Dels inicis a la Guerra Civil

Arran de l’aparició del catalanisme polític, a les darreries del segle XIX van proliferar sindicalistes que, com Josep Llunas, van defensar i promoure que la premsa obrera es publiqués en català. Aquesta tendència es va consolidar amb la creació, l’any 1903, del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, una entitat promoguda per dependents catalanistes que arribà a reunir milers de membres i acabà exercint com el primer sindicat catalanista.

A finals de la dècada de 1910, la Confederació Nacional del Treball, de caràcter llibertari, es consolidà com la central sindical hegemònica. Durant la dictadura de Primo de Rivera, s’alià amb l’independentista Estat Català de Francesc Macià i, l’any 1925, va donar suport actiu a un intent d’alçament per proclamar una República Catalana independent i socialment avançada.

Amb la proclamació de la Segona República, el 1931, es constituí la Secció Ferroviària d’Estat Català, una agrupació d’obrers carrilaires independentistes. L’any següent, un nou Estat Català, de tendència marxista i liderat per Jaume Compte, impulsà minories sindicals del partit en diversos sectors laborals; la de dependents, el 1934, s’apoderà de la direcció del CADCI.

Aquell mateix any sorgiren els sindicats nacionals i de classe. El primer fou la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya, una iniciativa promoguda per diferents sindicats de sector, a l’òrbita de la Unió Socialista de Catalunya, que s’havien separat de la Unió General de Treballadors pel seu centralisme. El segon, de caràcter més conservador, fou la Unió de Treballadors Cristians de Catalunya.

El desenllaç dels Fets d’Octubre de 1934 interrompé la consolidació d’aquestes iniciatives i, amb l’inici de la Guerra Civil, la UGSOC i el CADCI es van veure obligats a integrar-se a la UGT, mentre que la UTCC fou dissolta.

De la Guerra Civil a 1980

L’inici de la Guerra Civil, l’any 1936, va comportar la desaparició de la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya i de la Unió de Treballadors Cristians de Catalunya, considerats els primers sindicats nacionals i de classe catalans. Durant els primers anys de la dictadura franquista, la repressió va impedir la reorganització del moviment sindical. No seria fins a finals de la dècada de 1950 quan una nova generació de treballadors, que no havia viscut directament la Guerra Civil, va prendre el relleu.

En aquest context, l’any 1958 va sorgir un nou sindicat nacional i de classe, que el 1961 adoptà definitivament el nom de Solidaritat d’Obrers de Catalunya. Inicialment, va esdevenir l’organització sindical catalana amb més implantació, però aviat fou desplaçada per les Comissions Obreres, que es  van convertir en un fenomen de masses.

L’any 1976, un grup d’afiliats de les Comissions Obreres del Baix Llobregat vinculats al Partit Socialista d’Alliberament Nacional-Provisional va impulsar la publicació de la capçalera Obrers en Lluita. El gener de 1977 promogueren el Col·lectiu d’Obrers en Lluita, considerat el primer projecte de sindicat de classe explícitament independentista.

Tot i això, l’experiència que assolí més repercussió fou la dels Col·lectius de Treballadors, constituïts el maig de 1977, que esdevingueren el primer sindicat independentista i de classe. Si bé la seva presència s’estengué també al País Valencià, fou a Catalunya on, l’any 1978, aconseguiren unes desenes de delegats a les primeres eleccions sindicals del nou règim.

Per la seva banda, Solidaritat d’Obrers de Catalunya també va obtenir en aquelles mateixes eleccions un resultat discret. Aquesta situació, sumada a un sistema electoral dissenyat per afavorir els sindicats majoritaris, va propiciar un procés de confluència amb els Col·lectius de Treballadors. Finalment, amb la participació d’altres sindicats d’àmbit sectorial o territorial, es constituí l’any 1980 la Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya, dins la qual les organitzacions integrades es dissolgueren tres anys més tard.

De 1980 als 2000 

La Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya, resultat de la confluència dels Col·lectius de Treballadors, Solidaritat d’Obrers de Catalunya i altres forces menors, va escollir Lluís Llerinós com a secretari general i experimentà un notable increment en el nombre d’afiliats, delegats i seus territorials. En restaren al marge els Col·lectius Obrers en Lluita, que acabaren desapareixent; una dinàmica que es repetí, l’any 1984, amb la Confederació Nacional del Treball dels Països Catalans, un projecte que no va aconseguir consolidar-se.

Pel que fa a la CSTC, l’any 1986 es va arribar a un acord amb el Sindicat de Quadres de Catalunya per concórrer conjuntament a les eleccions sindicals sota les sigles de Confederació Sindical de Catalunya. Aquesta confluència va permetre assolir prop de set-cents delegats i vora quatre mil militants. El maig de 1987 tingué lloc el Congrés Constituent de la CSC; tanmateix, quatre seccions sindicals de la CSTC se’n desvincularen i constituïren la Coordinadora Obrera Sindical. L’any 1988, el SQC i altres grups de menor pes també se’n separaren, i, el 1989, part de l’organització optà per integrar-se a Comissions Obreres.

L’any 1990, en un congrés celebrat a Vic, la CSC es transformà en La Intersindical-CSC, escollint Miquel Porter com a secretari confederal. Diversos sindicats de branca i d’empresa s’incorporaren al projecte i, amb aquestes noves adhesions, el novembre de 1993 es va celebrar el Congrés constituent de La Intersindical-CSC. La incorporació continuada de sindicats sectorials i d’empresa permeté superar, el 1996, la xifra de quatre-cents delegats. L’abril de 1998 tingué lloc el segon congrés, en què s’escollí Isabel Pallarès com a secretaria general, fet que convertí l’organització en el primer sindicat català dirigit per una dona. L’any 2000, La Intersindical-CSC va celebrar un congrés extraordinari per adaptar-se als reptes que s’obririen amb el canvi de segle.

De manera paral·lela, al País Valencià es va constituir Treballadors per la Unitat de Classe, que, l’any 1989, es vinculà al Moviment de Defensa de la Terra i es definí com un sindicat explícitament independentista. L’intent d’ampliar la seva implantació a Catalunya no reeixí i, a mitjans dels anys noranta, l’organització es desvinculà progressivament de l’independentisme.