Al taulell vigila amb les dades

Extret de “Confidencialitat de dades en els centres
sanitaris: aspectes pràctics”, de la revista Jurídics.

La confidencialitat
es basa en tres puntals:

– El dret a la
intimitat (un dret que el pacient pot preservar fins on cregui
necessari).

– El dret a la
confiança (els professionals sanitaris estan obligats a mantenir el secret
professional).

– La lleialtat al
pacient.

L’obligació de
guardar la confidencialitat afecta tot el personal dels centres hospitalaris:
tant els professionals sanitaris, com el personal administratiu, informàtic o
el personal de neteja.

Informació
clínica

Les dades clíniques
d’un pacient només han de ser accessibles a la persona que el pacient ha
acceptat com a professional per fer-li les seves consultes. En cas d’absència
del professional de referència, les dades de la història clínica garanteixen la
continuïtat de l’atenció amb un altre professional al qual s’atorgui aquesta
confiança.

La informació s’ha
de compartir únicament entre les persones que hauran de fer un seguiment del
pacient (només hem de compartir la informació clínica que sigui necessària i
amb els professionals estrictament implicats en l’atenció del pacient).

A les sessions
clíniques i en les interconsultes cal obviar les dades que identifiquin el
pacient. En cas contrari, seria necessària la seva prèvia autorització.
Exemple: “M’agradaria que la meva companya també l’explorés”, “Si li sembla bé
comentaré el seu cas amb…”

D’altra banda, les
malalties no poden ser objecte de tertúlia (encara que siguem sanitaris o
siguem coneguts de la persona de la qual es parla).

Preguntes sobre la
salut d’una altra persona

No es pot donar
informació clínica a una tercera persona. En els casos de relació familiar de
primer grau, tampoc es pot facilitar la informació sense la presència de la
persona interessada, llevat que es disposi de l’autorització explícita o
implícita del pacient.

Comentaris sobre la
salut d’una altra persona

El primer que podem
fer és escoltar el que se’ns diu, però sense cap comentari (coneguem o no la
informació). Hem d’anar alerta en l’ús de la informació rebuda, ja que l’hem
rebuda en una consulta de forma confidencial.

El telèfon

A vegades, quan es
dóna hora a alguna persona per telèfon i al mateix temps s’atén algú al
taulell, qui està al telèfon pot escoltar informació de l’altre pacient. Cal
deixar-lo en espera, amb un missatge o una música d’espera, per tal d’evitar
que es pugui sentir el que es diu. Una situació similar es pot donar si algun
professional atén a la consulta una trucada d’un altre pacient (a més
d’interrompre la consulta hi ha un alt risc de donar informació que arribarà a
l’altre pacient).

Quan es parla amb
un altre pacient per telèfon sobre un resultat o altres aspectes, cal verificar
la seva identitat (ja que no fer-ho és una de les formes més ingènues de violar
el secret). Si som nosaltres qui truquem (per exemple per avisar del resultat
anormal d’una analítica) i el pacient no hi és, el millor és deixar l’avís que
ens truqui i no donar la informació a qui ens atengui.

Cal evitar que el
fax es trobi en llocs d’accés al públic i evitar en la mesura del possible
enviar documents d’història clínica per fax. Tampoc caldria fer circular
informació clínica per correu electrònic sense encriptar.

Les sales d’espera
i les cues han de ser allunyades de la consulta i evitar tenir els ordinadors
oberts amb la història d’un pacient o amb recordatoris clínics visibles per a
tothom

Recollida de
resultats, receptes, demanda de certificats, comprovants de visites, etc. d’una
altra persona

El criteri general
també ha de ser el de no facilitar informació a una altra persona diferent del
pacient. En tots els casos hem de garantir que hi ha autorització implícita del
pacient (una manera pot ser que ens portin la tarja d’identificació sanitària
del pacient).

El coneixement de
les circumstàncies o l’autorització prèvia implícita del pacient ens pot fer
acceptar l’ús d’una tercera persona (podem evitar dubtes demanant amb antelació
si alguna altra persona vindrà en lloc seu) o, en alguns casos, oferir la
possibilitat que ens truquin per comentar els resultats. En cas de dubte, cal
mantenir la norma general.

Les malalties dels
companys

Sovint es confon
interès pels companys malalts amb la necessitat de tenir informació sobre la
seva patologia. El company pacient pot donar la informació a qui vulgui, però
això no implica l’autorització a fer-ne difusió. Hauríem de preguntar sempre a
la persona interessada quina informació vol que donem a tercers.

Les consultes
urgents

En les situacions
d’emergència en què cal actuar ràpidament, cal evitar la presència de persones
innecessàries sempre que sigui possible.

Quan un pacient
sol·licita visita urgent, en alguns centres el professional que l’atén li
pregunta pel motiu de la consulta. Caldria evitar aquesta rutina i, si es fa
per raons organitzatives, la pregunta adequada seria si es pot esperar que el
visitessin en una hora programada; en cas que el pacient respongués
negativament, hauríem d’adreçar la trucada al metge/essa o infermer/a
corresponent.

La incapacitat
transitòria (IT)

Mai hem de
facilitar informació a l’empresa més enllà de la previsió del temps d’incapacitat,
a no ser que el pacient ens ho demani explícitament. Sí que cal respondre,
però, les peticions de l’ICAMS (Institut Català d’Avaluacions Mèdiques i
Sanitàries) com a òrgan superior en temes lligats a la IT, tot recordant que
estan obligats a la confidencialitat també pel secret professional.

Els comunicats a
les mútues es realitzaran únicament amb l’autorització del pacient.

La circulació de
papers i la seva destrucció

Cal reclamar
màquines destructores de paper per assegurar que no queden restes dels
documents clínics que es llencen. Si no es disposa d’aquest aparell, hauríem de
destruir-los manualment per garantir que les dades dels pacients es mantinguin
inaccessibles.