Les pensions públiques a Catalunya porten dècades sota atac. El relat que el sistema públic de pensions no és sostenible no és econòmic, és ideològic. I a cada reforma ens han venut la mateixa partitura: treballar més, cobrar menys i obrir la porta als bancs.

Sergi Perelló, Secretari general de La Intersindical

El relat que el sistema públic de pensions no és sostenible no és econòmic, és ideològic. I a cada reforma ens han venut la mateixa partitura: treballar més, cobrar menys i obrir la porta als bancs.

Fa pocs dies el Govern espanyol ha aprovat una nova modalitat de jubilació ‘flexible’. La novetat és que un pensionista podrà tornar a la feina -com a assalariat o com a autònom- i conservar part de la pensió. Ho anomenen ‘envelliment actiu’.

Però la traducció és rebre menys pensió i continuar treballant. La ministra del ram parla de donar ‘més i millors opcions’. L’editorial d’un diari de Barcelona ho diu més clar del que voldrien: més gent cotitzant i menys gent cobrant del sistema públic. Aquí rau el moll de l’os. És bo que ens hi aturem, perquè això no és cap concessió. És la mateixa direcció que duen els diversos governs de l’Estat de fa 40 anys.

El relat que ens volen fer creure

Ens ho diuen cada dia, a cada tertúlia i a cada telenotícies: som massa gent gran, vivim massa anys, hi ha pocs cotitzants o els que hi ha cobren poc, i per tant, no hi ha diners.

La conclusió amb què ens bombardegen és que cal jubilar-se més tard, cobrar menys i, ja que hi som, deixar que la banca en gestioni una part. És un sil·logisme tan repetit que ens l’acaben inculcant.

Però és fals. El sistema de pensions europeu va néixer quan l’esperança de vida era molt més baixa i s’ha mantingut perquè la productivitat no ha parat de créixer. Avui hi ha més afiliats a la Seguretat Social que mai. El problema mai no ha estat demogràfic. El problema és de model i de repartiment.

I aquí cal anomenar les coses pel seu nom.

El creixement econòmic de Catalunya ha pivotat sobre la feina precària, mal pagada i de baixa qualificació, concentrada en el turisme i els serveis. Un model d’ocupació parasitària per a les arques públiques: cotitzacions baixes, enriquiment d’uns quants i empobriment de la majoria.

Si els centenars de milers d’aturats treballessin, i els qui treballen ho fessin amb sous dignes, no podrien fer servir el relat de la insostenibilitat. Però tenen l’excusa.

La qüestió són els impostos

Per entendre per què ‘no hi ha diners’, cal mirar com es recapta. El sistema fiscal grava els fluxos -els salaris, el consum- però amb prou feines toca el patrimoni i el capital acumulat. La conseqüència és doble i perversa ja que quan els salaris són baixos, es recapta poc; i mentrestant, la gran riquesa s’amuntega al marge de l’esforç fiscal que fa la classe treballadora.

Les xifres no admeten discussió.

A Catalunya, el 50% més pobre de la població posseeix el 5,8% de la riquesa. L’1% més ric en concentra el 27,5%. El 10% més ric, gairebé el 60%. És com està dissenyada tota la construcció d’aquest engany. Com que la recaptació depèn dels salaris, i els salaris fa quaranta anys que estan congelats, sempre ‘falten’ diners.

Aleshores apareix la recepta de sempre: retallar la quantia, allargar la vida laboral i començar a privatitzar.

La pèrdua de poder adquisitiu té dades ben clares. Entre 2004 i 2024, el salari mitjà català ha perdut prop de 64.000 euros bruts per cada treballador o treballadora. Només el 2024, la distància entre el sou real i el que hauríem de cobrar si haguéssim seguit l’IPC va arribar als 5.961 euros. Menys salari avui és menys pensió demà, perquè la pensió no és res més que un percentatge del que cotitzem.

Quaranta anys retallant, sempre amb el mateix guió

Si mirem enrere, el 1985 per calcular la pensió es tenien en compte dos anys de cotització; avui, gairebé trenta. L’edat de jubilació ha pujat dels 65 als 67. I per cobrar el 100% de la pensió ja calen gairebé 37 anys cotitzats. Cada reforma s’ha presentat com un avenç, però totes han estat una retallada de drets i de condicions de vida.

