Sergi Perelló, Secretari general de La Intersindical

Les guerres rarament comencen amb bombes. Comencen amb relats que assenyalen col·lectius sencers com un problema. Quan això passa, la deshumanització obre el camí perquè la violència sembli inevitable.

Les guerres no comencen amb bombes. Comencen amb relats. Fa anys —potser decennis— que s’ha instal·lat un debat moral que aparentment parla de drets humans, llibertat, dignitat i civilització. Un relat que sovint comença parlant de drets… i acaba justificant bombes sobre escoles plenes de nens i nenes.

Un debat que fa servir símbols per escenificar la seva suposada preocupació pels drets de tothom, i en especial de les dones, com fa unes setmanes amb el debat del burqa.

Però val la pena fer-se una pregunta senzilla: Quantes dones amb burqa veiem realment als carrers de Catalunya? Tan poques que ni apareixen a les estadístiques.

En canvi, s’ha donat la mateixa transcendència mediàtica, pública o parlamentària als milers de persones discriminades per parlar català als Països Catalans? Quina transcendència està tenint als mitjans i als parlaments que el 25% de la població catalana sigui pobre?

I quin espai mediàtic ocupa el fet que apareguin contínuament individus amb banderes franquistes o fins i tot nazis en manifestacions o al carrer? O l’augment dels discursos d’odi contra migrants, catalans o feministes?

D’això no se’n fan debats permanents perquè pocs se n’esquincen les vestidures.

En canvi, fa unes setmanes el debat del burqa ha reaparegut a l’Estat espanyol, i inevitablement ha reverberat a la Catalunya autonòmica.

Per què? Perquè mentre es parla del burqa, es construeixen relats que presenten pobles sencers com una amenaça. I quan això passa, el que comença com un debat moral sovint acaba amb bombes.

No és un debat sobre dones

El debat del burqa no es fa realment per protegir les dones. Si aquest fos l’objectiu, el focus estaria en moltes altres formes de violència estructural contra les dones arreu del món, també dins la nostra societat. El debat del burqa serveix per una altra cosa.

Serveix per assenyalar un col·lectiu molt concret: persones pobres, sovint migrants, sovint musulmanes. Persones sense poder polític. Sense grans mitjans per defensar-se. Sense capacitat d’incidir en el relat dominant. Persones sense veu, persones invisibles.

Quan un col·lectiu concret està sempre sota sospita i se’l tracta amb superioritat o amb menyspreu, s’aplana el camí per deshumanitzar-lo primer, discriminar-lo després i poder exercir-hi la violència finalment.

La guerra sempre té pretextos nobles

Cap guerra moderna es presenta com el que és. Mai es diu: ‘Volem quedar-nos els recursos.’, ‘En volem el control geopolític’ o ‘Volem més poder.’

Sempre hi ha un relat moral. N’hi diuen ‘Portar la democràcia’, ‘Alliberar les dones’, ‘Defensar els drets humans’. Però la història recent ens mostra que les guerres no milloren la vida de les classes populars.

La realitat és que la destrueixen. Perquè cada guerra significa més inflació, energia més cara, hipoteques més altes, retallades socials, militarització i en definitiva menys drets col·lectius. A més d’assassinar milers i milers de persones, les guerres són un gran negoci per alguns i una catàstrofe per la majoria.

El valor d’una vida humana

Quan es bombardeja un país que ha estat deshumanitzat prèviament, rarament sabem qui mor. Sabem xifres. Potser 50 morts el primer dia, 200 el segon, 1000 al cap d’uns dies i finalment 70.000 o 100.000. Tan se val la xifra. Perquè no sabem com es deien, ni si reien o tenien por, si tenien fills, si estimaven algú o estudiaven medicina.

No sabem quina cara feien perquè han deixat de ser persones. En el relat dominant passen a ser poc més que éssers inferiors, ‘animals humans’, en paraules del ministre de Defensa israelià Yoav Gallant.

Les 160 nenes assassinades en una escola de l’Iran no tenien cap valor humà en aquest relat. Eren invisibles. Sí que la tenen els pocs israelians i els soldats dels EUA morts per les bombes iranianes. Ni una sola disculpa dels autors dels assassinats. Ni un sol reportatge als mitjans de com era la vida de les nenes iranianes.

Quan les víctimes només són xifres, ja hem deixat de veure persones.

I és aquí on el relat inicial —aquell que semblava parlar de drets de ‘tantes’ dones que porten burqa pels carrers de Catalunya— mostra la seva funció real. Fer més fàcil matar perquè, simplement, no importen.

El perill d’aquest moment

El món viu un moment especialment perillós. Hi ha governs disposats a actuar amb una barreja de messianisme, supremacisme i impunitat militar. Hi ha estats amb armes nuclears, com Israel o els Estats Units, que parlen obertament de redibuixar fronteres i imposar visions imperials.

Hem vist el genocidi impune a Palestina, la intervenció a Veneçuela i ara, l’atac il·legal a l’Iran. Ja parlen de Cuba i Groenlàndia com a propers objectius amb un menyspreu que fa feredat.

I hi ha aliances polítiques que prefereixen el vassallatge abans que defensar una política internacional basada en el dret i la dignitat humana, com fa la Unió Europea, el ‘gran portaestandart’ de les llibertats i els drets humans del món.

Mentrestant, es continua alimentant el mateix mecanisme que sempre precedeix la violència: la deshumanització d’uns éssers humans per justificar-ne el poder d’uns altres.

La deshumanització sempre comença igual

La deshumanització mai no comença amb bombes. Comença amb relats. Comença quan alguns éssers humans deixen de ser percebuts com a persones amb nom, història i dignitat. Quan passen a ser una categoria abstracta. Com els musulmans, els migrants, els palestins o ara els iranians. Però també altres pobles que han estat deshumanitzats abans de perseguir-los o massacrar-los, com els kurds, els rohingyes o els tutsis.

Perquè quan això passa, matar-los ja no és un crim. És una operació militar de defensa. Si alguna cosa hauríem d’aprendre de la història és que la dignitat humana és indivisible.

Quan acceptem que algunes vides valen menys, tard o d’hora totes acaben valent menys. Potser a Catalunya pensem que aquesta lògica ens queda lluny, perquè no vivim sota les bombes. Però també aquí hem vist com actua un Estat quan decideix imposar-se a través del monopoli de la violència. Ho vam veure el 2017.

La diferència no és el mecanisme. És només fins on s’arriba.

Les conseqüències d’introduir aquests debats a l’escena pública —sigui de manera deliberada o simplement assumint marcs construïts per la dreta i l’extrema dreta— és que, a poc a poc, ens acostumem a pensar que algunes vides valen menys.

És una irresponsabilitat majúscula comprar aquests marcs, perquè quan això passa, les bombes sobre les escoles ja no provoquen escàndol. Provoquen silenci.

El sindicalisme nacional i de classe no estarà de braços creuats davant l’assenyalament de les persones més vulnerables ni davant la legitimació de guerres o genocidis. La classe treballadora d’aquest país no serà còmplice d’un relat que només ens vol més pobres i menys lliures.