Sergi Perelló, Secretari general de La Intersindical
Els conflictes a les escoles, als serveis socials, als hospitals o als trens són el reflex del deteriorament de les condicions de vida de la majoria. Respondre-hi col·lectivament és l’única manera de fer-hi front.
El cansament té nom i cara
Aquestes darreres setmanes hem vist mobilitzacions històriques al sector educatiu del país. Protestes que no només interpel·len les administracions, sinó també el conjunt de la societat. Perquè el que hi ha al darrere no és només un conflicte laboral. És el cansament acumulat de fa anys de prop de 80.000 treballadors i treballadores del sistema educatiu públic.
Vagues, manifestacions massives i un missatge clar: els acords signats no resolen els problemes de fons. Falta de personal, una complexitat creixent a les aules, sous insuficients. I la sensació que, un cop més, s’ha pactat lluny del que necessita la majoria.
En aquest cas, amb la signatura de CCOO i UGT amb el govern del PSC. Uns acords considerats insuficients per la majoria de sindicats educatius, entre ells La Intersindical, que hi ha tingut un paper destacat en la mobilització.
El darrer dia de vaga s’hi van afegir els metges de la sanitat pública. Plantejaven només les reivindicacions de la seva categoria en lloc de tot el sector, però amb un diagnòstic compartit: guàrdies esgotadores, manca de personal i una conciliació familiar que, sovint, és una quimera. Un altre sector essencial que també diu prou.
Uns dies abans, les treballadores i treballadors dels serveis socials de l’Ajuntament de Barcelona sortien al carrer. Fa anys que treballen sota una pressió creixent, en una ciutat on la precarietat s’ha cronificat: desnonaments constants, situacions límit, emergències socials que no paren d’augmentar.
El resultat és l’esgotament vital de 1.500 professionals, la immensa majoria dones, que sostenen els serveis socials de l’Ajuntament de Barcelona en condicions cada cop més difícils.
La vaga va aturar el servei i va treure al carrer prop de 700 treballadores i treballadors. I, de nou, al darrere hi havia un acord signat per CCOO, UGT i CSIF amb un govern del PSC que retallava drets, com dies de descans, en un sector que ja està al límit. Un conflicte que va encapçalar La Intersindical.
També el sector de cures i centres especials s’ha mobilitzat. Un sector essencial, finançat majoritàriament amb fons públics, però amb salaris baixos i condicions que dificulten oferir el servei que la societat espera.
Aquí també es repeteix el mateix patró: precarietat, sobrecàrrega i cansament. I la necessitat, cada cop més evident, de dir prou. Amb una presència activa de La Intersindical en la defensa de les treballadores i els treballadors. I la pregunta és inevitable: també aquí CCOO i UGT acabaran signant en contra dels interessos de les treballadores i els treballadors?
Finalment, els treballadors i les treballadores de la FEC – Intersindical del sector bancari també sortien als carrers de Barcelona per denunciar la pressió comercial constant per vendre qualsevol producte, sovint al marge de les necessitats reals dels clients. Un model que genera esgotament psicològic i posa en risc la seva salut mental.
Però ampliem el focus, perquè el problema ja no és només sectorial.
El que es veu en cada conflicte té una arrel compartida.
El salari que cansa
Aquest febrer, sindicats nacionals i de classe dels Països Catalans – La Intersindical, la IAC, la Intersindical Valenciana i l’STEI de les Illes- juntament amb la CIG de Galícia i ELA i LAB d’Euskal Herria, van impulsar una campanya per poder fixar el salari mínim des dels respectius països.
La proposta de La Intersindical per garantir unes mínimes condicions de vida és superar els 1.500 euros mensuals en 14 pagues, en el cas de Catalunya.
Perquè un salari mínim de 1.221 euros bruts, decidit de manera uniforme per tot l’Estat, és clarament insuficient per viure dignament al nostre país.
Durant la campanya, els sindicats van mantenir reunions amb la majoria parlamentària que sosté el govern espanyol. I aquesta majoria – Podemos, ERC, EH Bildu, BNG, Junts, PNB, Compromís, Més per Mallorca- es mostrava favorable a la transferència.
Però, finalment, la pressió de CCOO i UGT va servir perquè PSOE i Sumar no fessin el pas. I tot va quedar bloquejat.
Un patró que es repeteix.
Un transport que esgota
També amb Rodalies i Regionals. El que havia de ser una transferència integral del servei, infrafinançat per l’Estat durant dècades, s’ha vist alterat de manera significativa pel corporativisme dels sindicats estatals ferroviaris – i un govern del PSOE que ja li va bé d’excusa- que posen els seus interessos personals per sobre dels interessos col·lectius.
Cada dia, prop de 500.000 persones – majoritàriament classe treballadora- en pateixen les conseqüències: retards, incidències, hores perdudes. Una afectació directa sobre la vida laboral i personal, i un desgast físic i mental que també forma part d’aquest cansament generalitzat.
El passat dia 7 de febrer, dues manifestacions, on hi participava La Intersindical, recorrien Barcelona per denunciar la vulneració greu que significa per part de l’Estat no garantir un servei ferroviari digne a Catalunya.
Cansament o viure amb dignitat
Davant de tot això, costa no veure el fil que ho connecta tot. Empitjoren les condicions de vida i creix el cansament. A les escoles, als hospitals, als serveis socials, als trens.
No són puntuals els acords lesius que s’estan signant d’esquenes dels treballadors i les treballadores. Si els serveis públics es deterioren i es prenen decisions clau d’esquenes a la realitat social, els problemes esdevenen estructurals.
El context global tampoc ajuda. Un neoliberalisme que ja no només promou individualisme, sinó que avança cap a formes més agressives de desigualtat, amb una extrema dreta que creix aprofitant el malestar acumulat.
Però això no pot servir d’excusa. No pot ser que la unitat d’Espanya pesi més que les condicions de vida de la majoria. Ni que es bloquegin mesures vitals -com decidir salaris o gestionar serveis – mentre el cost de la vida, especialment l’habitatge, continua disparat.
Parlar de sobirania, en aquest context, és necessari. És parlar de salaris, de transport, de serveis públics. És parlar de vida quotidiana. Perquè la classe treballadora no és una minoria ni una imatge del passat. És la majoria social del país.
I el que està en joc és molt simple: viure amb dignitat. Davant d’això, el paper d’uns determinats ‘agents socials’ es fa difícil d’entendre -o potser no tant- quan acaben signant acords vergonyosos o bloquejant avenços que tenen un ampli suport social i, fins i tot, parlamentari.
Davant d’aquest cansament que s’estén per tota la societat, només hi ha dues sortides: la resignació o la confrontació col·lectiva.
Uns interessos vinculats a la plena sobirania d’aquest país. L’únic camí transitable per a la cohesió social, la dignitat de les majories i l’esperança col·lectiva.