El resultat el paguen els de sempre, i les mitjanes amaguen més del que diuen.

Al maig d’enguany, la pensió de jubilació mitjana a Catalunya era de 1.606 euros. Però la de viduïtat amb prou feines arriba als 987, i la pensió mitjana de les dones -1.150 euros- queda gairebé un 30% per sota de la dels homes.

La viduïtat fa de salvavides per a milers de dones que, sense ella, no cobrarien res. Per a una part enorme de pensionistes, la prestació garanteix la supervivència. No pas la vida.

El que ve, si no ho aturem

La trajectòria del sistema de pensions té un horitzó obscur que fa temps ens repeteixen sense parar.

El Cercle d’Economia ja parla de jubilar-se als 72 i l’extrema dreta d’Aliança Catalana va més enllà anomenant el sistema de pensions ‘d’estafa piramidal’ tot apuntant directament, com també fa VOX, cap a la privatització total o cap a l’exclusió de qui no s’ho pugui pagar.

Pel mig, els ‘plans de pensions d’empresa’ obren la porta a un model de capitalització on la solidaritat desapareix -tots paguem la jubilació de tothom- per anar cap a un model individualista, on qui més té, més cobra. Un negoci immens per a la banca i una loteria per a la resta.

La pregunta correcta

Davant de tot això, la pregunta no és si ens ho podem permetre o no.

Hi ha prou riquesa: segons una estimació pròpia basada en dades de l’IDESCAT i del World Inequality Lab sobre riquesa patrimonial, el 10% més ric a Catalunya podria acumular prop de 800.000 milions d’euros en patrimoni que en gran part escapa de la tributació.

Per fer-nos una idea de la magnitud de la quantitat acumulada, només cal que ens referim al pressupost anual de la Generalitat que ronda els 40.000 milions d’euros.

I la resposta de La Intersindical és senzilla i és coherent: hi ha prou riquesa per treballar menys, viure amb dignitat i repartir la feina alhora. Per això no demanem allargar la vida laboral, sinó escurçar-la. Reivindiquem rebaixar l’edat de jubilació per sota dels 67 actuals, amb l’horitzó dels 62 anys. I ho acompanyem de propostes concretes:

• Revertir les retallades del 2011 i tornar, com a mínim, als 65 anys.
• Calcular la pensió amb els últims 15 anys cotitzats, no amb 29.
• Eliminar els impediments a la jubilació anticipada com a eina per repartir feina.
• Una pensió mínima de 1.500 euros, lligada a un salari mínim a l’altura del cost real de la vida.
• Una fiscalitat que gravi el patrimoni, el capital i les grans rendes, i no només les nòmines.
• La recaptació dels impostos i les cotitzacions des de Catalunya, amb una Agència Catalana de la Seguretat Social pròpia.

És una qüestió de capacitat de bastir contrapoder popular que doblegui la poca voluntat política d’uns governants que segueixen el dictat de les patronals. És el mateix contrapoder que fa cent anys va conquerir la jornada de vuit hores o les vacances pagades, que avui ens semblen tan òbvies.

Som aquí per viure, no per sobreviure

Una vida sencera dedicada a treballar mereix una vellesa digna i sense por. Ens mereixem seguretat vital i no comprar-nos una alarma contra una okupació fictícia. Això no és cap despesa, perquè és el que distingeix una societat avançada que cuida d’una que exclou. Defensar les pensions públiques no és defensar el passat. És decidir quin país volem ser quan ens toqui deixar de treballar. I aquesta decisió no la prendran per nosaltres ni les patronals ni els despatxos de Madrid: l’hem de prendre nosaltres si ens organitzem i plantem cara. Per això cal fer pinya, cal bastir aliances, per defensar el sistema públic, fer front a la privatització encoberta i situar les pensions al centre del debat de país. Hi ha moltíssims recursos i ens falta deixar de comprar el relat de la resignació. Perquè aquí ens hi va molt més que una prestació: ens hi va el futur.