Assetjament, una altra cara amarga de la crisi

Els experts detecten un augment
dels casos de ‘mobbing’ els darrers anys vinculats a la por de perdre la feina
per l’alta taxa d’atur i l’apoderament dels directius més agressius

Publica l’Econòmic

L’administració concentra el
major nombre de casos, i els més greus i llargs

Que, atesa la situació del mercat
laboral, a una persona li resulta complicat trobar una altra feina si és
acomiadada o abandona el seu lloc de treball, és un fet. I això provoca en
molts treballadors por de perdre el seu lloc. Per altra banda, els darrers
anys, els directius més agressius i especialistes a reduir costos i també
plantilles han pres més importància en la direcció de moltes empreses privades
i públiques. Dos fenòmens associats a la crisi que, segons els experts en la
qüestió, són un caldo de cultiu per a l’augment de l’assetjament laboral. Així
ho diu, per exemple, el professor de la Universidad de Alcalá de Henares Iñaki
Piñuel, que calcula que el nombre de casos ha crescut un 40% en els anys de la
crisi.

Piñuel defineix l’assetjament
laboral com un maltractament continuat que es produeix al lloc de treball i que
té com a objectiu truncar la resistència psicològica d’una persona vulnerant la
seva dignitat. Les conductes són variades i van des del maltractament
verbal als crits, passant per altres més subtils com ara el fet de deixar una
persona sense feina i després acusar-la de mandrosa, o carregar-la de tasques
per culpar-la després de fer-la malament. Tot per treure de circulació una
persona que s’ha convertit en una amenaça per a l’agressor.

Els perfils.

Segons el psicòleg i fundador de
l’Associació de Víctimes d’Assetjament Laboral de Catalunya (AVALC), Josep
Puig, l’assetjador persegueix fer fora una persona -si marxa, s’estalvia la
indemnització per acomiadament-, humiliar-la per sentir-se superior o provocar
un canvi de comportament. “Solen tenir personalitat narcisista, psicopàtica o
paranoide”, afirma Piñuel, i actuen així per enveja, per eliminar qui els
molesta en el seu ascens o per avançar-se quan creuen que algú els pot atacar.

Les víctimes, en canvi, no
presenten un perfil comú, segons els experts. Són persones que, per alguna raó,
són vistes com una amenaça per l’agressor, que està disposat a eliminar-les.
Piñuel explica que, de vegades, són persones submises que són victimitzades per
això, però també hi ha casos de treballadors reivindicatius, que tenen un
criteri propi, i això molesta l’assetjador.

Els sectors on més es dóna
aquesta mena de casos són aquells en els quals la relació humana és intensa,
segons el professor. Les administracions se situen primeres en el rànquing
-sobretot l’educació, la sanitat i els cossos de seguretat-. La raó és
clara: quan una persona té una plaça fixa, no pot ser acomiadat i “la manera de
treure’l és eliminar-lo psicològicament”. Per això, precisament és en aquest
sector on es donen no només el major nombre de casos, sinó també els més greus
i prolongats en el temps.

Segons Puig, al principi, les
víctimes no són conscients ni entenen el que passa, però els costa dormir,
tenen símptomes d’estrès i ansietat, oblits i falta de concentració. És a dir,
que passen uns tres o quatre mesos, en estat de xoc. Després poden desenvolupar
estrès posttraumàtic, perden l’autoestima, l’ansietat els genera trastorns i, a
partir dels set o vuit mesos, solen sumir-se en una depressió major. “Passa
molt de temps, de vegades anys, fins que una víctima s’adona del que està passant”,
corrobora Piñuel. “I llavors sol ser tard i han aparegut importants
conseqüències psicològiques”, afegeix.

Poques denúncies.

Piñuel assegura que només un de
cada mil casos arriben als jutjats.

El problema fonamental és tenir
una prova que faci evident l’assetjament. Les més comunes són les gravacions
per part de la víctima i els informes de Salut Laboral que constaten els danys
en la salut provocats per un cas d’assetjament. En la majoria de casos s’opta
per presentar una demanda d’extinció de contracte davant un jutjat social -amb
una indemnització equivalent a la d’acomiadament improcedent-, però de vegades
s’opta per la via penal, que normalment s’allarga anys.