Catalunya estigués financerament ben ofegada, el govern espanyol li oferiria una reforma del sistema de finançament autonòmic. A més, aquest any toca revisar-lo.
En aquesta línia s’han pronunciat recentment la líder del PP català i el ministre d’Afers Exteriors. Alícia Sánchez-Camacho planteja el que anomena «un finançament singular» per a Catalunya i García-Margallo creu que es pot frenar el sobiranisme reformant el sistema de finançament.
Hi ha diverses raons per afirmar que la reforma que s’oferirà al govern català no satisfarà en cap sentit les seves aspiracions en aquesta qüestió: tenir la hisenda pròpia d’un estat.
La primera raó és que el govern espanyol proposarà a Catalunya un model dins del marc de la LOFCA , la qual cosa vol dir que Catalunya estarà dins del règim general, igual que la resta d’autonomies. Aquesta és la voluntat que manifesta Sánchez-Camacho, que parla d’un «model singular» per a Catalunya dins de la LOFCA. Aquesta singularitat no pot ser gaire àmplia i, lògicament, estaria molt allunyada de la singularitat que representa el model foral.
Per altra banda, estar dins de la LOFCA , a més de suposar el cafè per a tothom , també implica que el govern de Catalunya no pot negociar bilateralment amb el govern espanyol, sinó que ho ha de fer d’una manera multilateral. S’ha d’asseure a la taula de les negociacions amb la resta de les autonomies.
La segona raó per desconfiar del model de finançament que s’oferirà a la Generalitat és que no implicarà l’administració dels impostos recaptats a Catalunya. El màxim que proposa la líder del PP català són fórmules de col·laboració entre l’Agència Tributària de Catalunya i l’Agència Estatal d’Administració Tributària. Això vol dir que la clau de la caixa la seguiria tenint el govern espanyol. Per tant, el govern català continuaria depenent dels recursos que li passés el govern de l’Estat. El fet de tenir la clau de la caixa ha de ser un objectiu irrenunciable per al govern de Catalunya.
La tercera raó és que és poc probable que el nou sistema de finançament aporti gaires més recursos a la Generalitat. Sánchez-Camacho també ha dit que el nou sistema hauria de complir el denominat principi d’ordinalitat, i això és completament impossible si el govern espanyol no transfereix a les autonomies molts més recursos, qüestió que en la situació actual, de restriccions de la despesa i de falta d’ingressos impositius, és completament inviable. M’explicaré.
Recordem que el principi d’ordinalitat significa la posició relativa que tenen les autonomies en termes de recursos per habitant abans i després de la contribució a la solidaritat interterritorial. És a dir, si ordenem les comunitats autònomes de més a menys recursos per càpita abans de l’aportació a la solidaritat, l’ordre resultant ha de mantenir-se després de la corresponent contribució. Doncs bé, el problema és que, actualment, perquè es complís el principi d’ordinalitat, les autonomies que més haurien d’incrementar els seus recursos (Catalunya, les Balears, Madrid) tenen un pes poblacional molt més gran que les autonomies que estan més sobrefinançades (Astúries, Castella i Lleó, Extremadura, Galícia, la Rioja ). En conseqüència, si no s’aporten molts més recursos, les autonomies que hi haurien de guanyar amb el canvi no arribaran a la posició que els pertocaria. Així mateix, les que ara estan sobrefinançades es negaran a perdre les seves posicions de privilegi.
Per tant, la reforma del sistema de finançament que oferirà el govern espanyol no pot satisfer de cap manera les aspiracions de Catalunya. Només el pacte fiscal que fins ara ha negat el govern espanyol és acceptable, ja que representaria aconseguir una hisenda pròpia, que és una estructura bàsica per a un estat.
És important explicar als ciutadans catalans per què no és acceptable una reforma del finançament autonòmic d’aquestes característiques, ja que el govern espanyol jugarà a confondre la ciutadania dient que Catalunya no està satisfeta quan se li ofereix la solució als seus problemes financers actuals.
Finalment, també és important que el govern espanyol entengui que els catalans no renunciarem a exercir el dret a l’autodeterminació a canvi d’un caramel com pot ser una petita millora en el finançament. Una gran majoria de catalans volem un estat propi i una consulta per exercir aquest dret, i volem canviar la nostra relació amb l’estat espanyol; aquest és un objectiu que ja s’ha convertit en irrenunciable. Per això, un hipotètic assoliment del pacte fiscal tampoc hauria de frenar el procés, com sembla que volen alguns.
