Una destrucció dels drets laborals accelerada o més progressiva. Aquesta és la disjuntiva que se’ns presenta a les treballadores i treballadors catalans cada cop que hi ha eleccions a l’Estat. La precarització de les condicions de treball és una constant des de fa dècades, a diferents ritmes segons els inquilins a la Moncloa, davant la qual només un projecte com la República catalana podrà capgirar les inèrcies. Per això, més enllà dels debats -i temors- conjunturals, des de La Intersindical volem aixecar el cap per agafar perspectiva i prendre consciència de fins a quin punt hem retrocedit els darrers anys i dècades en un el terreny de joc que ens és contrari com el de l’estat espanyol.

Evolució de la indemnització per acomiadament (el que marca la llei des de la transició)

A finals dels anys 70, esser acomiadat de la feina de forma improcedent donava dret a una indemnització de 60 dies per any treballat que podia equivaldre, com a molt, a l’equivalent a 60 mensualitats (cinc anys de sou). Avui dia, després de diverses reduccions, la percepció ja només és de 33 dies per any treballat, amb un màxim de 24 mensualitats (dos anys de sou), i això que també és cada cop més ampli el ventall d’opcions per a les empreses per acomiadar de forma procedent, més barata. La reforma laboral d’aquesta legislatura, de fet, no ha tocat la rebaixa del cost de l’acomiadament aprovada per Rajoy, sinó que l’ha consolidat.

Evolució de la indemnització per acomiadament (el que marca la llei des de la transició)

Evolució de la taxa d’atur a Catalunya en comparació amb la UE (des de 1986)

Ens hem acostumat a nivells d’atur molt superiors als de la mitjana europea, però aquesta no hauria de ser una situació normal. I no ho era, de fet, fins a la crisi del 2008, ja que abans els nivells de desocupació a Catalunya eren similars als comunitaris, però des de llavors han passat pràcticament a duplicar-los. Estem trobant positiu que “només” una de cada deu persones que volen treballar no pugui fer-ho per manca de feina i no hauria de ser-ho. El treball ha de ser un dret.

Evolució de la taxa d’atur a Catalunya en comparació amb la UE (des de 1986).

Acumulació de morts i accidents greus al treball a Catalunya (des de 1988)

Més de 10.000 persones han mort als Països Catalans, entre 1988 i 2022, per accident laboral. Es tracta d’una veritable epidèmia mortífera silenciosa i acceptada com a natural. Però no ha de ser gens assumible que milers de treballadores i treballadors perdin la vida només per fer allò que els hauria de permetre gaudir-la amb dignitat. I més enllà de les defuncions, encara són molts més aquells que pateixen accidents, molts dels quals de gravetat, per la incapacitat de garantir unes condicions laborals adequades.

Evolució del pes de les rendes del treball respecte al total del PIB a Catalunya (des del 1978)

El pastís cada cop està pitjor repartit. És una evidència que es constata fent un ràpid com d’ull al descens accelerat del pes de les rendes del treball en relació al total del PIB del país. Si, a finals dels 70, tres de cada quatre euros (llavors, pessetes) de la riquesa de Catalunya anaven a la butxaca de les seves treballadores i treballadors, ara hi arriben menys del 60%. Les caigudes s’han accelerat i consolidat amb cada crisi econòmica, de la que han sortit sempre vencedores les elits empresarials, amb uns marges de beneficis que no paren de créixer a costa de la nostra precarietat.

Evolució del pes de les rendes del treball respecte el total del PIB a Catalunya (des del 1978).

Evolució dels salaris en relació a l’IPC a Catalunya (inferior des de mitjans dels 90)

Les treballadores i treballadors catalans som ara més pobres que fa escassos anys. I això es deu al fet que el cost de la vida a Catalunya ha crescut gairebé vint punts més que els salaris, des del 1991 i fins al 2019. Una dissociació que ha tingut lloc sobretot des de la crisi del 2008, la qual va imposar una gairebé congelació de sous mentre la inflació tornava a escalar. I això que aquestes dades no incorporen els darrers increments desbocats de preus, en un context en què, amb l’excusa de les dificultats derivades de la pandèmia i la guerra a Ucraïna, les nòmines han seguit sense enfilar-se

Evolució dels salaris en relació a l’IPC a Catalunya (inferior des de mitjans dels 90)